VIA A VIA

Si de la publicitat als laterals i interiors dels tramvies barcelonins me n’han quedat records, no és així pel que fa al metro. Potser perquè els primers eren clarament visibles caminant pel carrer cada dia, potser perquè els vagons del suburbà no duien (almenys abans) publicitat exterior de cap tipus o potser, simplement, perquè no m’hi fixava tant. Però sense haver-la demanat, l’amic Joan Alberich, seguidor d’aquest bloc, em fa arribar un opuscle editat per la Fundació TMB sobre, precisament, la publicitat al transport públic, amb multitud de fotografies que em permeten fer presents alguns dels anuncis dels anys seixanta. Per exemple, els de begudes alcohòliques (vins, conyacs, anissos…), llavors sense cap restricció, els d’acadèmies i cursos per correspondència o els de productes llavors molt coneguts, com el Cerebrino Mandri. Em ve present també, gràcies a aquesta recopilació, l’abundant publicitat del Cacolat i si la memòria no em falla, la d’un altre producte nacional molt popular, les xiruques, amb un senyor donant una patada a l’aire per mostrar la sola del calçat. A la imatge que il·lustra l’apunt, un altre clàssic: Muebles la Fábrica, a l’estació de Catalunya.

Mentre redacto aquest apunt, un altre amic lector i també coneixedor dels entrellats del transport, en Joan Carles Salmeron, em fa un comentari sobre la publicitat que, pel seu interès, reprodueixo. Resulta que antigament la publicitat es pintava damunt de cada vehicle, fins que no arribaren els papers especials, els films o els vinils, raó per la qual es trigava tant a canviar de publicitat, i per això recordem els vehicles o les campanyes tant llargues en el temps. Afegeixo que aquesta era la característica de la publicitat d’abans, en general: tots som capaços de rememorar imatges i taral·lejar músiques d’aquells temps (Fundador está como nunca…, yo soy aquel negrito…, Ese lava blanco…, son sabrosísimos els rovellons Tres Pins… i tants d’altres) i en canvi els espots actuals, encara que massivament repetits a tots els canals televisius, resten en complet oblit l’endemà de deixar d’emetre’s.

No vull acabar la meva incursió nostàlgica en la Barcelona dels seixanta sense esmentar encara un anunci que només indirectament està relacionat amb el transport. Es tracta d’un anunci dels tints Iberia (a dalt) que es trobava justament a la sortida de l’únic baixador de l’estació Lesseps. Era un cartell molt característic, amb una nena subjectant unes cintes, cada una tenyida d’un color diferent. Com que el meu padrí vivia ben a prop d’allí, i hi anava amb una certa freqüència amb el metro i sortir del baixador contemplant enfront l’església dels Josepets i a l’esquerra l’anunci d’Iberia era tot un. Fa anys que no hi torno i m’afiguro que ja no hi deu ser. Com tantes coses, és una llàstima.

[Imatges: oblicua.es, pinterest.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!