marginàlies

Un mes i dies, fins que ha tingut doblers, ha suportat n’Àngel la dictadura del tedi i la beguda. No havíem pogut desar, encara, la seva caiguda i ja el tornam a tenir agombolat. Els seus companys l’han tornat a rescatar de la inanició. El vint-i-quatre de març, farts de les seves gateres maridades amb la mala bava, l’ofensa i la llengua de verí, l’haguérem d’acomiadar. Amb recança, certament, perquè era una mena de patriarca –setanta anys marquen amb foc, en els suburbis de la precarietat absoluta- emperò l’agressivitat i el concubinatge amb l’alcohol no tenen cabuda a Can Gazà.

Els seus companys, tanmateix, sabien sota quins sostres bevia menjant poc. I quines sangoneres li xuclaven les butxaques. Acabant els menuts, s’acabaren les amistats, és clar, i el comiat consistí en una pallissa de ca extern, que deia mon pare. “Hem decidit que estigui amb noltros fins que estigui millor, almanco. No podem consentir que es podreixi sol”. És la primera vegada en tretze anys d’acolliment gazanenc als marginaires malalts que ells mateixos resolen passant per alt l’equip responsable. Bona  lliçó! Estabornit encara per la falaca i emboirat ensems pel darrer glop de whisky, n’Àngel probablement no és conscient de la transcendència del gest dels seus companys. I això no obstant, encegat pel sol  primaveral, després de dutxar-lo i de curar-li les nafres de la pallissa, camí de la consulta de la doctora perquè li fes un reconeixement complet i el disposàs novament per a l’abstinència alcohòlica, digué fluixet a qui li feia de bastó per no caure que feia goig tornar a veure el cel viu.