Totxanes, totxos i maons

Des de fa uns mesos quan algú em demana que li posi un exemple de la utilitat del fenomen boca-orella li parlo dels Facto Delafé. Ho explicava encara no fa un any (vegeu-ho aquí) en aquestes Totxanes: el noi gran de casa -que d’aquestes coses hi entén força- m’havia enviat un correu electrònic en el que em parlava d’aquesta gent i em posava una adreça de You Tube (aquesta) per veure què n’opinava. M’hi vaig connectar de seguida i, fascinat, em va faltar temps per fer-me amb el disc i parlar-ne elogiosament en aquest Bloc.  (n’hi ha més)

De seguida uns quants blocs amics se’n varen fer ressò tot multiplicant l’efecte -que, evidentment, no va començar amb mi sinó que va ser simultani amb molts altres que, com jo, ens vàrem quedar encisats pels Facto Delafé- i sé de manera fefaent que més d’un company i bon amic se’n va anar pitant cap a can FNAC per comprar el disc.

Si no em falla la memòria aquell dia de finals de maig el clip de "Mar el poder del mar" penjat al You Tube havia rebut unes 400 visites. Avui, en el moment que escric aquest apunt ja passen de 28.000 i el disc ja s’apropa a les cinquanta mil còpies venudes. 

El meu apunt d’aleshores el tancava fent una referència -sempre per boca del noi gran de casa- al directe d’aquest grup amb el desig de comprovar la seva força tan bon punt em fos possible. Aquest feliç esdeveniment va tenir lloc finalment anit a l’Auditori.

La primera sorpresa la vaig tenir tot just arribar. El concert estava anunciat a la Sala 2 però va acabar celebrant-se a la 3, cosa que, d’entrada, significava un elevat percentatge de probabilitats que la sessió es desenvolupés amb el públic a peu dret. Eventualitat que, efectivament, es va produir.

Però com que tinc ben interioritzades dues coses -a) que Nostre Senyor ajuda els matiners, i b) que dels covards no s’ha escrit mai res- tot i que ja tinc una edat no em vaig fer enrere. Ben al contrari, vaig ser dels primers a entrar a la sala i sense dubtar-ho ni un moment em vaig plantificar a la tanca que separava el públic de l’escenari. Com a l’època que seguia els Stones. A primeríssima fila, tu.

Val a dir que no em vaig penedir gens i que el concert va ser una meravella de punta a punta. Els Facto Delafé varen repassar íntegrament el seu primer -i fins ara únic- disc, varen interpretar també el magnífic tema que varen fer per a la pel·lícula "Yo soy la Juani", de Bigas Luna, i varen avançar uns quants talls del disc que sortirà la propera tardor i que es dirà "La luz de la mañana". Em va cridar especialment l’atenció un tema d’aquest futur disc que comença dient: "Manos arriba / no es un atraco / es una fiesta…"

El concert va ser enregistrat per una càmera que, en els espais entre cançó i cançó, s’entretenia a filmar les reaccions entusiàstiques del públic. Principalment el de la primera fila. Això vol dir que d’aquí a no gaire temps en algun DVD o programa de televisió es podrà veure una imatge del públic seguidor dels Facto Delafé d’allò més curiosa amb una pila de vailets (i vailetes) dansaires i cantaires envoltant un pre-iaio que feia fotografies, que seguia la lletra de la majoria de les cançons i que quan arribava l’hora dels aplaudiments xiulava, cridava i aplaudia amb entusiasme adolescent. És a dir, jo. 

Per una vegada i sense que serveixi de precedent faré meves unes paraules publicades a El Periódico de dijous. Varen aparèixer en el suplement "Èxit" i  les signava el crític musical Jordi Bianciotto que definia el grup com "un projecte de hip-hop d’autor, sensible, poètic i mediterrani, que trenca idees preconcebudes sobre el gènere" i una mica més endavant, referint-se al primer disc del grup, el defineix com "un treball que trenca les fronteres entre el pop i el hip-hop amb cadències sofisticades i textos interioristes, amb l’imaginari barceloní com a teló de fons." Ho subscric plenament.

Perquè aquí hi ha un altre dels mèrits d’aquest trio format per Òscar d’Aniello, Marc Barrachina i Helena Miquel: els seus textos són propers, directes i parlen de persones i ambients perfectament identificables per a la gent d’aquí. Los Angeles i els seus barris perifèrics queden molt lluny i aquí també som capaços de fer bon hip-hop.

El plaer definitiu fóra poder sentir totes aquestes històries tan properes en català. Jo ja he fet alguna prova. Per exemple, el "¡Dale gas!", la frase de referència del grup en el seu directe, podria ser perfectament substituïda per un nostrat "Fot-li fort!".

I pel repetitiu "Esto no se para, esto no se para…" que clou el tema que podeu veure al You Tube tinc una traducció encara millor amb cirereta trapella incorporada: "Això no s’atura, això no s’atura, això no s’atura, consellera Tura…"

No em direu que no sona bé. I d’allò més adient…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!