Totxanes, totxos i maons

El mes passat em va quedar pendent d’acabar del tot la sèrie de tres apunts (vegeu aquí el primer) que vaig dedicar a la meva aparició en una edició del programa del Canal 33 “La caixa sàvia” de fa exactament 25 anys.

Com ja vaig explicar, tan bon punt vaig veure que la meva agenda de commemoracions i aniversaris m’informava d’aquella data vaig recuperar la cinta en VHS del programa i així –gràcies als papers que conservava i a uns quants cops de memòria personal reviscolada per aquelles imatges– vaig poder escriure aquella crònica en tres capítols.

De tota manera, quan vaig tornar a veure complet el programa d’aquell dissabte de desembre de 1989 em vaig trobar amb unes quantes sorpreses (a part de la de veure’m, ai las, vint-i-cinc anys més jove i de comprovar que potser sí que el temps ens fa més savis, però res més de bo).

D’aquella revisió m’ha cridat l’atenció, per exemple, com es podia dedicar aleshores una hora i mitja de la nit d’un dissabte a un programa d’entreteniment i jocs basat en la cultura. I amb els benèfics resultats que dóna la complicitat de gent intel·ligent i divertida, com el mateix Salvador Alsius, i un duet de guionistes de luxe com el que formaven David Cirici i Piti Español.

El programa començava sempre al cel. Vull dir que quan s’acabaven la publicitat i els crèdits la primera escena era la de l’Alsius petant la xerrada amb Déu (un Déu, per cert, vestit i barbat de blanc i amb un accent català de gran puresa) i quan arribava l’hora de baixar cap a la Terra per començar el programa el presentador entrava a un ascensor després d’acomiadar-se amb un “Amb Vós siau” que  l’Altíssim responia invariablement amb un “Amb Mi quedo”.

El primer contacte amb els concursants era una prova que consistia en dotze preguntes d’actualitat cultural que tenien (poca broma) el mateix Déu com a jutge per valorar l’encert, o no, de la resposta obtinguda. Precisament en l’edició en la que vaig intervenir una de les preguntes feia referència a l’Hotel Internacional de l’Exposició de 1888 construït en tres mesos per Lluís Domènech i Montaner en el lloc on ara hi ha el Moll de la Fusta. Una fita històrica molt poc coneguda i que aquests dies precisament, heus ací la meva primera sorpresa per la coincidència, ha estat reivindicada en un llibre que jo vaig recomanar molt als meus lectors (vegeu aquí) que es diu “Moments estel·lars de la història de Catalunya”.

A continuació hi havia un espai denominat “La loteria de les recomanacions” en el qual començaven a treure el nas pel plató la Lorna, la Lena, la Laura i la Mirna, quatre hostesses de bon veure provinents de Brasil, Rússia, Holanda i Irlanda que, naturalment, exercien la seva feina parlant sense complexos en un català deliciosament enriquit per la varietat d’accents de les seves respectives procedències.

La següent secció —“L’escriptor entrevistat”— em va portar la segona sorpresa: els concursants entrevistaven a Joan F. Mira que aleshores acabava de publicar “Els treballs perduts”… i que acabava de complir 50 anys. Si l’aritmètica continua sent fiable com sempre, un quart de segle després el mestre Mira n’ha complert 75 tal com vaig recordar en aquest article que vaig publicar a Vilaweb.

El programa continuava amb unes quantes proves més sempre encaminades a puntuar les parelles concursants. N’hi havia una que es basava en una discussió entre dos actors que defensaven posicions oposades sobre un tema. El d’aquell programa va ser la Nit de Santa Llúcia i la seva utilitat, o no. Després venia “El conte” –l’espai en el qual vàrem triomfar la meva companya Cristina A. i jo–, una rifa de productes culturals entre el públic assistent, el rànquing dels deu llibres de “La caixa sàvia” i la visita a una llibreria en companyia d’un personatge d’actualitat que aconsellava lectures i, alhora, es deixava aconsellar per la llibretera. El convidat d’aquella nit (agafeu-vos) va ser Àngel Colom, que acabava de ser nomenat secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tempus fugit…

La part final estava dedicada exclusivament als jocs lingüístics. Era el reialme del gran Tísner que, aclofat en un confortable silló i envoltat per les quatre hostesses, feia d’àrbitre i impartia conya i intel·ligència a parts iguals a instàncies de Salvador Alsius.

Tot plegat, un exercici de retorn a un passat molt concret –el mes de desembre de fa vint-i-cinc anys– per veure com ha canviat la televisió (i de retruc, ai las, també nosaltres) però com hi ha coses que es mantenen invariables com el talent i les ganes de fruir amb la cultura.

Aquella cinta de vídeo en format VHS l’he passat a format DVD. Vejam si algú, d’aquí a uns altres vint-i-cinc anys, li fa una ullada i escriu també les seves conclusions. No us podeu imaginar els calés que donaria per poder-les llegir…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!