Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

A la revista El Temps de l’1 de desembre Martí Domínguez parla en la seva secció “Històries naturals” de la pintura de Piero della Francesca “Bateig de Crist”, que es conserva a la National Gallery de Londres i que és la imatge que trobareu just a l’esquerra tot il·lustrant l’apunt d’avui.

Domínguez parla de Piero tot aprofitant el pretext que li dóna l’arbre sota el qual es desenvolupa l’escena de la pintura: “A la vora d’un riu clar, i al voltant d’un lledoner ben ornat, Piero della Francesca va construir la seua escena solemne. Però en aquella no hi tenia lloc una trobada galant, sinó una altra situació molt més corprenedora. Jesús rebia el bateig de mans de Joan, i un colom s’encimbellava sobre ells, estàtic, aturat en una llum vaga. En aquella obra hi havia tota la saviesa de Piero della Francesca: la fèrtil simbiosi de la fe amb la cultura. Al capdavall, tot un madrigal d’eternitat.” 

La segona referència la trobem a la revista L’Avenç del present mes de desembre. Pertany a l’article “Pinzells fins” que signa Manuel Baixauli, escriptor (és l’autor de l’excel·lent novel·la “L’home manuscrit”) i pintor.

Baixauli explica un viatge que va fer a Florència amb desplaçament posterior en tren a Arezzo i en autobús a Sansepolcro tot seguint una part de la ruta de Piero della Francesca. No tota, ja que pel camí li va quedar pendent Monterchi i la seva meravellosa “Madonna del Parto” de la qual ja vaig parlar ahir.

Diu Baixauli: “Els frescos de l’església de San Francesco, primer, i de la Resurrecció (“la millor pintura del món”, segons Aldous Huxley), després, em van semblar encara molt millors que en les reproduccions que sovint havia consultat. La bona pintura perd tant en les fotos com la mala pintura hi guanya. Com pot aconseguir Piero tanta majestuositat sense caure en l’artifici o l’exageració? Com assoleix tanta grandesa amb tanta espontaneïtat? Quin altre pintor crea unes imatges tan intemporals com les seues? Avui és impossible pintar com ell. No disposem de la qualitat dels seus pigments, ni fem servir les sàvies i sofisticades tècniques del seu taller, però sobretot ens manca el seu esperit, aquell saber estar per damunt de tantes foteses, aquella capacitat de plasmar l’essencial i l’imperible.”

La tercera referència la trobo en un llibre extraordinari publicat per primera vegada l’any 1962 i que qualsevol persona mínimament interessada per l’art no s’hauria de perdre: “Un bàrbar al jardí”, de l’assagista i poeta polonès Zbigniew Herbert (1924-1998), editat recentment per Labreu Edicions amb una esplèndida traducció de Manel Bellmunt que també s’encarrega del pròleg.

Per situar-vos us reprodueixo el primer paràgraf del full promocional: “És un llibre de viatges que agafa la forma d’assaig per tal d’endinsar-se en el bressol de la cultura mediterrània, les seves arrels i la seva evolució a través dels segles. No és una obra que segueixi els dictàmens de l’academicisme clàssic (…) Per l’autor és un recorregut a través de tots aquells llibres que ha anat llegint durant tota la seva vida i que parlaven sobre l’esplendor de l’art, la cultura i la gastronomia a la Mediterrània.”

Herbert dedica un capítol complet a Piero della Francesca en el que descriu el seu viatge per la Toscana i la Umbria a finals dels anys 50 a la recerca de la seva obra. Per això, quan passa per Arezzo i contempla els frescos de l’església de San Francesco dedicats a la Llegenda de la Vera Creu, molt malmesos aleshores, escriu: “L’obra mestra de Piero s’ha deteriorat greument com a conseqüència de la humitat i la incompetència dels conservadors. Els colors s’han apagat com si haguessin estat fregats amb farina, i, a més, la pèssima il·luminació del cor no permet contemplar els frescos en el seu màxim esplendor. Però si només una de les figures d’aquesta llegenda se salvés, un arbre, un tros de cel, seríem capaços de reconstruir el conjunt amb tots aquests pedaços, tal com si fossin els fragments d’un temple grec.”

Afortunadament aquesta meravella ha estat restaurada no fa gaires anys (vegeu-la aquí) i, per tant, les sensacions que de manera intuïtiva expressava Zbigniew Herbert ara són a l’abast de qualsevol espectador equipat amb una dosi mínima de sensibilitat.

En el seu recorregut Herbert passa, com no podia ser altrament, per Monterchi i contempla la Madonna del Parto en la seva ubicació anterior: la capella annexa al cementiri situat a uns centenars de metres del poble. Escriu: “És, molt probablement, una de les madones més provocadores mai pintades per qualsevol artista. Humana, pastoral i carnal. Els cabells fortament enganxats al crani deixen veure les seves grans orelles. Té un coll sensual i les espatlles sòlides. Un llarg nas i els llavis, inflexibles i gruixuts; les descuidades parpelles, molt tibades, emmarquen unes negres pupil·les que miren cap a l’abisme del cos. El senzill vestit, una  mica massa alt de cintura, s’estén des dels pits fins als genolls. La mà esquerra es recolza en el maluc, un gest típic de les padrines de boda al camp; amb la dreta es toca el ventre, però no d’una forma llibertina, sinó com si estigués acaronant un misteri. Piero pintà per als camperols de Monterchi el tendre i etern secret de totes les mares. Dos àngels fan córrer amb un moviment enèrgic la draperia com si fos una cortina.”

Martí Domínguez, Manuel Baixauli i Zbigniew Herbert -també Joan F. Mira en un apunt meu anterior (vegeu-lo aquí)- han parlat de la suggestió dels personatges de Piero della Francesca. Jo, que no sé ni la desena part del que saben d’art aquests escriptors que acabo d’esmentar, sí que puc dir que aquell passeig (vegeu-lo aquí) de dos dies, ara fa just un parell de mesos, amb la meva estimada A. per la zona on va viure aquest artista formen part ja de la meva antologia personal de moments inoblidables.

Tanco aquest llarg apunt (avui és festa, no us queixeu) amb les paraules finals del text que Zbigniew Herbert dedica a Piero: “La tradició diu que es va quedar cec al final de la seva vida. Un tal Marco di Longara relatà a Berto Degli Alberti que quan era petit anava pels carrers de Borgo San Sepolcro amb un vell pintor cec anomenat Piero della Francesca. El petit Marco probablement no s’imaginava que estava conduint la llum de la mà.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!