VIA A VIA

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de tornar a visionar, després de molts anys, la pel·lícula Farenheit 451 (a sota), de François Truffaut. Com és sabut, la cinta presenta una societat futurista en què els llibres estan prohibits i on el poder es dedica obsessivament a cremar-los mitjançant uns peculiars cossos d'”antibombers”, on treballa el protagonista. Val a dir que la distopia no ho és gaire, de futurista, pel que fa a personatges, indumentària, costums, vehicles o paisatges urbans, però Truffaut va incloure-hi un element que sí va considerar molt avançat a l’època en què es va filmar la pel·lícula (mitjans dels anys 60) i que és el que aquí ens interessa: un monorail. Efectivament, poca estona després de començar el metratge i en algunes altres escenes apareix un vehicle de formes més o menys aerodinàmiques suspès en l’aire que llisca suaument i silenciosa per un paisatge desolat. L’aparell es presenta com el mitjà quotidià de mobilitat dels habitants de la fictícia ciutat del film, on viatgen encabits i avorrits (com en un metro qualsevol d’avui en dia) i que és, per cert, l’escenari on es coneixen els dos protagonistes.

Jo no recordava l’aparició d’aquest monorail la primera vegada que vaig veure Farenheit, i si he de ser sincer és possible que no la vegés sencera potser perquè de més jove se’m va fer poc atractiva o incomprensible, malgrat la seva temàtica, de manera que la meva sorpresa i curiositat van ser grans quan dimarts passat va aparèixer en pantalla el monorail en qüestió. Com que era un vehicle completament desconegut per mi, en un primer moment vaig creure que era un aparell creat ad hoc per a la pel·lícula, però immediatament vaig refusar la idea perquè era del tot improbable que s’hagués construït una estructura tan complexa i costosa només per unes poques escenes; tampoc semblava una maqueta, un trucatge o uns efectes especials, de manera que quan vaig arribar a casa em va faltar temps per teclejar “monorail farenheit” al buscador de les dues os, que immediatament em tregué de dubtes: era (que ja no) un monorail experimental que durant uns anys va estar en funcionament a la població francesa de Châteauneuf-sur-Loire.

Els monorails no eren cap novetat: vegem sinó el de Wüppertal, més que centenari, que segueix prestant servei en aquella ciutat alemanya. L’experiment francès, però, era tota una altra cosa. Vegem-ne alguns detalls tècnics. La línia, d’1,370 km de longitud, transcorria paral·lela a la ferroviària convencial que uneix Orléans amb Gien. La construcció començà el 1959 i els primers assaigs daten del febrer de 1960. L’estructura era sostinguda per 136 columnes d’acer, formigó i fusta, separades 30 metres les unes de les altres. A l’interior s’hi situava una biga oberta per sota on es fixava la suspensió i que suportava els bogis i els sistemes d’alimentació elèctrica. El projecte fou impulsat per SAFEGE, un consorci francès de 18 empreses que va seguir desenvolupant monorails en altres parts del món com Alemanya o Japó. L’experiment de Châteauneuf, però, malgrat l’interès inicial despertat a nivell mundial (autoritats de tot el món es desplaçaven per contemplar in situ les proves) no va agafar mai força. Sembla que en el poc arrelament del nou mitjà hi tingué molt a veure la RATP, la totpoderosa empresa del metro parisenc, que hi veia un seriós competidor. Malgrat alguns avantatges indiscutibles (el cost de construcció d’un quilòmetre de monorail era unes sis vegades menor que el d’un metro), era qüestionat com un medi de locomoció poc segur. Això, unit a altres raons (en aquells anys l’interès econòmic i polític va començar a desplaçar-se cap a la naixent alta velocitat), determinaren la supressió de la infraestructura el 1966 i el seu posterior desmantellament. Avui només en resta la carcassa d’un vagó que un afeccionat ha restaurat després de moltes hores i condicionat com una mena de bar i sala d’estar, tot alhora, com es pot veure a la imatge (a dalt).

[Imatges: larep.fr, sensacine.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!