Neigà

Descobrint les Illes Canàries

El dictador sempre té raó

El protagonista de la xerrada d’avui al CaixaFòrum de Tarragona ha estat Benito Mussolini. La visió biogràfica d’Il Duce que Joan B. Culla ha traçat durant més d’una hora li ha donat l’oportunitat d’estendre’s àmpliament sobre el feixisme italià, les seves arrels històriques, el context en què es va produir la seva aparició i les seves semblances però també diferències amb els casos alemany i espanyol. Pel que fa a aquest darrer, ha estat curiós constatar com els grans “invents” del franquisme (el Consejo del Movimiento, el Frente de Juventudes, les polítiques de protecció social…) no eren més que còpies d’iniciatives del règim de Mussolini.

Personatge pintoresc, teatral com el poble a qui va dominar, exhibicionista (són famoses les seves imatges segant el blat a cos nu), reconegut faldiller… més important que les curiositats biogràfiques del personatge és la seva erràtica trajectòria ideològica, que el va portar a defensar primer un pacifisme socialista per al seu país a imitar després obsessivament l’imperialisme nazi amb aventures bèl·liques de patètics resultats. Com a bon dictador (això és un dir: no hi ha dictadors bons), va cultivar el culte a la personalitat, inclosos retrats omnipresents, discursos radiofònics d’audiència obligatòria i profusió de pintades a les parets amb la consigna Il Duce ha sempre ragione.

Ell sempre tenia raó: eren els altres els que s’equivocaven. Però com el famós acudit de l’automobilista a l’autopista, tanta raó tenia que va ser deposat i fet presoner pels seus mateixos correligionaris. El darrer acte de la seva vida, ben bé com una típica òpera de la nació que va governar, és un drama que inclou un règim titella dels nazis (la famosa República de Salò), una fugida a la desesperada i una mort ignominiosa a mans de partisans.

Contra el que es podria esperar, el feixisme italià no va morir del tot, perquè sempre hi ha hagut al seu parlament algun partit que se n’ha reclamat hereu. Per altra banda, i encara que sigui en un context democràtic radicalment diferent, els paral·lelismes entre Mussolini i Berlusconi, semblances físiques incloses, són ben evidents. Quin país, Déu meu!

[Propera conferència: “Roosevelt i el New Deal”, el dilluns 20 de febrer, a les 19 h., al CaixaFòrum de Tarragona]



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura per jorcas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent