Totxanes, totxos i maons

Un dia d’aquesta setmana, aprofitant la calma de l’agost barceloní, l’A. i jo vàrem visitar la magnífica exposició de fotografies de Francesc Català-Roca que es pot veure a la Pedrera (vegeu-ne aquí les dades) fins al 25 de setembre.

Passejant pels diversos àmbits de la mostra vàrem poder gaudir del talent de l’artista i de la seva intel·ligent utilització de la llum, present en tota la seva obra en blanc i negre. I molt especialment en l’apartat dedicat a les fotografies d’arquitectura, una modalitat potser no tan coneguda de Català-Roca però tan o més interessant que la resta de treballs que es poden veure en l’exposició.  (n’hi ha més)

De tota manera, el Català-Roca que jo vaig conèixer més a fons no va ser el Francesc sinó el Pere, son germà. Es portaven un any -el Francesc, nascut el 1922, era el més gran- i val a dir que en tots dos es detectava ben clarament l’herència del pare, Pere Català i Pic, home d’amplis coneixements i múltiples inquietuds culturals, que va ser un dels noms importants de la fotografia catalana de principis del segle XX.

El primer contacte amb Pere Català i Roca el vaig tenir els primers anys de la dècada dels 80. Era l’època que amb l’A. i els nois dedicàvem els caps de setmana a visitar runes de castells. Un diumenge que vàrem enfilar-nos fins al castell de Burriac vàrem descobrir en l’interior de la torre una placa amb una inscripció de 1901 en la qual hi havia quatre noms. Un d’aquests noms era “Joan Isern”. Encuriosit per la troballa vaig començar a buscar informació i de seguida algú em va posar en contacte amb Pere Català, l’expert més important del país en castells.

Gràcies a ell vaig saber encara més coses sobre la curiosa relació entre els Isern i Burriac ja que l’any 1907 a dintre de la mateixa torre es suïcidar el poeta modernista  Antoni Isern i Arnau (vegeu aquí), natural d’Alcover i enterrat al cementiri de Cabrera de Mar, just a sota de la torre que va ser escenari de la seva mort.

(Val a dir que molts anys després, gràcies a les investigacions de mon germà, hem descobert l’existència d’un rebesavi nostre provinent també d’Alcover, vila rica en Iserns)

A partir d’aquell contacte inicial vaig fer tots els possibles per mantenir la relació amb aquell home savi que sabia transmetre tones d’energia i entusiasme a qualsevol persona que tenia la sort de creuar-se en el seu camí. Gràcies, doncs, a Pere Català i Roca vaig aprendre una infinitat de coses que desconeixia sobre l’arquitectura i la història dels castells catalans ja que és autor d’una magna enciclopèdia en sis volums sobre el tema (vegeu-la aquí).

A més a més, vaig conèixer de primera mà detalls sobre l’Alguer i les seves meravelles, una altra de les especialitats a les quals Pere Català va dedicar els seus esforços i il·lusions.

Estudiós dels castells i propagandista de l’Alguer són només dues de les nombroses branques per les quals es desenvolupava la seva curiositat insaciable, però n’hi havia unes quantes més. Com, per exemple, la d’estudiós del moviment casteller i promotor del Museu Casteller de Valls, la seva vila natal, la d’investigador dels orígens catalans de Cristòfor Colom i, com no podia ser altrament, la de fotògraf.

Al costat de totes aquestes activitats no es pot oblidar el Pere Català i Roca relacionat amb el món editorial a través de Rafael Dalmau, Editor (vegeu aquí), empresa fundada pel seu sogre i en la qual col·laborava ell amb la seva muller i més cap aquí el fill, que és qui actualment dirigeix l’editorial.

Crec que si es vol fer una història de la resistència editorial a Catalunya durant el franquisme és de referència obligada la col·lecció “Episodis de la història”, fundada el 1960,  que va ser la primera experiència d’editar llibres sobre la Història de Catalunya amb dignitat intel·lectual, propòsit de continuïtat i, sobretot, voluntat divulgativa. Els més de 350 títols que avui formen el seu catàleg (vegeu-lo aquí) ho demostren a bastament.

Van anar passant els anys i amb l’amic Pere m’anava veient de manera esporàdica fins que els meus contactes es van centrar en la seva faceta com a editor -eren els anys que vaig dedicar-me a la crítica literària- i gradualment el seu fill Rafael va anar ocupant el lloc de son pare. Fins no fa gaire encara coincidíem el dia de Sant Jordi a la parada que l’editorial muntava al Pla de l’Òs…

Pere Català i Roca ens va deixar el 2009, als 86 anys, però els qui vàrem tenir la sort de conèixer-lo i de tractar-lo no l’hem oblidat.

I trigarem molt a fer-ho.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!