Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Sobre el ‘Deep State’

La primera cosa bonica del dilluns 10 d’octubre de 2022 és el ‘Deep State’ (*), que de vegades ens allibera de governs improbables o de la seva absència. En democràcia, Govern fort i Estat feble, o a l’inrevès. El ‘Deep State’ és la raó per la qual Amèrica és viva encara i va fent la seva malgrat les animalades de Trump, les vacil·lacions de Biden i, anant més cap enrere, les aleshores poc conegudes febleses de JFK i les massa notòries de Nixon. Ha estat darrere de la supervivència d’un país com Bèlgica que ha funcionat sense govern durant més de 600 dies, de la Itàlia del primer govern titella de Giuseppe Conte amb Salvini i Di Maio fent de titellaires. També de Di Maio, summament estimat a la Farnesina (**) perquè es posava en mans dels funcionaris, acomplint els desitjos de qui el manipulava. Si el ‘Deep State’ es converteix en govern, la política reacciona i es capgira, invocant el retorn de les urnes, la paraula del poble. Vet-ho aquí. En altres èpoques aquest fantasma en els passadissos havia provocat danys, però ara que ens encaminem cap a un govern en el que s’invoca Fazzolari (***) com a divinitat protectora, millor refiar-se de qui ha estat o de qui serà per evitar el que ja sembla que no té remei. 

 (*) Es refereix al que coneixem també com ‘estat profund’. Vegeu aquí  i també aquí (i dispenseu que us enllaci a un parell de textos escrits en llengua del 155).

(**) Es refereix -vegeu aquí– al Palazzo della Farnesina, seu del Ministeri d’Afers Exteriors italià.

(***) Es refereix -vegeu aquí– a Giovanbattista Fazzolari, un dels col·laboradors més estrets de Giorgia Meloni.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La màscara d’Eichmann (*)

La primera cosa bonica del dimarts 11 d’octubre de 2022 és l’acomodadora que mirava el rostre d’Eichmann mentre començava la nit en un teatre de Torí. I que voldria que també nosaltres el miréssim. Giulia, una lectora, m’escriu per explicar-me que durant tot el mes de maig va treballar d’acomodadora al Teatre Gobetti de Torí on es representava “Eichmann. On comença la nit” i en va quedar fascinada. El text és de Stefano Massini. La direcció de Mauro Avogadro. Paolo Pierobon fa el paper del nazi i Ottavia Piccolo el de Hannah Arendt que l’interroga. La música di Gioacchino Balistreri hi posa el contrapunt.  

Em diu Giulia: “He vist totes les sessions i no n’he quedat pas gent farta, ben al contrari. Anna fa preguntes, demana, vol arribar a les arrels del mal, entendre on comença i per què.  ¿Fins a quin punt aquest interrogatori és actual? Jo diria que moltíssim. Però fins ara aquest espectacle ha passat per pocs teatres: Locarno, Milà, Trento, Torí, un cap de setmana a Venècia… I crec que hauria de ser promocionat i representat per tot Itàlia. Potser vostè podria encoratjar-lo perquè fos així?” No ho sé, amiga Giulia. Aquesta no és més que una petita secció. Però l’autor de “Eichmann. On comença la nit” és un col·laborador d’aquest diari i les seves obres han estat representades per tot el món. I si el rostre d’Eichmann li ha fet aquest efecte a l’acomodadora…

(*) En italià el mot ‘maschera’ (‘màscara’) s’aplica també, en registre quasi d’argot, als acomodadors dels teatres. En la traducció veureu que he alternat els dos conceptes.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

No facis trampes (ni a tu mateix)

La primera cosa bonica del divendres 14 d’octubre de 2022 és l’onzè manament (sempre hi ha un onzè manament): no facis trampes. Tampoc te les facis a tu mateix. Fer trampes en general forma part del joc de la vida i fins a un cert punt, ja se sap, sembla inevitable per equilibrar els somnis amb la realitat.

Hi ha, però, dues excepcions. La primera ens diu que mai intentem fer-li trampes a un trampós. Coneixen tots els trucs i te la fotran per la dreta i per l’esquerra. Admet-ho, doncs, i evita-ho.

La segona és la bona: mai et facis trampes a tu mateix. Si tens compromisos amb la teva consciència els has de respectar, encara que estiguis sol. Encara que sàpigues que ningú et veu. D’aquesta manera practiques el respecte per la teva pròpia història i enforteixes la teva moral.

Si t’has conjurat a no posar-te sucre al cafè, no ho facis encara que el prenguis en una màquina a l’Àrtic sense ningú en uns quants quilòmetres a la rodona. Si fas un encreuat al tren no omplis les caselles amb lletres a la babalà per fer veure que l’has resolt. Si jugues a escacs en solitari no canviïs de lloc un peó adversari (o la peça que sigui) per assegurar-te que guanyes. Podria tenir conseqüències nefastes.

Més o menys d’aquesta manera comença un conte enormement còmic que sobre aquest tema ha escrit Alessandro Baricco. El podeu trobar a la xarxa. Poseu a Google “la sindrome di Boodman” (*) i compte de no encomanar-vos.

(*) El text íntegre del conte de Baricco el trobareu aquí i si el voleu sentir explicat en italià entreu aquí.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

IMPORTANT: Per raons de logística particular el dissabte que ve no hi haurà Romagnoli; reprendrem l’ordre el dissabte 29. És a dir: aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!