Totxanes, totxos i maons

Trobada inesperada a la secció de congelats del Caprabo amb la MT., fins fa poc veïna de dues cases més avall i simpatitzant socialista des de fa molts anys, primerament per tírria personal contra Pujol i després -m’ho jura- per pròpia convicció.

Em diu que visita sovint aquestes Totxanes i que s’ha adonat que últimament quan parlo del partit de les seves entreteles faig servir la frase "l’antic PSC". També em diu que, coneixent-me com li sembla que em coneix (jo, innocent, eh?), ja s’imagina què és el que vull dir però de tota manera li agradaria que li ho confirmés de viva veu. Li explico què vull dir… i sí, sembla que els seus temors es confirmen. És dura, la vida, noia…  (n’hi ha més)

Més o menys li vinc a dir que quan parlo de l’"antic PSC" ho faig per no emprar una frase més llarga i potser més exacta: "la variant dialectal catalana del PSOE". Una variant dialectal que en el si del socialisme de Catalunya sempre ha existit -parlo dels històrics Triginer, Martín Toval i de tota la penya del Baix Llobregat- però que quedava diluïda -o si més no minimitzada en aparença- per les branques de sentiment catalanista més viu.

Em refereixo als Raventós, Obiols i a tota la línia successòria posterior dels vells barons que fins fa poc encara tenien un pes notable en l’executiva del carrer de Nicaragua. (I, evidentment, no vull ni pensar què hauria passat en aquest país si Josep Pallach no s’hagués mort prematurament).

Entre aquell PSC -que tampoc era el paradigma de la catalanitat ja que quan calia acotar el cap davant dels "compañeros" del carrer de Ferraz l’acotava i en paus- i el d’ara -amb els Montilla, Zaragoza, de Madre, Iceta…- hi veig prou diferències com perquè jo -que ja tinc una edat que em permet haver viscut situacions anteriors i, per tant, comparar amb un cert fonament de causa- des de fa un temps prefereixi parlar de "l’antic PSC" amb la seguretat que, sense voler ofendre a ningú, qui em voldrà entendre ja m’entendrà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!