VIA A VIA

Retitulada en castellà Los apuros de un pequeño tren, es tracta d’una pel·lícula britànica del 1953 dirigida per Charles Chrichton (conegut sobretot per Un peix anomenat Wanda). Tracta dels habitants d’una fictícia població, Titfield, que dona títol al film, que veuen amb disgust com la línia de tren que la connecta amb la capital està en perill de desaparèixer substituïda per una companyia d’autobusos, que n’ha demanat la concessió. Per tal d’evitar-ho, ells mateixos es transformen en empresaris i treballadors [a dalt] per tal de seguir explotant la línia ferroviària. Naturalment, els de la benzina i de l’asfalt no es quedaran de braços plegats i els en faran mil i una per obtenir ells la concessió, el que al seu torn posarà a prova l’enginy dels nous ferroviaris. No vull ni puc fer espòiler de la pel·lícula perquè no sé quin n’és el desenllaç però podria apostar a què acaba bé i els habitants de Titfield podran seguir gaudint del seu tren, per a satisfacció de tothom.

Sembla ser que l’argument està inspirat en un cas real, el del ferrocarril gal·lès de via estreta Talyllin [a sota], que uneix aquesta població amb Nant Gwerno, i que el 1951 es convertí en el primer tren del món preservat com a patrimoni i gestionat per voluntaris.

El plantejament de la pel·lícula és dels anys cinquanta del segle passat, però podria perfectament trasposar-se a les primeres dècades del segle XXI, on tantes línies ferroviàries han desaparegut o continuen en servei amb l’espasa de Dàmocles de la seva imminent clausura penjant. Les excuses són sempre les mateixes: al tractar-se de recorreguts per zones poc poblades, no són econòmicament deficitàries i per tant es deixen morir lentament eliminant freqüències, sense fer-hi inversions i sense cuidar-ne el servei. Res que no ens sigui molt familiar. Recordo bé, fa anys, un article de
Josep Maria Espinàs parlant en ocasió de l’amenaça de tancament d’alguna línia catalana. Deia que si bé el rendiment econòmic s’havia de tenir en compte (com en tot), tant o més important era i és el “rendiment social” d’un servei ferroviari, la utilitat que té per a la mobilitat de les persones, la dinamització d’unes comarques (que al seu torn sí que és rendiment econòmic) i el benefici ambiental. Podria ser que la línia que comentava Espinàs era la de Lleida a la Pobla de Segur, que no només es va salvar de la mort sinó que, convenientment traspassada a l’administració catalana, ha resorgit amb èxit com a mitjà de transport quotidià i com a atracció turística, tot alhora.

El manteniment de les línies ferroviàries deficitàries o la reobertura de les ja clausurades és una qüestió de voluntat política i de conscienciació ciutadana. L’exemple cinematogràfic de la fictícia Titfield pot ajudar a administracions i ciutadans a prendre consciència de la importància del tren en termes socials, territorials, econòmics i ambientals.

[Imatges: filmaffinity.com, elgabinetedeldoctormabuse.com, Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!