Patrimoni mundial

Ahir [10 de març de 2017] es va decidir quina serà la candidata, en representació de l’estat espanyol, per figurar al Patrimoni Mundial de la UNESCO, i l’elegida fou el Risco Caído i els espais sagrats de muntanya de Gran Cànaria (el nostre Priorat, que també hi opta, haurà d’esperar uns mesos).

Descobert el 1996, el Risco Caído, situat a la Caldera de Tejeda de Gran Canària, és un almogaren (“temple” o “lloc de reunió” en la llengua dels guanxes) i constitueix un singular i excepcional complex arqueològic de caràcter religiós i astronòmic dels aborígens canaris. Risco Caído forma part del denominat espai sagrat de les muntanyes de Gran Canària (1), que alberga un conjunt de manifestacions i obres de caràcter arqueològic d’una cultura que evolucionà, en total aïllament fins l’arribada dels primers mariners del sud d’Europa els segles XIII i XIV. Hi destaquen, a més del Risco Caído, el complex arqueològic de la Sierra de Bentayga, la Mesa de Acusa i el Santuario de Risco Chapín.

Els assentaments troglodites de la Caldera de Tejeda constitueixen una mostra irrepetible d’hàbitats humans en cultures insulars, il·lustrant un nivell d’organització de l’espai i de gestió adaptativa dels recursos. La fusió dels escenaris naturals amb els assentaments de les coves rupestres crea un autèntic “paisatge cultural” que manté les seves connotacions simbòliques i cosmològiques.

Hem esmentat el caràcter astronòmic o cosmològic d’aquest paratge, i és que al Risco Caído es dona un fenomen ben curiós (esquerra), que ens recorda Stonehenge o Montsegur i, a casa nostra, el campanar de la Prioral de Reus o el rosetó de la catedral de Palma: durant el solstici d’estiu, la llum del sol penetra a l’interior per una escletxa i recorre les parets decorades amb triangles tallats a la pedra. Hom ha especulat que això tingui una significació relacionada amb la fertilitat (en aquest sentit, els triangles i el raig de llum són poderosament simbòlics).

Si Risco Caído i els espais sagrats de muntanya de Gran Canària assoleixen ser inclosos (el juliol del 2018) a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO, s’afegiran a altres béns culturals o naturals canaris que ja ho han aconseguit en anys anteriors: el parc nacional de Garajonay (a la dreta), a la Gomera (1986), San Cristóbal de La Laguna (1999), el parc nacional del Teide (2007) i el silbo gomero (2009), aquest en qualitat de patrimoni immaterial de la Humanitat.

[Apunt publicat originalment el 10 de març de 2017; a la 42a sessió del Comitè del Patrimoni Mundial de la UNESCO, celebrat a Bahrain el juny-juliol de 2018, el Risco Caído i els espais sagrats de muntanya de Gran Canària no han estat inclosos a la llista del patrimoni, malauradament; informació extreta de riscocaido.grancanaria.com; imatges: riscocaido.grancanaria.com, laprovincia.es, gobiernodecanarias.org] 

 

La Monyos de Santa Catalina

Avui parlarem de “Lolita Pluma”, un famós personatge de Las Palmas que, com després veurem, ens recordarà poderosament la nostra “Monyos” barcelonina. Nascuda el 1904 al barri de La Isleta de Las Palmas, María Dolores Rivero Hernández va acabar essent coneguda per “Lolita Pluma” perquè el seu pare i el seu avi, originaris d’Arucas, eren dels pocs habitants d’aquesta població que sabien escriure a ploma.

Se sap que va estar casada però que va separar-se al cap de poc temps, circumstància que contribuiria, segons sembla, a desequilibrar-la psíquicament. La seva manera de viure era especial sinó extravagant, certament. Es vestia i maquillava de forma estrafolària i es passejava pel parc de Santa Catalina de Las Palmas rodejada de gats i venent flors de paper, xiclets i postals als turistes. Contestava iradament quan algú li portava la contrària però alhora era un personatge popular i entranyable que va acabar formant part del paisatge humà de la capital canària.

Moriria el 1987 a l’hospital Insular però el seu record ha perdurat en el temps. El 1998 s’erigí una estàtua seva (dreta), obra de F. Ávila, al mateix parc de Santa Catalina que havia fet seu. “Lolita Pluma”, amb el seu particular tarannà, ha estat qualificada com “una barreja de llibertat, decadència i humanitat”.

“La Monyos” curiosament també es deia Dolors (de cognoms, Bonella i Alcázar) i tothom s’adreçava a ella dient-li Lola, com el nostre personatge d’avui. Les similituds no acaben aquí perquè igualment es vestia de forma estrambòtica i es posava flors al monyo (origen del seu renom) i amb aquesta imatge esdevingué popular passejant-se per les Rambles i altres zones cèntriques de Barcelona (esquerra). A més, patia uns evidents problemes psíquics, sobre l’origen dels quals hi ha diverses versions. Es parla que perdé una filla de quatre anys atropellada per un carruatge, d’un marquès que la deixà embarassada i li prengué la filla, d’un amant de l’alta burgesia que li raptà el fill o que l’obligà a avortar… Un passat obscur que va donar lloc a tota mena d’elucubracions, certes, exagerades o directament falses. “La Monyos”, que havia nascut al Raval barceloní el 1851 i que moriria el 1940, va quedar a la memòria col·lectiva com un personatge popular i entranyable unit indissolublement a les Rambles, com “Lolita Pluma” ho fou al parc de Santa Catalina.

[Apunt publicat originalment el 18 de febrer de 2017; imatges: historiascanarias.blogspot.com.es; www.laspalmasgc.es; www.historiadebarcelona.org, foto Josep M. Sagarra Plana]