Barcelona (36) – 11 de Setembre –

17 de febrer, 2019

Resulta sovint un espai inhòspit, poc amable / Trajectes llargs, trencats i inacabables / soroll, amuntegament, presses i batzegades / amb canvis constats d’aire calent / i de fred glacial a manta / Lloc que ens obliga a escoltar converses no desitjades / però testimoni també de la nostra rutina i mandra / Tocs d’atenció, anuncis estúpids i alguna rata / controls i vigilància, vandalisme, vagues / Un submón tant útil com indesitjable.

Però a l’altra cara de la moneda / el Metro pot oferir disseny i avantguarda, / formes subtils i atrevides, espais diàfans / alta tecnologia, suavitat en les arrancades i aturades / (sobretot quan cap conductor el mana) / Espai per l’evasió de la ment mentre es viatja / Disposem amb ell del plaer d’una immediatesa combinada / Brinda una oportunitat d’or per fullejar un diari / o seguir amb interès aquella novel·la que enganxa / i sinó, per repassar senzillament el WhatsApp / Veure gent diversa que d’altra forma no coneixeríem / I ens dóna finalment la gran satisfacció, / gràcies a les seves escales màgiques / de poder tornar a sortir a la planta baixa!

Helsinki

10 de febrer, 2019

La neu i el fred omnipresents, el paisatge blanc eternament nadalenc, són el marc natural i incomparable on uns nens juguen a l’hoquei. Un món i una realitat contrastables amb l’ambient gairebé primaveral a Catalunya d’aquests primers dies de febrer. Una quotidianitat que aquí ens fa reviure un altre cop les benediccions de Sant Antoni Abat, admirar com alguns ametllers ja comencen a florir, però també a veure per televisió manifestacions que destil·len odi, o a esperar amb neguit i malestar l’inici d’un pseudojudici.  A milers de kilòmetres de distància, vuit persones de vida encara curta gaudeixen del seu esport predilecte, probablement alienes a altres episodis vius dins la mateixa Europa. Vivències tan llunyanes com alhora properes per la immediatesa del Whatsapp.  (Fotografia: Raimon Cabiró)

Lisboa (5) – Belém

27 de gener, 2019

Riba dreta del Teixo. Des de la torre de Belém és a tocar l’ampla desembocadura d’un riu que ve de molt amunt, i que ara, passat el gran estuari, comença a confondre’s amb la mar. Les seves aigües, juntament amb les arribades de l’oceà amb l’embranzida dels vents atlàntics intenten barrejar-se, subtilment però amb insistència, com a ritme de fado, com dos amants que s’haguessin encreuat inevitablement empesos per un destí predeterminat. Lisboa, la ciutat allà propera, fa com de mestre de cerimònies i beneeix aquesta unió líquida que l’enriqueix i alhora la fascina.

L’Escala

19 de gener, 2019

Aquesta imatge enceta una nova sèrie d’apunts del bloc, que s’agruparan dins la categoria de “Perquè vaig fer aquesta fotografia?”. Així, doncs, cal començar sense més preàmbuls a buscar alguna resposta a aquesta incipient pregunta.

El passeig del Mar, al poble de l’Escala (de fet, he hagut de recórrer al Google Maps per recordar-ne el nom del carrer), era un lloc que freqüentava sovint fa algunes dècades. Un passeig marítim entre la zona turística de Riells i les primeres roques tímidament escarpades d’abans d’arribar a la cèntrica platja del port. Un llarg passeig engalanat amb una també llarga filera de tamarius que oferien, com suposo que igualment ara, un bonic contrast verd-blavós quan hom dirigia la mirada a la costa, per entremig del seu borrissol de petites branques.

L’encís del conjunt d’aquell paisatge empordanès era motiu prou inspirador (quan l’absència de tramuntana ho permetia) per animar-se a mesurades provatures fotogràfiques, en uns anys en què el digital encara no existia. Només era qüestió de deixar-se anar perquè per l’objectiu de la meva Olympus analògica anessin entrant aquells contrastos que oferia l’aire nítid i fresc acabat d’arribat de la Mediterrània.

Perquè vaig fer doncs aquesta foto? Senzillament, durant el còctel d’imatges possibles que oferien aquelles passejades, una gavina solitària s’havia posat sobre el tapís multicolor de roques i d’aigua transparent, com incitant al clic de la càmera, la qual evidentment no va tenir més remei que cedir a aquella desafiant provocació.

Per tenir casa cal guanyar la guerra

10 de gener, 2019

Tot just l’he acabat i he trobat ja una bona excusa per rellegir-lo. Tinc normalment el costum d’anotar frases interessants o passatges que m’atrauen a mesura que vaig avançant en el llibre que llegeixo, però amb aquest vaig preferir d’entrada no fer-ho, per no perdre en cap moment el fil del relat.

Evidentment, me n’he penedit, perquè aquesta autobiografia del poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938), acotada en els anys d’infància, adolescència i joventut, és plena de reflexions de gran calat, que va deixant anar com de passada i gairebé sense avisar enmig d’un relat fresc i captivador, a través del qual va detallant les seves inquietuds, vivències i descobertes, en una època dura i difícil, la de la postguerra. Una anàlisi íntima i profunda dels perquès de les seves pròpies conviccions.

París (6)

6 de gener, 2019

Són diverses les vegades que aquest bloc ha visitat París, amb aquesta ja sis. Però quina millor ocasió que un dia de Reis per autoregalar-se una altra imatge de la capital francesa? Una fotografia del canal de Sant Martin, feta durant l’última estada a la ciutat durant el desembre de 2010, enmig d’un ambient gèlid però cent per cent engrescador, com sempre resulta poder tornar-hi.

Tossa de Mar (4)

3 de gener, 2019

De tant en tant una fotografia recent agafa un especial protagonisme, com si formés part d’un cicle ordenat i previsible de l’existència. De cop, un lloc ja conegut o potser per conèixer adquireix una especial rellevància per l’evocació d’una situació passada. I la imatge queda instantàniament lligada a una altra d’anterior que retorna des de la memòria a un primer pla en forma de flaix, per voler tornar a ocupar un lloc privilegiat en el record, i per d’alguna manera intentar competir amb la nova.

Badalona (64) – Revisitant El Gorg

27 de desembre, 2018

El Gorg: Nom actual d’un terreny antigament atapeït de petits horts de tota mena, delimitats en un espai en fondalada. Mongetes, enciams i tomaqueres envoltant algun corral i una vaqueria. Petits camins que el creuaven en direcció cap a la gran bassa propera, també cap a l’escola, a recer d’alguna font durant l’estiu, trepitjat per botes d’aigua durant l’hivern. Espai on s’arrengleraven petites cases velles de façana emblanquinada i portes i finestres pintades de colors vius, zona on s’encabia igualment una fàbrica de gasosa, i fins i tot un petit taller d’embarcacions.

El Gorg és un ara un espai transformat i en transformació permanent, encara bastant diàfan, però en què van proliferant ja grues de construcció d’unes edificacions que avancen a bon ritme i on des dels seus balcons privilegiats s’observarà el nou canal interior, quan aquest arribi fins al port. Un espai que aplegarà segurament nous bars, noves botigues i turisme, que farà les delícies de visitants, i de retruc catapultar els preus de venda i de lloguer dels habitatges propers.

La veritat és que la zona és ara molt més atractiva, però els records no deixen de vegades de burxar. Segurament tendim a idealitzar vivències anteriors o situacions concretes, però ben mirat, no es pot dir que el lloc tingués aleshores massa cosa d’especial, tret que formava part de l’escenari de la meva infància.

2018: Nadal entre barrots

22 de desembre, 2018

2018: NADAL ENTRE BARROTS

Encetem unaltre Nadal / i els presos no són a casa, / doncs aquest és ja el segon /  que entre les reixes s’hi passen.

Són ells els nostres polítics, / els qui van donar la cara / fent el que la gent volia: / organitzar que es votava.

Formaven part d’un govern / del qual mig és a l’exili / per no admetre la violència / que alguns pretenen que hi sigui.

Tots aquests representants, / que de fet ho són encara, / qui sap com cel·lebraran / les Festes que vénen ara.

Amb gran injustícia pel mig / que és del tot polititzada, / no es pot confiar en absolut / que alguna justícia prevalga.

Per postres els nostres partits / no afinen rés, cap jugada, / o al menys això és el que sembla, / com un circ inacabable.

Es parla molt d’estratègia, / de bases poc amples encara, / però el cert és que vam votar, / i tenim llibertat “proclamada”.

Va ser tot just l’any passat, / que el Referèndum guanyàvem / en un Octubre vibrant / que el món a estones guaitava.

I ara entre tant dʼautonomisme / i federalisme de butxaca / donem voltes a una nòria / que la Generalitat no para.

Entre reunions i pulcritut / ens perd una estètica nefasta. / Potser es vol quedar bé amb tot-hom, / però és sabut que això no passa.

Aquest procés no acabarà / sense més determinació, / per part dʼells en anar units, / per part nostra amb convicció.

Les “manis” són molt emotives / però ja no impressionen ningú, / tot i el ressó que arrepleguen / no tenen efecte, en resum.

Hem de cercar noves eines / per tirar endavant la República, / instruments a l’abast de la gent / d’una eficàcia sens dubte.

Cal alguna iniciativa / que toqui de ple la butxaca, / que faci bellugar als europeus / a forçar al regne d’Espanya …

… A seure de debò en una taula, / a solucions consensuades, / o tindrem molts anys de conflicte / que segur durarà massa.

Cal que canviem ja de tàctica, / el poble té la paraula, / amb contundència i aplom / per guanyar aquesta batalla.

Serà amb la Independència anhelada, / nomès quan sigui efectiva, / que els de lʼexili i ostatges / podràn tornar amb la família!

 

Francesc Cabiró  (Nadal 2018)