marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 de maig de 2009
1 comentari

ON VA L’ESPERANÇA

Des del coll es veu la badia i amb prou nitidesa la precipitació de la nuvolada atapeïda que enjogassa el cel revellit en excés. La mar, en contrast, està emmirallada i per això, si hom s’hi esforça, pot mig veure on desemboquen els col·lectors de les aigües brutes. El color merdós que infecta els entorns de la rada indica que és allí, fent part de la porqueria, on va a raure l’esperança. Esperança depurada, és clar, perquè en estat pur pot perjudicar seriosament la vida de l’home i del corall negre, que conté substàncies que poden combatre el virus de la immunodeficiència humana, segons s’ha sabut ara.

Deia el jai que tota la vida va fer d’ordinari de les monges que l’esperança era una bubota pallassa que entretenia les penes dels vells i dels malalts envaïts per la febre. Quan duia dues copes de més, canviava
d’imatge i deia que l’esperança era una monja sense vel i amb els enagos a la vista; una aparició que, si l’encalçaves, et feia caure de morros enredat per les vetes que deixava anar mentre corria. El jai era incluser, segons pròpia definició. Li agradava més dir-se així que no expòsit i si li’n demanaves la raó te’n parlava durant hores. L’esperança és com la mar, que fa forat i tapa, deien que pontificava el senyor notari en sentir desbarrar el jai. Cosa de vells i de derrotats, és l’esperança, pensava el casiner i anant ben alerta a dir-ho per no animar més el jai a seguir xerrant pels colzes i les copes.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.