VIA A VIA

Un breu apunt per unir-me a la commemoració del 175è aniversari del ferrocarril entre Barcelona i Mataró. No va ser el primer de l’estat espanyol ja que, com bé se sap, el va precedir el cubà de L’Havana-Bejucal (1837), però sí que va ser el primer dels Països Catalans. Tardava una hora en fer el trajecte, no massa més que actualment (uns 40 minuts si, toca fusta, tot va bé), amb el benentès que ara s’efectuen més parades. No es tracta de fer demagògia, com alguns han dit, però sobta que tants anys després i amb els avenços i innovacions tecnològiques de tot ordre, el temps de traslladar el personal d’un punt a un altre del territori no hagi disminuït més.

Em transporto mentalment (única manera de fer-ho) a aquell 28 d’octubre de 1848 i m’imagino contemplant aquell artefacte de ferro que devia causar sensació en la gent de l’època per les seves dimensions, el soroll que devia fer, la fumera que desprenia… Somio pujant en un d’aquells primitius vagons i prenent lloc en uns seients de limitades comoditats. Intento copsar quina seria la meva sensació quan el tren inicià la marxa, primer molt lentament i agafant la velocitat de creuer poc després. A quan devia anar? A 20 km/h potser? Per als viatgers acostumats a anar en carros i cavalleries representà tota una novetat, sens dubte. I acabo el meu viatge imaginari baixant a l’estació de Mataró i passejant pels carrers de la llavors puixant població. Voldria no perdre’m cap detall: l’abillament dels convidats al viatge inaugural (amb probable presència de mirinyacs, elles, i copaltes, ells), els mil i un aspectes tècnics de la novedosa instal·lació (vies, travesses, senyals lumínics), la cartelleria… Hi havia revisors el primer dia? S’expengueren bitllets? Quants i quants aspectes anecdòtics d’un dia històric que només podem reviure en la imaginació. Però no ens queixem: no costa tant i no fa mal a ningú.

[Imatge: sapiens.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!