Totxanes, totxos i maons

No som perfectes, tu: borbonejo. En les coses del llegir borbonejo.

Vull dir que, com li passava a aquell Borbó “campechano” i pinta que fa poc ha plegat i que era incapaç de fer dues coses simultàniament com, per exemple, caminar i mastegar xiclet, sóc incapaç de portar amb un mínim d’atenció dues lectures en paral·lel. Començo un llibre i l’acabo (o, si és el cas, l’abandono quan me’n canso) i després passo al següent. L’un darrere de l’altre, com un Borbó.

Les meves lectures solen obeir a un plantejament establert prèviament, cosa que no em priva -sobretot ara que no tinc compromisos amb cap diari ni revista com en altres èpoques de la meva vida de crític- d’intercalar-hi títols que irrompen en la meva cua de llibres com la senyora pocavergonya que se’ns cola a cal bacallaner.  (n’hi ha més)

Dic això perquè, com saben els seguidors d’aquestes Totxanes, des de fa unes setmanes estic immers en plena “marató Manuel Baixauli”. És a dir, en la relectura de tota l’obra d’aquest interessant escriptor valencià. Ara, un cop enllestida l’esplèndida “L’home manuscrit” ja arribava al final amb “La cinquena planta”, la seva darrera novel·la.

Però quan em disposava a començar-la per segona vegada em va arribar una petita joia que és el llibre d’aforismes de Ponç Pons “El rastre blau de les formigues” que ha ocupat  de forma molt plaent la meva atenció durant uns quants dies fins al punt que he preparat una selecció d’uns seixanta textos (el llibre en conté uns 1.500) a partir dels quals escriuré alguna cosa. Potser un apunt per aquest Bloc o potser un article per Vilaweb. Ja es veurà.

I quan estava repassant la tria dels aforismes d’en Pons em va arribar “Aquellos años del boom”, el monumental estudi de Xavi Ayén que analitza l’època que es va gestar l’èxit dels escriptors sudamericans i l’arribada a Barcelona de gent com Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, José Donoso (aquest a Calaceit) i altres que hi varen residir uns anys entre el final de la dècada dels 60 i la mort de Franco. Una època que jo vaig viure de molt a prop i sobre la qual, a més a més de records personals, disposo d’alguna documentació.

El llibre de Xavi Ayén és extraordinari -i gruixut: quasi 900 pàgines!- i em té l’atenció tan enganxada que de moment he apartat altres lectures i fins i tot algunes escriptures com, per exemple, aquest Bloc que en els darrers dies ha alentit la seva velocitat habitual de creuer.

Com podeu veure, la feina se li acumula a aquest pobre vellet jubilat. Ara mateix penjaré aquest apunt i tot seguit passaré a preparar les quatre coses que m’han demanat que digui durant la festa d’avui a la factoria Damm de Barcelona en la qual celebrarem com cal els primers deu anys dels Blocs de Vilaweb.

Espero que ens hi trobarem tots. Fins després, doncs.