Barcelona (31) – Glòries, inesgotable

29 de juliol, 2018

L’entorn de la plaça de les Glòries: Una font inesgotable d’imatges que aquesta finestra no es cansa d’explorar. Ja siguin obres al carrer, edificis emblemàtics, l’anar i venir de les persones o reflexos de pluja recent. Ofereix sempre contrallums variats, jocs de llum i d’ombra, atractius colors tant de dia com de nit …

La mirada passeja per tots els racons, per les perspectives sempre canviants. Descobreix sovint alguna cosa nova que destaca, que fa quatre dies no existia …  Observa com la gent es mou, amb freqüència com autòmats a qui haguessin donat corda. Segueix el curs dels tramvies que passen incessants sobre el seu tortuós recorregut, i el trànsit rodat que intenta fer-se pas damunt les senyalitzacions eternament provisionals, mentre l’excavadora de torn continua foradant el terra de forma intermitent, i hom intenta esquivar la bicicleta que li ha passat unaltre cop a dos pams de la seva caminada.

Plaça oberta, immensa i fràgil, a estones tranquil·la i en d’altres estressant, que potser algun dia trobarà la pau definitiva que tant desitja …

Barcelona (30) – Pluja d’estiu

21 de juliol, 2018

Plou fort. La boca del metro és un formigueig de gent poruga que no gosa sortir al carrer. A fora espera un gran aiguat i reguerons a les voreres. Faig el pas durant una petita treva, i noto de seguida l’alleujament de la pressió ambiental i de retruc també del mecanisme ossi. Contacto amb una atmosfera densa, saturada de vapor d’aigua, barrejada amb la calidesa humida del pic de juliol i la típica i suau frescor d’un matí plujós.

Descàrregues intermitents però intenses que comencen sense avisar. Cauen sobre el terra eixut i polsós de moltes jornades enrera. El fang acumulat es va desfent i la xapa dels cotxes brilla i es neteja amb rapidesa.

Paraigües irremeiablement oberts, però que agradaria poder tancar-los per tastar de primera mà la dutxa tèbia i celestial, mentre els núvols segueixen buidant-se en poca estona, volen desfogar-se de valent.

Ja dins l’oficina, companys també xops s’eixuguen la roba així que poden.  I des dels finestrals, encara, més cortines d’aigua converteixen el panorama en un mantell absolutament blanc. A mig matí però, el sol torna a lluir radiant, perquè és clar, no és gens estrany, som de ple dins l’estiu!

Peníscola

7 de juliol, 2018

Perquè els castells atrauen tant la nostra mirada? Per la història que arrosseguen? Per la seva altivesa, pel poder que havien ostentat? Per la representació de fortalesa que potser voldríem per a nosaltres? Potser ens atrau només l’alçada o el paisatge, o la sensació de protecció que s’experimenta des de dins dels seus gruixuts murs?

Penso per exemple en els castells càtars, com l’espectacular promontori inexpugnable de Montsegur, o en la filigrana de Balsareny, en l’inacabat cilíndric de Torroella de Montgrí amb les seves esplendoroses vistes cap a l’Empordà, i en tants altres: Peñafiel enmig de les planes castellanes, Miravet que controla els meandres de l’Ebre, la gran fortalesa de Carcassona al Llenguadoc, o Montsoriu al peu del Montseny … He recordat ara mateix el llibre “Terra de castells”, aquella guia que resumia tots els de Catalunya, i que convidava, amb tota mena de dades i detalls, a anar-los visitant un per un.

Els castells a peu de costa tenen però un gran al·licient afegit: El mar. Castelsardo mateix, que fa pocs dies esmentàvem, Tossa de mar, Peníscola …, tots ells en primera línia de defensa contra possibles invasors.

Vaig descobrir Peníscola per primer cop durant el servei militar (condemna que complia a Castelló). Aleshores en dèiem Peñíscola, i va ser durant les festes de la Magdalena, un febrer de 1978, que ens trobàvem un amic malagueny i jo, després d’un trajecte en tren des de la capital, asseguts al terra de l’ampli terrat del castell, escrivint cartes d’amor a les nostres parelles respectives, mentre admiràvem entre paràgraf i paràgraf les vistes espectaculars de la badia.

