Totxanes, totxos i maons

Així va ser com em vaig plantejar mesos enrere el que vaig batejar com “marató Joan Carreras” i que es va concretar en un parell d’apunts –aquest i aquest– sobre els seus darrers tres llibres.

Superada aquesta fita el següent projecte que em vaig plantejar va ser una immersió similar en l’obra de l’escriptor valencià Manuel Baixauli. Érem a principis d’abril i vaig començar per posar-me al dia llegint “La cinquena planta”, la seva darrera novel·la, que m’havia arribat a finals de gener però que, entre unes coses i les altres, fins aleshores encara no l’havia pogut agafar.

Vaig fer-ho de seguida i em va agradar tant que vaig prendre dues decisions: destacar el llibre en un apartat especial del meu apunt de recomanacions de Sant Jordi (aquest) i preparar-me per fer una “marató Manuel Baixauli” exhaustiva sobre tota la seva obra.

Els seguidors d’aquestes Totxanes ja coneixen els resultats inicials de l’esmentada operació: vaig escriure un primer apunt sobre “Espiral” (aquest), un altre sobre “Verso” (aquest) i un tercer -el darrer fins ara- sobre “L’home manuscrit” (aquest). Feina abundant però no enllestida del tot perquè em falta comentar coses més concretes sobre “La cinquena planta”.

La sèrie d’apunts que ara començo intentarà resoldre aquesta mancança. Ja sabeu, però, que els vellets jubilats tenim fama de gansoners, d’anar a la nostra bola i, si m’apureu, fins i tot d’estar una mica carregats de punyetes. Dic això perquè si algú comença a sentir-se incòmode amb tanta giragonsa verbal li avanço el veredicte i així pot deixar de seguir-me per anar a fer coses mès excitants: crec que “La cinquena planta” és un llibre tan descomunal i inoblidable com el seu il·lustre i celebrat antecessor “L’home manuscrit”. Au, subratllat i tot perquè no hàgiu de perdre més temps.

I a tots els que us heu quedat (deu quedar algú, no?) us diré que la meva intenció és anar apropant-me a poc a poc a l’objectiu tot deixant que cada paràgraf vagi inspirant-me el següent (una mica, si se’m permet la petulància, com fa el mateix Baixauli a l’hora d’escriure els seus llibres: amb poca -o quasi cap- planificació prèvia).

Us parlaré del poc que sé d’aquest home -amb el qual, si no m’erro, he coincidit un parell de vegades i prou- més enllà del que he pogut esbrinar en entrevistes i articles de premsa. I si cal, m’embrancaré en detalls com, per exemple, en el fet que escorcollant la carpeta del meu arxiu que porta el seu nom (més endavant veureu que conté meravelles, aquesta carpeta) m’he trobat amb el dibuix “Lector”, que Manuel Baixauli em va enviar, dedicat, un dia de juny de 2008.

Un dibuix que he fotografiat perquè il·lustri el present apunt i que, si us hi fixeu bé, estic segur que tant l’estil com la caligrafia que l’acompanya seran summament familiars als lectors de la darrera novel·la del nostre home.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!