marginàlies

Està tan cansat que només sent el brum eixordador de les abelles que han convertit el seu cervell en una bresca. Desplomat en la butaca de la sala d’estar, deixa que la mirada perdi pistonada i torna a embambar-se amb els amors que maten i que a punt han estat de matar-lo, i no en les morts més estimades. Quan li pega el defalliment, es posa en mans del drama i res no li fa gràcia. A més, anit, venint en cotxe de la reunió per preparar l’expedició a la cadena humana “Drets per la llengua” de dissabte, no pogué esquivar un llebró i el cop mortal de l’animalet encara li percudeix als polsos.

De l’ensurt estigué a punt de prendre cuneta i bolcar. Sort que per aquella carreterona no venia ningú de davant, que si no, acaba com el llebró. Com més va, més assunto li fa -expressió de sa mare- el sacrifici de
l’aviram i altres animals per al consum humà. És l’edat, es diu, que per segons què no té manies i per altres afers és més estugosa que la punyeta. Per més refrotre, li han revengut els problemes gairebé crònics en les glàndules salivars i rosegar li és un suplici. Com per llegir segons quines bestieses sense que se li regiri l’estómac. La doble ració de cafè amb mitja dotzena de gotes de llimona li desembossarà les canonades de la matèria grisa i el deixarà en condicions de fer-se trons dels imbècils amb poder i anar per feina. Me podran engrunar els dits amb la barrera de fatxa facciosa que em planten als morros, però no m’enclouran la llengua, es diu mirant burletament el pasquí anunciador de la cadena humana.