Havia tingut jo molt d’interès a poder trepitjar aquella massa rocosa que es perfilava llunyana des de l’autopista, durant els trajectes d’alguns caps de setmana, quan amb el cotxe d’algun altre company de batalletes, podíem escapar-nos alguns caps de setmana cap a casa.  Així que començar a recórrer el poble durant aquella primera visita, arribar a la porta del castell del “Papa Luna”, veure les antigues masmorres, i enfilar per les escales que conduïen a cadascuna de les torres i de les estances, mentre la salabror del mar s’escolava entre els merlets i que juntament amb el vent d’hivern feia ressecar els llavis, va representar tota una descoberta, a més d’una bona iniciació en tot el que significa el món d’aquestes construccions.

És podria dir, per altra banda, que resulta una incongruència per part meva denigrar la vida militar i sentir atracció pels castells, però què hi podem fer, la vida n’està plena de contradiccions …

 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pen%C3%ADscola

https://ca.wikipedia.org/wiki/Benet_XIII

Montserrat (3)

29 de juny, 2018

    Fotografia: Àngel Canet Català

Avui mirem des d’una altra finestra: Per gentilesa del company blocaire Àngel Canet ens podem situar per un instant abocats sobre l’ampit de la finestra d’una de les cel·les de Montserrat, i contemplar l’espectacle de les boires matinals de primavera.

La vista gaudeix de tots els elements que necessita una bona imatge:  Un enquadrament precís, emmarcat pels detalls a la pedra del bastiment que protegeix l’estança, ens convida a tafanejar sobre l’anar i venir de les persones i l’activitat dels grups de visitants … La mirada ens porta després, més enllà del perímetre dels arcs, a voler distingir les construccions mig amagades per la tènue capa de boira, per descobrir tot seguit la llarga línia inclinada que remunta el funicular cap a Sant Joan, on un petit tros de cel blau, fa d’auguri del bon temps que en poques hores dominarà de ben segur l’esplanada al peu de la basílica.

Castelsardo

25 de juny, 2018

Una brisa càlida i suau acaronava el promontori, atapeït de carrerons i velles parets de pedra.  Des de les muralles del castell la vista dominava el mar en calma, el port, la corba de la badia, el cel rosat, les cases apilades. Aquell lloc era un regal per la mirada, per l’esperit. La delicada llum del capvespre perfilava els contorns de la costa sarda, orientada cap al nord, cap a la veïna Còrsega, tan propera i tan allunyada alhora: Un altre país, una altra llengua, un altre paisatge …

http://www.castelsardoturismo.it/it

Badalona (61) – Vies que uneixen

21 de juny, 2018

El paisatge central de Badalona ha estat dominat, des de l’inici de l’invent, pel pas del tren. Vies a peu de platja, proteccions i catenàries configuren un paisatge, que d’altra manera sense tots aquests elements, no seria el mateix. Els primers records d’infantesa passen inevitablement per quan els pares ens tapaven les orelles per no ser sorpresos pel xisclet agut de la locomotora que s’acostava ràpidament, paral·lela al passeig de la Rambla, però alhora per la joia que sentíem quan passava. En l’adolescència representava el límit entre les trobades innocents amb els amics i les tardes de discoteca, límit que traspassàvem decididament a la recerca de noves experiències. També durant el clímax de les Festes de maig veiem com el pas de ferro gairebé es difumina enmig de la gentada que s’hi aplega, el soroll de petards i el foc purificador de la cremada.

Les nostres vies del tren potencien una identitat difícil d’explicar.  Un sentiment de pertinença a una comunitat diversa, que intenta preservar l’essència del seu caràcter, cívic però contestatari. Que no esquiva els conflictes, que esdevé sovint punta de llança o potser de vegades banc de proves. El pas del tren sembla dividir, com alguns argumenten sobre els referèndums, però és precisament tot el contrari, igual que les consultes és un element que uneix, dóna caràcter i aglutina persones, cadascú amb els seus punts de vista, naturalment, però des del respecte compartit.

Aquesta és realment la naturalesa badalonina, que alguns sembla que volen qüestionar. Ens volen ara dividits un altre cop, ho intenten tant com poden. No se’n sortiran, perquè les conviccions de pau i entesa són molt més potents que les ànsies de domini de quatre agitadors, que per mesells o alts que siguin, no aconseguiran tombar el fil endurit de la nostra catenària.

Vent a la finestra

17 de juny, 2018

 

VENT A LA FINESTRA

 

Brisa suau i matinera

gronxa amb atreviment la cortina

ara cap endins, ara cap enfora.

 

Penetrant la tela opaca,

el translúcid contrallum

va traçant de manera intermitent

la silueta d’unes flors

en un vaivé constant

que dibuixa formes juganeres.

