Totxanes, totxos i maons

Deu ser que ja tenim una edat, a casa, però em sembla que a les ancianes ossades de l’A. i meves els aniria molt bé que no es repetissin gaires Onzes de Setembre més com el que acabem de viure. Un bon tragí: pel matí monument a Rafael de Casanova, Fossar de les Moreres, Setmana del Llibre Català al Pla de la Catedral i Fira d’Entitats a l’Arc de Triomf. I per la tarda dues hores i mitja…  (n’hi ha més)

… dues hores i mitja drets com uns estaquirots a prop del cine Comèdia per acabar avançant seixanta metres mal comptats.

I encara sort que pel matí vàrem deixar la moto al passeig de Sant Joan, cosa que ens va permetre fer una breu estona de repós a casa després de dinar -al Mundial, és clar, on ens reservaven la taula de cada Onze de Setembre– i acabar el dia veient la Mila, la nostra néta, que com a principal beneficiària de la mobilització, també havia estat una estona a la magna concentració amb els seus progenitors.
 
Cansats, doncs, vàrem acabar. I contents, no cal dir-ho. Tot i que esperem que la següent trobada multitudinària -aviat, aviat…- ja sigui per celebrar que tenim la independència. Per cert, de cara a aquella data -aviat, aviat…- demanaria per favor que s’expliqués bé que si es fa una manifestació el lloc on el personal s’ha de posar és darrere de la capçalera. No davant, que no hi ha manera de moure’s i fot bastant.

El dia va acabar amb un parell de debats a Catalunya Ràdio i a 8TV -conduïts respectivament per en Fuentes i en Cuní– d’autèntica vergona aliena amb sengles representants de les forces polítiques representades al Parlament barallant-se com putes (sense ramonetes) desfermades i sense la més mínima espurna de vista i de capteniment davant del que s’acabava de viure.

Sort que l’endemà (i avui mateix en un acte amb periodistes a Madrid) el president Mas va donar mostres que ha entès molt bé com ha de moure’s per atendre les servituds de la Història.

Esperança.