Totxanes, totxos i maons

Avui fem festa grossa: el noi petit de casa compleix 30 anys. (És curiós però per anys que passin sempre serà per l’A. i per mi "el noi petit de casa"). No em vull estendre gaire. Un parell de coses breus i prou. La primera ja l’he escrita diverses vegades aquí mateix: hem estat afortunats amb els fills perquè, per damunt d’altres consideracions, podem dir que tant l’un com l’altre són dues bones persones.

Pel que fa al noi petit de casa la seva virtut més notòria és la normalitat. Segur que la processó li va per dintre però el que més destaca quan se’l coneix és la seva imatge de persona tranquil·la, planera, sense racons. De refiar, vaja.  (n’hi ha més)

Dit tot això vull afegir que jo li trobo encara una altra virtut: la generositat.  No una generositat entesa només en el sentit de no tenir mai un no per a ningú sinó que quan està fent alguna cosa pels altres -els vellets del geriàtric, els companys de la banda, la família, els amics…- no pot dissimular que ho fa de gust.

Vet aquí una virtut poc habitual en els temps que corren i que combinada amb la seva actitud discreta i poc amiga dels escarafalls podria passar en aparença desapercebuda.

No és així, però. I la confirmació me la va donar fa temps la C., la seva enamorada, quan em comentava tota cofoia que el noi petit de casa nostra té moltíssims amics i que, a més a més, tots l’adoren.

Arribats aquí què més podem demanar l’A. i jo?

Que sigui per molts anys, xicot!