Totxanes, totxos i maons

Els seguidors d’aquestes Totxanes ja deuen haver notat la meva tirada cap als personatges i les històries que han configurat la història de la ciutat de Barcelona –la meva ciutat; la més bonica del món– en els darrers cent anys. M’interessen moltes coses d’aquest tema però ara, sense voler fer un inventari exhaustiu, destacaria les cròniques de Sagarra i les de Sempronio, també aquella meravella de llibre que es titula “Barcelona abans que el temps ho esborri” (La Magrana, 2010), la crònica familiar de Francesc Xavier Baladia  (vegeu aquí) i la pel·lícula que en va fer Mireia Ros que he devorat –llibre i pel·li– amb fruïció unes quantes vegades (i les que em queden encara!), he seguit de prop tot el que s’ha escrit sobre la vida i l’assassinat de Carmen Broto (vegeu aquí) i m’ha intrigat Julio Muñoz Ramonet, un personatge de carn i ossos que, tanmateix, sembla sorgit de la imaginació d’un novel·lista d’aventures (vegeu aquí). També m’agrada llegir els articles de Lluís Permanyer però com que escriu en un diari que des de fa un temps procuro comprar poc sé que em perdo una bona part de la seva producció. Qüestió de mesos…

Per això, quan em vaig assabentar que l’Ajuntament de Barcelona obria les portes del jardí de la finca de Muñoz Ramonet al carrer Muntaner cantonada Avenir els caps de setmana de les 10 del matí a les 5 de la tarda em va faltar temps per anar-hi amb l’A.

No entraré en la descripció del que ara es pot visitar perquè, tot i ser altament recomanable el que es veu, la veritable perla del conjunt –que és l’interior de l’edifici que Muñoz va comprar al marquès d’Alella (vegeu aquí)– encara no és a l’abast dels tafaners. Tot arribarà…

De moment el que us recomano és que feu una ullada al documental “Después de Dios, Muñoz” que TV3 va passar en un “30 minuts” especial el mes de maig de l’any passat (vegeu-lo aquí) i que busqueu a la Xarxa de Biblioteques el llibre de Xavier Muñoz “Muñoz-Ramonet, societat il·limitada”, publicat per Edicions 62 l’any 2003. Un llibre que, com explico en un dels enllaços que us he posat més amunt, és impossible de trobar fora de la Xarxa.

La visita al jardí ens ha servit també a l’A. i a mi per entrar en contacte amb una colla de membres del moviment “Urban Sketchers” (vegeu aquí) que, aprofitant la novetat, s’havien conjurat per dibuixar el jardí i l’edifici per totes bandes. La feliç coincidència de trobar-hi la meva antiga companya de feina Núria S. (vegeu aquí la seva obra) dibuixant m’ha permès conèixer una mica més a fons aquest moviment d’artistes urbans i, alhora, adonar-me, amb pena, d’una de les mancances més greus que arrossego: senyores i senyors, sóc un perfecte negat pel dibuix.

Quan estudiava la carrera d’Aparellador no tenia mai problemes amb assignatures com les matemàtiques, la geometria descriptiva o el càlcul d’estructures, que superava amb notes altes. El meu problema sempre era el dibuix –i això que era dibuix tècnic, no pas artístic– que em posava davant de l’evidència de la meva absoluta incapacitat per les activitats que requereixen un mínim d’habilitat manual. No som perfectes, i això sí que no es resoldrà, ai las, en els propers mesos…

Recomano, doncs, una visita a can Muñoz Ramonet. Ara com ara centrada només en el jardí. La podeu fer dissabtes i diumenges entre les 10 del matí i les 5 de la tarda fins a finals de març que començaran les obres de condicionament a fons de tot el conjunt i les portes tornaran a tancar-se pels visitants i els tafaners.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!