Anit, a la Casa de Cultura de Palma, el director general de l’Ens Públic Radiotelevisió de les Illes Balears, Antoni Martorell, convidat per l’OCB, parlà d’IB3 i l’espai de comunicació en català. Féu una exposició acurada i clara, en la que repetí unes quantes vegades que l’actual model d’IB3 –tant la ràdio com la televisió-
L’alba estela estelles de rocs; ens posa grava a l’oïda per poder sentir els crits reverberadors de la runa. Això escriu, d’una tibada, abans de dutxar-se. I no era el cap d’aquest fil, que anit volia estirar. Llegint els diaris abans de sopar, pensava en els peixos, en la vida en aigua i en el
No hi ha temps per tot i, a més, en som mal distribuïdor, d’aquest bé escàs. Hi pens ara, mentre faig una ullada als diaris digitals per mirar què diuen de la concentració –en forma de baules humanes- d’ahir a Palma. En veure les cròniques que en fan, caic en el compte que hauria d’haver
Està tan cansat que només sent el brum eixordador de les abelles que han convertit el seu cervell en una bresca. Desplomat en la butaca de la sala d’estar, deixa que la mirada perdi pistonada i torna a embambar-se amb els amors que maten i que a punt han estat de matar-lo, i no en
Des de fa un temps, a les Illes Balears s’han aixecat veus amb cert predicament i ressò que s’oposen als migradíssims progressos aconseguits a l’arxipèlag en matèria lingüística. Rosa Estaràs, la presidenta del PP balear (partit que dirigirà des de Brussel·les, ves per on!, havent passat per les eleccions europees)), ha anunciat que, en cas
Ahir, en el Parlament de les Illes Balears se celebrà el que per alguns analistes va ser el “ple de la crisi”. En ell, el president Francesc Antich explicà quines mesures adoptarà el seu executiu per afrontar una crisi que, com més va, més clarament pren la forma d’un cataclisme devastador amb un nombre de
Dels ulls han de néixer els trinxets per tallar les regnes de la por. De les mans, l’aigua per negar els decrets de l’esclavatge. I de la llengua el consol per a la carn encesa. Amb aquest einam i instal·lats en els confins de la paraula serà possible accelerar la fusió del bes, l’única energia
S’ha aixecat de bon humor: ha acabat la son, que ja és molt, i cap mal ni molèstia no l’emboira. Vol veure la mar de prop, avui que s’ha estirat el temps. Anirà a la cala de sempre, la dels prodigis. Ha perdut molt del seu encant, ho sap, amb construccions de nova planta que
És en la intrepidesa del desig estès sobre el ventre de la lascívia que s’han de fer pomposament les paus amb les criaturades que envileixen el dret a viure sense cap paret a l’esquena que ennobleixi l’espasa.
Des del coll es veu la badia i amb prou nitidesa la precipitació de la nuvolada atapeïda que enjogassa el cel revellit en excés. La mar, en contrast, està emmirallada i per això, si hom s’hi esforça, pot mig veure on desemboquen els col·lectors de les aigües brutes. El color merdós que infecta els entorns
El cafè que es prengué anit havent sopat, pensa, li segrestà el son. Desvetllat, no suporta estar enllitat i s’ha aixecat poc abans de les tres de la matinada. Un cop a la sala d’estar, a la que hi ha arribat a les fosques, ha mirat de compassar un grapat d’alenades fondes per contrarestar la
Un mes i dies, fins que ha tingut doblers, ha suportat n’Àngel la dictadura del tedi i la beguda. No havíem pogut desar, encara, la seva caiguda i ja el tornam a tenir agombolat. Els seus companys l’han tornat a rescatar de la inanició. El vint-i-quatre de març, farts de les seves gateres maridades amb
No és bo de dir que la casa s’encén i ell no fa res per escapar-ne. És mal d’entendre que s’embambi amb les flamarades que es beuen l’aire de l’estança amb golafreria feréstega. El llepen per fer mal, les llengües de foc, i recula sols una passa. Només sent com s’abofega i s’esqueixa la pell;
Als mallorquins, com més aviat millor, ens convé posar-nos en feina per deixar de dissimular. Això va ser el primer que em vingué a la mollera després de veure el documental “Un sant que no anava a missa. Guillem Cifre de Colonya, abans Coll”. Atansar-se a la vida i a l’obra d’aquest filantrop que dedicà
Un colom mort vetlla l’entrada de l’església parroquial i un infant, en veure’l, demana a sa mare per què té les ungles com a de joguina closes com un puny. Sa mare té pressa i li diu que s’afanyi, que arriben tard a la consulta del pediatra. -És mort, el colom, mama? On el duran?