La setmana passada els Serveis Territorials d’Ensenyament de Girona varen organitzar una visita d’una trentena de directors de centres d’aquella demarcació a l’Espai Joan Triadú que des del passat mes d’octubre està obert a la biblioteca comarcal “Terra Baixa”, de Ribes de Freser, la vila on va nàixer el mestre (vegeu aquí) fa noranta-quatre anys.
Els seguidors d’aquestes Totxanes ja deuen haver notat la meva tirada cap als personatges i les històries que han configurat la història de la ciutat de Barcelona –la meva ciutat; la més bonica del món– en els darrers cent anys. M’interessen moltes coses d’aquest tema però ara, sense voler fer un inventari exhaustiu, destacaria les cròniques
Obro la bústia i em trobo un parell de cartes amb l’encapçalament del Ministerio de Empleo y Seguridad Social adreçades l’una a l’A. i l’altra a mi. Al mateix ascensor, sense paciència per esperar a entrar a casa, obro el meu sobre i em trobo amb un parell de fulls el primer dels quals és
Ara fa un mes, mentre passava a l’agenda del nou any –una agenda de paper i tapa dura, no cal dir-ho (vegeu aquí)– tots els sants i aniversaris de la gent que conec per poder felicitar-la en el seu moment –un hàbit que mantinc en vigor des de fa bastant temps– vaig adonar-me d’una cosa
La recent emissió del documental “Ciutat morta” sense els cinc minuts censurats en els quals apareix Víctor Gibanel, l’antic cap d’informació de la Guàrdia Urbana (per cert, s’ha de ser molt ase per demanar a un jutge que censuri un fragment d’una pel·lícula en plena època de YouTube i de les xarxes socials). La recent
Conformat sisplauperforça amb les decisions del tàndem Mas-Junqueras (una vegada més em pregunto per què totes les negociacions s’han de deixar podrir fins a l’últim minut de l’últim dia; en quina escola de gestió l’expliquen, aquesta tècnica?) he decidit aplicar-me la medicina que crec que ara ens convé a tots plegats per rebaixar tensions: allò
“Vivim en un món saturat d’imatges. En canvi, les connexions s’han d’inventar. Així que, més que generar obres noves em sembla molt més interessant descobrir las connexions entre les que ja existeixen. Un “maniobrer” és algú que utilitza les obres per fer obra nova. A vegades no saps per què, pot ser purament una anècdota o
El mes passat em va quedar pendent d’acabar del tot la sèrie de tres apunts (vegeu aquí el primer) que vaig dedicar a la meva aparició en una edició del programa del Canal 33 “La caixa sàvia” de fa exactament 25 anys. Com ja vaig explicar, tan bon punt vaig veure que la meva agenda de
Perdoneu-me si em faig pesat perquè no és pas aquesta la primera vegada que ho manifesto: ja fa bastant temps que llegeixo poques novel·les. No és res personal, que consti. És, senzillament, que després de molts i molts anys llegint-ne –i, ben sovint, havent d’escriure després el corresponent comentari pel diari o per alguna revista–
(Anys 1952-1956 aprox.) Me’n recordo d’un local que hi havia molt a prop de casa de l’àvia, la casa que també va ser meva fins que l’any 1954 els pares i jo ens vàrem traslladar al final del carrer Sepúlveda, just a l’edifici que feia cantonada amb la Ronda de Sant Antoni (vegeu aquí). El
Aquí teniu la llista dels discos catalans que, sempre segons el meu parer, m’han agradat més de tots els que s’han publicat al llarg de l’any 2014 que acabem d’acomiadar (recordeu que aquí hi ha la llista de les cançons que vaig penjar dies enrere): 1. Sènior i el Cor Brutal, “El poder del voler”
Estimadíssima Mila, Fa quinze mesos t’escrivia una carta (aquesta) en la que et parlava de la decisió dels pares d’anar-se’n a viure a Premià de Mar. Era una decisió valenta –ja t’explicava que els Isern som gent bastant sedentària i poc amant de les mudances– que va comptar amb el suport de tots els de
La llista que trobareu aquí sota intenta posar per ordre de preferència les cançons catalanes que m’han agradat més entre les que he escoltat aquest 2014 que ja s’acaba. Vull que quedi clar, però, que es tracta de la meva opinió, centrada només en allò que he escoltat i prou. I com ja és tradicional, el
Quin llibre més recomanable acaba d’editar la gent d’Ara Llibres! El títol, vehement, inequívoc, engrescador, ja ho diu tot —“501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir”— i el seu autor és el periodista musical Jordi Bianciotto (Barcelona, 1964), un professional que, pel que es demostra en aquest llibre, no només coneix a fons
Sempre m’ha interessat l’obra de Joan Carreras. I en aquest Bloc n’he parlat en diverses ocasions. Per això no puc amagar la gran alegria que vaig tenir ahir en assabentar-me que havia guanyat el premi Sant Jordi amb una novel·la titulada “L’àguila negra” que Proa, la seva editorial, té previst publicar el proper mes de febrer.