Totxanes, totxos i maons

Els seguidors d’aquestes Totxanes saben que d’ençà que vaig retirar-me de l’ofici de crític literari a la premsa només he mantingut la fidelitat a la revista mensual “Serra d’Or”, en la qual cada any publico una mitjana de cinc o sis articles.

(n’hi ha més) 

No em faré la barba d’or, evidentment, però em sento molt còmode i molt honorat col·laborant en aquelles venerables pàgines per les quals des de fa mig segle han passat un munt d’escriptors que jo estimo i admiro.

La fita principal del calendari de la revista és la festa de proclamació i lliurament dels prestigiosos i veterans (la primera edició va ser l’any 1967) Premis Crítica Serra d’Or. Una festa que fins fa dos anys es celebrava pocs dies després de Sant Jordi amb un sopar en un hotel barceloní i que des de 2012 -imperatius de la crisi, no cal dir-ho- s’ha reconvertit en un acte a les 12 del migdia en el Palau Moja de la Rambla, una de les seus del Departament de Cultura de la Generalitat.

La cerimònia d’enguany, celebrada aquesta setmana, va tenir uns prolegòmens bastant crítics contra la política de retallades que està patint la cultura. Unes consideracions que en boca d’una persona habitualment tan mesurada com és el P. Josep Massot, director de la revista, varen sonar encara amb més contundència i raó.

Després, si fa no fa com cada any, a mesura que s’anaven llegint els veredictes dels diferents jurats els guanyadors recollien la serreta d’or dissenyada pel joier Capdevila i deien unes paraules d’agraïment o d’explicació de l’obra que havia estat distingida. En aquesta ocasió varen passar Narcís Comadira, Josefa Contijoch, Rosa Cabré, Toni Gomila i uns quants més pertanyents als apartats de Literatura i assaig, Recerca i Teatre.

En arribar a l’últim apartat –Literatura infantil i juvenil– el jurat va concedir un merescudíssim Premi Crítica Serra d’Or Infantil pel conjunt de la seva obra a la veterana Joana Raspall que el proper 1 de juliol complirà cent anys. No cal dir que l’ovació del dia se la va emportar ella amb tots els mereixements.

A continuació es va proclamar el Premi Crítica Serra d’Or de Creació Juvenil que va guanyar Àngel Burgas per l’obra “Noel et busca” i, a tall de cirereta final, la que per mi (i per uns quants més) va ser la sorpresa inesperada de la festa: el Premi Crítica Serra d’Or Juvenil de Coneixements a Virgínia Lorente pel seu llibre “Les meves cases favorites”, editat per la mateixa autora en tres versions: catalana, castellana i anglesa.

Virgínia Lorente és una arquitecta valenciana que un bon dia es va trobar davant del repte d’explicar a les seves dues filles -l’Eva i la Marina a les quals va dedicat el llibre- què era una casa i, sobretot, de quantes maneres es pot fer una casa perquè les persones que hi viuen s’hi trobin a gust. Aquest és el punt de partida de “Les meves cases favorites”, un passeig per la imaginació i la creativitat a partir de set obres clau de l’arquitectura d’habitatges del segle XX.

La selecció és excelsa i demostra que l’autora és una professional dotada d’un olfacte d’allò més fi: Josep Lluís Sert, Le Corbusier, Alvar Aalto, Frank Lloyd Wright, Oscar Niemeyer, Richard Neutra i Mies van der Rohe. La descripció que es fa de cada edifici és summament senzilla i entenedora. Diu el més important de cada solució arquitectònica i ho expressa de forma breu, amb una tipografia emfàtica i bellugadissa que orienta la sempre recomanable lectura en veu alta.

Al final el llibre té unes quantes pàgines preparades perquè els infants dibuixin les seves propostes tot tancant el cercle que, partint de la imaginació, estimula la creativitat i ens ajuda a gaudir i fer gaudir als nostres infants de l’arquitectura.

Virgínia Lorente ens va captivar a tots els presents en l’acte de lliurament dels Premis Crítica amb la seva espontaneïtat i la seva emocionant manera d’adreçar-se a les seves filles presents en la sala  perquè recordessin tota la vida aquell acte en el qual es reconeixia el valor d’un llibre que havia nascut pensant en elles com a primeres usuàries.

¿Oi que no cal que digui que us recomano ferventment “Les meves cases favorites”?