marginàlies

El cafè que es prengué anit havent sopat, pensa, li segrestà el son. Desvetllat, no suporta estar enllitat i s’ha aixecat poc abans de les tres de la matinada. Un cop a la sala d’estar, a la que hi ha arribat a les fosques, ha mirat de compassar un grapat d’alenades fondes per contrarestar la taquicàrdia. No sap per què havia decidit prendre cafè si no ho fa mai tement, precisament, aquesta estranya sensació de follia cardíaca.

Aparentment més serè s’ha assegut seguint enviant al cor oxigen a les totes. No ha estat gaire a reparar
en el silenci que l’acotxava. Sols interceptaven la seva fuga plàcida i de manera civilitzada el soroll del motor de la gelera, la minutera del rellotge i l’alenada de la cussa que jeu en el seu bres. Adesiara, el pas mansuet, mort de son com ell, d’algun auto i qualque cruixit d’origen incert.

I és en un d’aquests sorolls que infon temença que pensa en son pare, que li hagués dit que aquell crec era
la veu de l’estructura de la finca. Els edificis, segons son pare, picapedrer dels bons, de tant aixoplugar persones arriben a sentir com elles el pas del temps. I aquests cruixits de les cases són bessons amb els de les articulacions dels qui comencen a ser vells, li hagués explicat aquell tros d’home amb  ulls de murri carregats de tendresa.

N’estalvià pocs, d’afectes, son pare. I, a sobre, era ploraner: qualsevol pessic a l’emoció, acabava amb
llàgrimes. No és propi d’homes, deia, plorar com un infant, però em fa més mal voler apagar aquests rampells de clec, que deixar-los anar. Un pardal assolellat som, però tothom té i sant Joan el xot, solia dir amb freqüència.

Mirant enlloc, amb la ment entabanada per una evocació paterna amb la que no comptava i que ve disposada a perllongar-li l’insomni, decideix de prendre un somnífer. Anant cap a la farmaciola, es presenten els
darrers instants de son pare, les darreres converses fortament medicalitzades. Dies abans de morir, a ca seva, maldant per refer-se d’una de tantes insuficiències, digué a la doctora, que volia ingressar-lo, que esperaria un poc. La doctora se’l mirà com qui diu, no te’n refiïs i ell li digué: ja sé que esperar, en el meu cas, és de beneits, però, que no és beneita, la vida?