Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana (i l’anterior, que per raons logístiques no vaig poder assistir a la cita de cada dissabte) a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Pàgina en blanc

La primera cosa bonica del dimarts 18 d’octubre de 2022 l’he viscuda aquest matí quan he passat davant del mirall i he fet veure que no em reconeixia. Com quan, caminant pel carrer, et trobes algú amb qui no tens ganes de parlar, ni tan sols saludar-lo, perquè la història entre tots dos ha arribat a un punt en el qual ja no hi ha res a compartir. Aleshores fas aquella mirada neutra, concentrada en alguna cosa que és només a la teva imaginació i continues caminant.

He deixat enrere el mirall, doncs, sense retocar-me el pentinat, ni ajustar-me el coll de la camisa, ni dir-me a mi mateix que sí, que encara hi era. L’home de dintre del mirall, perplex, s’ha quedat bloquejat allí dintre, amb la seva càrrega d’anys i d’anècdotes. Es pensava que tenia encara moltes coses per fer o per dir, però en realitat des de fa temps només repeteix gestos i paraules.

Així, mentre ell recapitulava per enèsima vegada sobre les seves circumstàncies jo he sortit, buit de passat i d’imatge, sense una biografia liofilitzada en qualsevol lloc web o a la tercera pàgina d’un diari que no diu res de les úniques coses que m’importen i que m’he emportat: el peu que va marcar un gol tot i que fracturat, el cor en pau en l’hora darrera i el desig irreprimible de convertir-me en una pàgina en blanc.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Jackie & Phil

La primera cosa bonica del divendres 21 d’octubre de 2022 és el vespre que Philip Roth va sortir amb Jackie Kennedy, el que va passar, el que no i tot el que m’imagino que podria haver passat. La veritable història l’explica Blake Bailey a la biografia de Roth que acaba de sortir.

Es van trobar un vespre per sopar (feia més d’un any de la mort de JFK). Ell explicaria després a un amic: ‘La senyora Kennedy era bonica, atenta i dinàmica. I molt trista. Feia la impressió de no saber què fer amb la seva vida. Em va impressionar molt’. Una setmana després rep una invitació per acompanyar-la en una gala. Només té un vestit blau i tres parells de sabates, cap de color negre. Va a comprar-ne i camina tot el dia perquè les soles no es notin acabades d’estrenar. La trobada va molt bé. Ell l’acompanya a casa. Els fills (aquells nens de les fotografies famoses) dormen. Un llarg petó. Bona nit. Ella li dona una targeta amb el seu número privat: ‘Truca’m’. No ho va fer. ‘No era a la seva alçada -va pensar-. Només tenia dos vestits i quatre parells de sabates’.

La cosa va anar així, però alguns finals m’agrada reescriure’ls. I en aquest alternatiu ella, amb la seva desaprofitada intel·ligència, intueix els pensaments de Roth i l’endemà li envia una capsa amb una targeta. A dintre hi ha el seu parell de sabates més elegants i uns quants vestits de nit. La targeta diu: ‘Si vols, els pots llençar al foc. Si no, ens trobarem aquest vespre davant de Tiny’s, al centre. Vine tal com ets’.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

Àrea (de penal) Silenci

La primera cosa bonica del dilluns 24 d’octubre de 2022 són les severes mesures que s’han de prendre contra qui, en un tren, no respecta l’àrea de silenci, l’àrea de penal. Agafo el tren de les 6 del matí que va de Mantova a Roma carregat de son en el vagó especial on està prohibit telefonar o enraonar en veu alta (per si hi entra algun despistat l’avís està escrit als vidres de les finestres i als reposacaps de tots els seients). Fins a Carpi només som jo i un home amb un vestit fosc i un maletí de cuir damunt les cames que llegeix un llibre antic de Richard Ford. Poc després pugen dues amigues sobre la cinquantena i seuen davant d’ell. Xerren sense aturador. De mobles, de jerseis, de la Meloni. En acabar una d’elles aconsella a l’altra de veure ‘Il Colibrì’ i per convèncer-la li explica: ‘I quan ella li troba un missatge i ell li diu que no l’ha traït mai, i ella li respon que potser ella sí. I amb homes i dones’. I es posa a riure. ‘I després es mor la mare’. Jo i l’home de fosc ens mirem. La passatgera continua ‘I el pare’. Llavors li explica anècdotes de son pare i l’altra riu amb molt de gust. L’home de fosc deixa el llibre a un costat. Obre el pany del maletí i alça la tapa. No es pot veure bé, però està manipulant alguna cosa. Abans que es descobreixi com s’acaba la pel·lícula dispara a les dues xerraires. El revisor, que mentrestant havia entrat per comprovar els bitllets es sorprèn, però ho aprova: ha fet servir el silenciador.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

High Life

La primera cosa bonica del dimecres 26 d’octubre de 2022 és la  possibilitat de preparar, de cara a aquell darrer minut en el qual diuen que es projecten fugaçment davant dels teus ulls els grans moments de la teva vida, un bon material. S’està enllestint una app que ho farà possible. Es dirà High Life. Quan la descarregueu podreu inserir-hi un màxim de cinc episodis, d’una durada mínima de cinc segons i màxima de vint cada un. Les instruccions són senzillíssimes. Connectem un cable a un receptor, ens l’acostem fins al front i recordem. Les instruccions diuen que no cal recrear només moments feliços, perquè la nostra vida es defineix també -i de vegades, sobretot- per les vivències negatives. Fixeu-vos, si no, en els resums dels partits de futbol que sempre mostren un penal errat o una espifiada del porter. Quan en una entrevista es busquen grans titulars es parla de les molèsties que s’han patit, de l’abandonament de pare, dels dols. Una vida notable té un 4 a 1 a favor de la sort, una de mitjana oscil·la entre el 3 a 2 i el 2 a 3. La sinceritat és fonamental. La memòria sol endolcir el passat i com més vivim més tendim a fer-ho. La justificació és una forma de legitimació. La reconstrucció en vídeo és aproximada, tant com ho poden ser els records: les figures es difuminen, les accions avancen imatge a imatge, però tant és. El resultat final és un arxiu preparat per activar-se en el moment oportú. Per això us recomano que, al final de l’enregistrament, no badeu i obriu novament els ulls.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!