Totxanes, totxos i maons

Com aquells corredors que fan unes passes enrere per agafar més impuls quan comença la cursa, estic preparant la visita d’agost a Florència amb la nostra néta Mila amb unes quantes lectures prèvies (vegeu aquí l’apunt anterior). Un paquet de llibres de diversos autors entre els quals n’hi ha dos de llarg recorregut que han parlat sovint d’Itàlia i que sobre la capital de la Toscana varen escriure bastant… ara fa cent i setanta anys. Em refereixo, respectivament, a Josep Pla i a Agustí Calvet, Gaziel.

Que quedi clar que explico això perquè és el procediment que jo segueixo, però ja avanço que no ho faig amb la intenció que serveixi de guia per a ningú. De fet, qui no conegui Itàlia res del que trobarà en els llibres d’aquests autors li servirà d’orientació per a futures visites turístiques. L’únic que li proporcionaran -i no és poc, ben mirat- és el contacte amb dos autors que han exercit el periodisme al llarg de la seva vida i que, per tant, d’observar i d’escriure en saben molt. Molt. Cosa que sempre fa goig de veure.

Si ja coneixeu Itàlia, però, aquestes lectures us provocaran un somrís en veure com els temps han canviat. Poso un exemple: amb ulls d’ara mateix costa molt d’imaginar que el desplaçament de Josep Pla a San Gimignano, fa un segle, fos en un carro arrossegat per una mula a través d’uns camins quasi impracticables.

El cas de Gaziel és de més cap aquí, però igualment impactant. La seva experiència de visitant a Florència l’explica a ‘L’home és el tot’, llibre escrit el juny de 1956 i publicat per l’Editorial Selecta el 1962, dos anys abans de la mort de l’autor.

Situem-nos: el 1956 Itàlia té encara molt recent el record de la Segona Guerra Mundial, acabada el 1945. Com a corresponsal, Gaziel havia conegut el país durant el període feixista de Mussolini, principalment la dècada dels vint i dels trenta. Un país, per cert, que l’any següent del final de la guerra decideix, via referèndum, deixar de ser una monarquia i esdevenir una república. Situació que encara avui es manté. Hi ha un motiu important que justifica la visita del periodista a Florència aquell 1956: la celebració del XIV Congrés de la Unió Internacional d’Editors de la qual Gaziel és membre. La ciutat encara s’està refent dels estralls de la guerra; uns estralls d’autoria doble: els bombardeigs dels aliats i les destruccions provocades per l’exercit alemany quan es retirava. La reconstrucció és lenta, però no té aturador. El que ningú no sap, però, és que, exactament deu anys després, el 1966, Florència patiria una nova devastació motivada, en aquesta ocasió, per unes pluges fortíssimes que varen provocar el desbordament del riu Arno, l’encara avui temut ‘alluvione’ (vegeu aquí), que va elevar més de sis metres el nivell de les aigües i que a Venècia van provocar l’acqua alta més important del segle XX.

Gaziel assisteix a l’acte inaugural del Congrés, al Palazzo Vecchio, però de seguida s’escaqueja de la resta de sessions per poder passejar a gust per la ciutat. El resultat del seu vagareig i les reflexions que li suscita són el contingut de ‘L’home és el tot’. Un llibre que he llegit amb enorme fruïció. De tot el text he triat dos fragments que m’han semblat destacables. El primer el reproduiré tot seguit i el segon, amb unes quantes puntualitzacions més sobre el llibre, serà objecte d’un apunt proper.

Avui us deixo amb la reflexió que el periodista fa sobre les esglésies florentines. Va de la pàgina 48 a la 50 i pertany a un apartat que l’autor ha titulat ‘La divinitat a Florència’:

“Els temples de Florència jo no crec pas, en bona fe, que hagin conduit gaires cristians al cel. De florentins, n’hi deuen haver anat força, perquè són una gran gent, de la millor que hi hagi, i perquè Déu és tan rebò, que fa els ulls grossos a moltes coses que no poden deixar passar els rigoristes terrenals. Vull dir, però, que les esglésies de Florència, ni les més extraordinàries, que són una colla, no tenen aquella atmosfera de misteri, tancada en una penombra de recolliment, que sol ser la condició més propícia perquè la divinitat es manifesti i la seva veu ressoni dins el cor dels homes. Res de catacumba primitiva, com en l’art romànic; res d’enlairament eteri, com en el gòtic, eixit de les selves romàntiques d’unes terres fredes. Aquí la casa de Déu -ja des dels segles més remots- és una mena de saló mundà on l’Amo es complau a rebre els seus devots i clients i els obsequia com un rei, amb arquitectures nobles, concerts musicals (penseu el temps que varen durar en aquests temples la música profana, les orquestres, els cors d’homes i dones i els ‘castrati’), sermons ampul·losos i eloqüents, predicats des d’unes trones que són purs joiells d’orfebreria, i cada sant i cada santa esculpits o pintats en els altars, que només de veure’ls perden l’alè, de tan bells i encisadors com tenen, no pas les ànimes, que no es veuen enlloc, sinó els cossos perfectes.

Si alceu els ulls enlaire, veieu unes voltes, unes cúpules i uns enteixinats de palau reial; i a les parets, uns frescos, uns mosaics, uns medallons de marbre, bronze o terra cuita, que per comptes de fer venir ganes de renunciar al món i pujar-se’n al cel deuen temptar els àngels de baixar a la terra. És una religió, en tot cas, que horroritzaria un cristià primitiu, si en quedés algun per a veure-ho, i que per força havia d’indignar un bàrbar com Luter, o encara revolta un quàquer o un purità sincer dels nostres dies, com hauria repugnat, si l’haguessin vista, a Pascal i els seus amics jansenistes. Per aquests àmbits esplèndids, s’hi passejarien molt més a pler, amb una naturalitat olímpica, les divinitats de l’antiga mitologia, que no pas els personatges senzills de l’evangeli, i no diguem els màrtirs de les catacumbes o els pares penitents del desert. Hi ha cada sant Sebastià que fa la pols al mateix Apol·lo, cada santa Llúcia o santa Dorotea que desbanquen Venus, i cada sant Pere i cada sant Pau que esborren Mart i Neptú. Sales meravelloses, d’una religió prodigiosament serena, humana i artista, molt ben avinguda amb aquesta vall, anomenada de llàgrimes pels qui no la saben entendre com l’entenien els florentins que bastiren aquests palaus de la divinitat renascuda a l’estil de Grècia i de Roma.

Les façanes més bones de les esglésies florentines són pura i joiosa geometria intel·lectual, feta de marbres de colors, pulcrament combinats, com en un tauler d’escacs principesc, amb alguna fina voluta, i tot plegat d’una prodigiosa i terrenal harmonia. Entreu, i la majoria us fan una estranya impressió de buides, perquè a la magnificència d’una arquitectura perfecta, que no es pot demanar més, li manquen generalment les gales complementàries, els domassos, tapissos, lluminàries i joiells que es posen només en les grans diades de recepció solemne, i després es treuen i endrecen: el mateix que en els palaus dels magnats d’aquest món. Les peces permanents -altars, trones, sepulcres- hi semblen balderes. Hi ha sempre més espai, aire i llum dels que caldrien perquè la casa de Déu donés la impressió de plena i habitada. ¿Com és possible, en aquests temples, recollir-se i pregar seriosament, establir amb el misteri l’íntima comunicació directa dels penitents sincers i dels místics?” 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!