marginàlies

S’ha aixecat de bon humor: ha acabat la son, que ja és molt, i cap mal ni molèstia no l’emboira. Vol veure la mar de prop, avui que s’ha estirat el temps. Anirà a la cala de sempre, la dels prodigis. Ha perdut molt del seu encant, ho sap, amb construccions de nova planta que li han esmotxat  la bellesa. El desig de depredar, de derruir, de delmar és molt més potent que el de crear: els resultats són immediats i no cal rectificar, mentre enderroques. Tanmateix, però, aquella cala segueix cridant-lo amb la mateixa veu d’abans. No ha envellit, com ell, que li costa avesar-se a l’encarcarament dels anys, de les articulacions i a les llacunes immediates de la memòria.

El torrent davalla l’aigua suficient per remorejar sense estrèpit. Mentre contempla el mirall dels gorgs, sona el Nocturn de Chopin. Algú l’assaja –la repetició de passatges bé ho indiquen- en un dels afortunats xalets que esguarden la salabror esplèndida de la cala. No es molesten, l’aigua en dansa i el nocturn.

El cel ha intensificat el seu color natural tot i que un mapa esqueixat de núvols d’un blanc infantil el distreuen. La mar ens humanitza, pensa distretament, al temps que dues italianes cerquen una clapa entre els rocs per estendre la tovallola i prendre el sol confiadament, com les cigales.

Ran de mar revenen les ganes de fer memòria, d’apedaçar rellotges, escriu a la llibreta.

La tristura fa mal i crida el gemec, com el jou la bístia, anota tot seguit, com si fos complement necessari.

Un grup de dones grans cotorregen castellanament. Dues d’elles, si s’han d’exclamar de res, ho fan en
català. Totes tenen segona residència en el poble i es mostren defensores acèrrimes dels valors paisatgístics. Costa de veure-les militants de l’ecologisme. Les dues catalanoparlants –en exili lingüístic- s’han llevat la
peça superior del banyador. La més gran, en aparença, llegeix el diari i comenta fort les darreres notícies de la grip que porta de corcoll les autoritats sanitàries de l’orbe. Mèxic és el país més corrupte i delinqüent del
món, comenta amb severitat; amb tanta que sembla voler dir que bé es mereix una bona grip matadora.

L’aigua de la cala és gelada. Encresta els mugrons de la bella que sap que agrada i arrufa els testicles de
l’adolescent que se l’acaba amb la mirada.

És en moments així que voldria tenir suficientment hàbils les bieles de la sensibilitat per mirar de perpetuar
tanta quietud.