Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

“Fora del temps” és el títol del setè article de “Focs perdurables”, el corresponent al número de juliol i agost de 2009 de la revista “L’Avenç”. Comença amb unes frases significatives: “La mort m’obsessiona. Des de sempre. No en tinc por, crec; n’he estat ben a prop i no era precisament la seva arribada, el que temia”. A continuació l’autor ens parla de la seva obsessió pels cementiris i de com, de tant en tant, li abelleix de passejar per una avinguda amb nínxols i tombes a banda i banda. Una afició que té un capítol específic a “L’home manuscrit”. Tot seguit Baixauli ens conta una facècia de joventut amb un taüt com a element central i continua amb una explicació sobre els compositors que han fet músiques al voltant de la mort i, molt especialment, del “Rèquiem” de Gabriel Fauré. Un “Rèquiem”, val a dir, en el qual no hi figura l’habitual “Dies Irae”. Quan, en un apunt proper, arribarà el moment de parlar de la llista de Spotify que Manuel Baixauli ha elaborat tornarem a trobar Fauré… i Olivier Messiaen. No dic res més sobre aquest darrer autor. En tot cas us recomano que aneu a la Viquipèdia en busca de notícies sobre la seva vida i veureu que aquest músic -compositor, organista i ornitòleg- nascut el 1908 i mort el 1992 és el mirall inspirador del personatge de Fix. Jo diria encara més: Messiaen ÉS Fix.

El següent article es titula “L’inexplicable” i centra la seva atenció en la figura de Rembrandt. Més concretament, en l’“Autoretrat als seixanta-tres anys”, una altra referència que té un paper molt notori a “L’home manuscrit”. Segons Baixauli Rembrandt “… no és d’accés fàcil. No és vistós, ni decoratiu, ni espectacular. És un murmuri a cau d’orella”. Al nostre autor el que li sembla més remarcable del rostre de Rembrandt són “… aquests ulls sense fons, que fulminen la distància i l’espai entre ells i nosaltres”. Uns “ulls sense fons” com el dels alumnes morts en la fotografia que a la pàgina 113 de “La cinquena planta” contempla B. durant la visita que fa a la seva antiga escola.

No és casual, per tant, que el títol del següent article sigui precisament “Mirades buides”. Aquí Manuel Baixauli evoca la casa dels estius de la seva infantesa amb els pares, un edifici que apareix en tots els seus llibres. Parla també de Primo Levi i de “Si això és un home”, el llibre que Fíxia llegeix a la pàgina 53, i descabdella l’argumentació fins a contraposar la dignitat de l’home a Auschwitz amb la indignitat del turisme massificat.

El penúltim article de la sèrie es titula “Deu segons” i ens parla d’un tema molt estimat per Baixauli: la presència del miracle en la vida real i en l’art. O, més exactament, en l’Art. La referència central és l’escena de la resurrecció d’Inger en el film “Ordet”, de Carl Theodor Dreyer. Llegint aquest article és inevitable pensar en la frustrada exposició de rostres de difunts retratats per Foto que trobem en la pàgina 20 de “La cinquena planta”. Una frase per a l’antologia: “Què hi busquem, en l’art? Entre altres coses, allò que ens agradaria trobar i no trobem en la vida”.

El text que tanca la sèrie “Focs perdurables” es titula “Pinzells fins” i és una reflexió sobre el contrast -de vegades cruel- entre l’art i la realitat. Baixauli i la seva muller visiten Florència i assiteixen a un concert del clavecinista Gustav Leonhardt. Després visiten a l’església de San Francesco d’Arezzo els frescos sobre la llegenda de la Vera Creu de Piero de la Francesca i a Sansepolcro la “Resurrecció” -la millor pintura del món (vegeu la il·lustració de l’apunt) segons Aldous Huxley (*)– (per cert, si no m’erro aquest darrer fresc és l’únic de Piero que podem contemplar en el lloc en què originalment va ser elaborat). Les paraules finals de l’article, les que clouen aquesta excepcional sèrie que ara, a la vista de “La cinquena planta” adquireix un gran valor premonitori, són: “No tot estava perdut. L’excel·lència era possible. Gustav Leonhardt, de fet, ¿què era, si no un personatge de Piero della Francesca?”

(*) Amb tots els respectes, però, a mi el Piero que realment em captiva es troba a Monterchi -el poble on va nàixer la seva mare Francesca, a pocs quilòmetres de Sansepolcro– on es pot contemplar, en el local de les antigues escoles, la meravellosa, incommensurable, descomunal “Madonna dil parto” (vegeu aquí).

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!