Nit de ‘finaos’

Tots Sants i Difunts. Un any més hem sobreviscut a Halloween, aquella moda importada d’on importem totes les modes, aquella mena de carnaval desubicat en el temps, una manera com una altra de passar (perdre) el temps. Sí, el trist no és que nens crescudets abans d’hora i adults infantilitzats es disfressin per anar a un càsting de La matança de Texas, al cap i a la fi tothom és lliure de divertir-se com bonament li plagui, sinó que la festeta nord-americana de marres (d’origen irlandès, crec) aconseguirà arraconar si no hi posem remei les tradicions centenàries, sinó mil·lenàries, que crèiem sòlidament arrelades a cada territori.

A Catalunya encara conservem les castanyeres (reconvertides en parades d’estudiants per finançar-se, un suposar, el viatge de fi de curs) i els panellets (un producte cada dia més luxós que aviat només podrem adquirir a la Pastisseria Tiffany’s). A les Canàries sobreviu en aquestes dates una tradició abans molt arrelada, la dels finaos.

Com a la resta del món cristià, la nit de l’1 al 2 de novembre les famílies commemoraven el record dels seus difunts en un ambient de recolliment i respecte, on els més grans transmetien a les següents generacions la memòria dels absents però també històries de por per als més menuts, com a preparació de la missa i visita al cementiri que es feien l’endemà. Sempre va ser un costum bàsicament rural. Les castanyes feien acte de presència, torrades al braser o guisades amb aigua i matafaluga, acompanyades d’altres productes, com fruites, ametlles, nous, figues o tunos (figues de moro). També es recollien flors del pati per enramar les tombes i adornar la creu i es col·locava un llum d’oli al costat de les fotos dels difunts, dels finaos, que aquest és el significat de la paraula. Igualment podien servir-se aliments més elaborats, com el formatge d’ametlles i figues, el frangollo (unes postres típiques canàries) o, fins i tot, plats de carn provinents de la matança feta dies abans.

També hi ha referències d’un costum que recorda un de Halloween. Els nens tocaven a la porta de les cases preguntant: “¿hay Santos?“, rebent com a resposta ametlles, nous, figues o castanyes, que dipositaven, contents, a la taleca o sac. El truco o trato que ara a alguns els sembla tan original i divertit.

Algunes d’aquestes tradicions, no totes, subsisteixen entre el perill de desaparició i l’esperança de ser revalorades i reviscolades com el que són, part d’un patrimoni immaterial digne de ser conservat. Això sí, allí on es respecta no es fa la nit de l’1 de novembre, com correspondria, sinó la nit del 31 d’octubre perquè l’endemà és festa…

[Informacions extretes de Fundación para el Desarrollo de la Etnología y Artesanía de Canarias (Fedac) i del bloc de Rocío Orta Diáñez; imatges: profesorrafaelgomezsantos.es, eldiario.es, canarias7.es i etnografíayfolkolore.org]

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *