Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

11 de juliol de 2014
0 comentaris

A propòsit de Manuel Baixauli i de “La cinquena planta” (1).

A part de les que es deriven del noble ofici de fer d’avi, hi ha dues activitats a les quals m’estic dedicant de manera força intensa des que a finals de l’any passat vaig entrar en la feliç confraria dels jubilats: llegir sense presses, al ritme que em demana el cos; i endreçar, classificar i seleccionar la gran quantitat de papers, carpetes i objectes més o menys historiats que guardo a casa des de temps immemorial.Escorcollar armaris i calaixos en busca de papers i objectes carregats cada un amb la seva petita dosi d’història domèstica és una feina laboriosa que demana temps, paciència i mètode i que, en compensació, et permet descobrir o recuperar petites meravelles que en algun moment havies volgut conservar i després havies oblidat. Entraré en detalls concrets en un proper apunt que ja tinc mig engiponat però que ara no toca.

(n’hi ha més) 

 

Pel que fa a la lectura, disposar de més temps em permet planificar operacions globals de recuperació de textos. Vull dir amb això que cada vegada m’interessa menys “estar a l’última” del que es publica i, en canvi, m’atreu molt més consolidar lectures i aprofundir en autors als quals potser fins ara no els he pogut dedicar tot el temps o la intensitat que mereixen.

Així va ser com em vaig plantejar mesos enrere el que vaig batejar com “marató Joan Carreras” i que es va concretar en un parell d’apunts –aquest i aquest– sobre els seus darrers tres llibres.

Superada aquesta fita el següent projecte que em vaig plantejar va ser una immersió similar en l’obra de l’escriptor valencià Manuel Baixauli. Érem a principis d’abril i vaig començar per posar-me al dia llegint “La cinquena planta”, la seva darrera novel·la, que m’havia arribat a finals de gener però que, entre unes coses i les altres, fins aleshores encara no l’havia pogut agafar.

Vaig fer-ho de seguida i em va agradar tant que vaig prendre dues decisions: destacar el llibre en un apartat especial del meu apunt de recomanacions de Sant Jordi (aquest) i preparar-me per fer una “marató Manuel Baixauli” exhaustiva sobre tota la seva obra.

Els seguidors d’aquestes Totxanes ja coneixen els resultats inicials de l’esmentada operació: vaig escriure un primer apunt sobre “Espiral” (aquest), un altre sobre “Verso” (aquest) i un tercer -el darrer fins ara- sobre “L’home manuscrit” (aquest). Feina abundant però no enllestida del tot perquè em falta comentar coses més concretes sobre “La cinquena planta”.

La sèrie d’apunts que ara començo intentarà resoldre aquesta mancança. Ja sabeu, però, que els vellets jubilats tenim fama de gansoners, d’anar a la nostra bola i, si m’apureu, fins i tot d’estar una mica carregats de punyetes. Dic això perquè si algú comença a sentir-se incòmode amb tanta giragonsa verbal li avanço el veredicte i així pot deixar de seguir-me per anar a fer coses mès excitants: crec que “La cinquena planta” és un llibre tan descomunal i inoblidable com el seu il·lustre i celebrat antecessor “L’home manuscrit”. Au, subratllat i tot perquè no hàgiu de perdre més temps.

I a tots els que us heu quedat (deu quedar algú, no?) us diré que la meva intenció és anar apropant-me a poc a poc a l’objectiu tot deixant que cada paràgraf vagi inspirant-me el següent (una mica, si se’m permet la petulància, com fa el mateix Baixauli a l’hora d’escriure els seus llibres: amb poca -o quasi cap- planificació prèvia).

Us parlaré del poc que sé d’aquest home -amb el qual, si no m’erro, he coincidit un parell de vegades i prou- més enllà del que he pogut esbrinar en entrevistes i articles de premsa. I si cal, m’embrancaré en detalls com, per exemple, en el fet que escorcollant la carpeta del meu arxiu que porta el seu nom (més endavant veureu que conté meravelles, aquesta carpeta) m’he trobat amb el dibuix “Lector”, que Manuel Baixauli em va enviar, dedicat, un dia de juny de 2008.

Un dibuix que he fotografiat perquè il·lustri el present apunt i que, si us hi fixeu bé, estic segur que tant l’estil com la caligrafia que l’acompanya seran summament familiars als lectors de la darrera novel·la del nostre home.

(Continua aquí)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!