marginàlies

L’alba estela estelles de rocs; ens posa grava a l’oïda per poder sentir els crits reverberadors de la runa. Això escriu, d’una tibada, abans de dutxar-se. I no era el cap d’aquest fil, que anit volia estirar. Llegint els diaris abans de sopar, pensava en els peixos, en la vida en aigua i en el traçat de les rutes que marquen sense deixar petja les bèl·lues aquàtiques. No en sap res, de la vida dins la mar, i se n’empegueeix. Li agrada dutxar-se amb aigua calenta, estiu i hivern, i davall el doll d’aigua d’aquest matí pensa que Déu no s’hauria d’haver encarnat mai: s’hauria d’haver enrunat, car la runa eternitza la mineralitat de la sang.

I somriu, maldant que l’escuma del xampú no li entri als ulls. Bretolades, es diu. Animalades d’aquest calibre no auguren un jorn bonifaci, pensa. I per espantar aquestes bubotes retorna als camins dels peixos que voldria fer i quina teràpia hauria de seguir per vèncer la por paralitzant a la mar. La mateixa que té a les rata-pinyades. I li revenen els versos atribolats escrits fa anys, que no tenen ni suc ni bruc, però que, per ell, simbolitzen l’espant i el desesper:

Muricecs penjats
en els bronquis ensutjats
del fracàs i de la luxúria
fumen l’haixix de la pau errant.

S’eixuga davant el mirall i es mira com qui cerca quelcom perdut que necessita amb urgència. El anys no passen, es diu; queden per burxar-nos. I és dels solcs del front que n’emergeix la glopada:

Carn batuda en riu
per esdevenir còdol
mar de macs i rocs
artèries de sorra
canonades de grava