Totxanes, totxos i maons

M’arriba el número 79 de la revista Els Marges i observo amb alegria que gairebé una quarta part del seu contingut l’ocupa un text titulat "Terenci Moix a Camelot" escrit per Josep Maria Benet i Jornet, amic personal de l’escriptor del carrer Ponent.

Val a dir que per a qui conegui el llibre de Juan Ramón Iborra "Detrás del arco iris. En busca de Terenci Moix" (Planeta, 2004) bona part del que conta el Papitu li serà familiar ja que entre ambdós textos hi ha moltes similituds. En els crèdits finals d’Els Marges llegeixo que el text que s’hi publica pertany a les memòries del Papitu Benet -inèdites encara però que des d’aquest moment ja espero amb enjòlit- i m’imagino que, si fa no fa, deu ser el mateix que va llegir en la conferència inaugural de les jornades que l’Instituto Cervantes i l’Institut Ramon Llull varen organitzar al Caire a finals de l’any passat en homenatge a Terenci Moix.  (n’hi ha més)

Ja ho he escrit en diverses ocasions, tant en aquest Bloc com en els meus comentaris per al suplement de llibres de l’Avui: vaig tenir la gran sort de poder viure de molt a prop la irrupció esclatant de Terenci Moix en el petit planeta de les lletres catalanes de finals dels 60 i des d’aleshores he anat seguint la seva ondulant carrera com a escriptor i com a personatge sempre singular. I amb un especial interès per la seva obra en català i per l’extraordinari cicle autobiogràfic "El Peso de la Paja", dissortadament interromput en el tercer volum.

L’article "El meu Terenci", que vaig publicar a l’Avui l’endemà mateix de la mort de l’escriptor explica les meves experiències i sentiments envers els dos -escriptor i personatge- i allí remeto a qui tingui curiositat per conèixer-les. El trobareu en aquest enllaç al "Corpus literari" de l’amic Joan Ducrós. (AVÍS: com que la pantalla és llarga per arribar a l’article haureu de fer córrer el cursor de la dreta fins a una mica abans de la meitat del seu recorregut).
Les reflexions del Papitu sobre el Terenci sorgeixen de la seva gran estima per l’amic desaparegut i pels molts anys de treballar junts compartint aventures i vivències. Se’ns parla dels anys de Can Culapi, de la fascinació per Terence Stamp arran d’"El col·leccionista", de la "gauche divine", del Saló Diana i els primers Grecs, de la colla del restaurant Parelladeta, de la relació amb Enric Majó (eclosió, apogeu i ocàs amb un teatral intent de suïcidi inclòs) i dels records del pis del carrer Ponent, amb dues delicioses anècdotes ambientades, respectivament, el dia de la mort del pare i de la mare del Terenci.

Però el que de debò em sembla important d’aquest text del Papitu -i per això em sembla significatiu que es publiqui a Els Marges- és la reivindicació que fa de la gran vàlua de Terenci Moix com a escriptor català. Una reivindicació que, com ja he dit, comparteixo plenament.

El Terenci trencador i irreverent que va irrompre com una força de la natura en aquell petit món de la literatura catalana que tot just començava a sortir de les posicions de resistència de mitjans i finals dels seixanta era, en el fons, un sentimental. I això es va demostrar anys després quan, ja convertit en escriptor en castellà d’èxit, confessava al seu amic Papitu que se sentia compensat des del punt de vista crematístic però frustrat ja que no se li reconeixia cap prestigi. "A la revista Quimera mai parlen de mi", diu el Papitu que li deia el Terenci amb un sospir de forçosa resignació.

En canvi, quan el 1992 va publicar la versió definitiva d’El sexe dels àngels", una esplèndida novel·la, va ser reconegut amb el premi Ramon Llull -convocat per Planeta, la seva editorial- però, sobretot, amb la Lletra d’Or, un premi prestigiós que no té cap altra dotació que una petita lletra grega phi d’or dissenyada pel joier Capdevila i que al (en aparença) sofisticat, frívol i "tremendu" Terenci li va tocar la fibra sensible.

La prova és que, tal com ell mateix havia disposat, la petita lletra d’or la duia posada a la solapa del vestit durant l’exposició de la seva despulla a l’Ajuntament de Barcelona.

Acabo amb les paraules del Papitu Benet que podem llegir en aquest número d’Els Marges que acaba de sortir: "Els fets són els fets. No ho dic jo, ho varen dir en el seu moment persones molt més autoritzades. Terenci Moix va ser un escriptor prestigiós en llengua catalana, i així li ho va reconèixer constantment, no únicament el públic, sinó també, recordem-ho per sempre, la crítica més conspícua del país. La seva trajectòria en espanyol, memòries a banda, va anar per uns altres camins. En tot cas, i això és el que ens interessa aquí, el Terenci va constituir un punt d’inflexió essencial per a la literatura catalana. Un punt i a part després del qual ja res no va poder ser el mateix. Terenci Moix no era un escriptor qualsevol. La seva "traïció" no ens autoritza a emmascarar, empastifar o bé oblidar aquesta realitat. Es vulgui o no, s’alça com una figura crucial de la nostra literatura. I en lloc d’infantils esgarrapades pòstumes, allò que mereix és un reconeixement seriós, l’estudi adult i sense prejudicis de la seva producció i, què voleu, un sentiment de gratitud pel llegat que ens ha deixat. És a dir, alguna cosa més que les quatre ratlles que acabo d’escriure." 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!