 

L’aroma de clavell omple

i domina tota l’estança

que intenta preservar foscor, intimitat.

 

Brisa suau que alegra

l’ànim, l’esperit, i que desperta

fantasies, i il·lusions

que amuntega concentrades

en forma de desitjos,

de projectes que esperaven torn.

 

Penetra la tela opaca,

empeny el costum i la recança,

remou agredolces albades.

 

Aroma de clavell o clavellina,

ajuda’m a intuir la matinada.

Verd matisat i rosa incipient,

procureu que desfaci tots els grisos.

Permeteu que em situï a l’avantguarda

com finestra oberta, esperançada.

Barcelona (29) – Passadís a Glòries

15 de juny, 2018

L’anella de Glòries ja fa un temps que no existeix. A més d’un havia costat segurament alguns errors en el trajecte, en poder inicialment acostumar-se a l’ordre dels senyals, tot circulant en cotxe per damunt d’aquell singular repartidor, però amb el temps tothom més o menys s’havia après la metodologia. Més tard però, al cap d’uns anys, i gairebé i en molt pocs mesos, de cop i volta va desaparèixer per donar pas a les obres d’un pas soterrat i d’un gran parc en superfície. Tot és encara en construcció, i per diversos punts habilitats s’hi van obrir alguns passadissos que permeten a qui no va en cotxe, anar d’un costat a l’altra de la plaça.

Cada dia i a tota hora és un constant anar i venir de gent que els travessa, enmig del brogit intermitent de la maquinària i la remor constant però apaivagada de la circulació. Podem veure-hi per exemple l’oficinista aplicat, amb vestit elegant i encorbatat, cartera en mà i mòbil a l’orella, la parella d’avis que caminen amb dificultat recolzant-se mútuament, petits grups d’estudiants en animada conversa, potser sobre els exàmens, potser de política o de com lligar més fàcilment. Persones que llegeixen el mòbil o la “tablet” mentre caminen com hipnotitztades, o turistes despistats que busquen nous objectius per visitar. És freqüent trobar-hi gent amb un carro de la compra que va espigant tot el que pot, i sobretot trànsit rodat d’ús personal de tota mena: A part de la proliferació de bicicletes, també patinets de propulsió de peu o elèctrica, “skates” de rodes sorolloses o d’altres de goma silenciosa, però amb els seus tripulants gairebé sempre amb gorra i auriculars, algun “segway” de tant en tant … Algun veí que intenta passejar-hi el gos, individus que senzillament miren les obres o d’altres que tenim el costum d’anar fent fotografies.

En aquest tràfec quotidià de personatges s’hi amaguen certament un munt d’històries individuals. Cadascú marxa acompanyat del seu raonament particular o criteri de les coses, del neguit del dia, o de l’afany per arribar a destí. Del problema per resoldre o potser de l’alegria per una trobada imminent. Hi passa qui voldria saber tan sols si aquest dia menjarà, o quant li pagaran per la quincalla que arrossega. El qui va repassant a cada passa el resum de la seva vida, o qui espera senzillament arribar a casa per veure el partit de futbol de la jornada.

Sigui com sigui, tothom caminarà o circularà per la gran plaça de forma molt més agradable i sobretot segura, quan el passadís quedi definitivament desmantellat i el riu de cotxes, motos i autobusos que envolten el perímetre circulin sota terra. Quan per fi els habituals usuaris de la zona puguin trepitjar de veritat el ferm terrós del parc, deambulin observant les novetats que l’ajuntament regali i amb mirada al verd futur a banda i banda, que ajudarà també de ben segur a què propòsits, dèries i neguits adquireixin una altra perspectiva.

Golub-Dobrzyń

10 de juny, 2018

Aquesta petita localitat del voivodat polonès de Kujawsko Pomorskie, es troba al peu de l’imponent castell medieval del mateix nom, que domina el poble des de dalt d’un turó proper.  L’encant dels seus típics carrers i construccions la situen com a un dels principals atractius turístics de la regió.

Era aquell un dia d’agost que semblava però un dia de novembre, ja que un sobtat aire fred començava a escolar-se per totes les vies que desembocaven a la plaça principal, en un ambient tranquil i gairebé desert, doncs la pluja, a més, s’intuïa imminent …

Bombolles de sabó

3 de Juny, 2018

Amb quatre senzills estris,

galleda d’aigua, pal i detergent,

l’home eixerit és capaç

de projectar bombolles a milers.

 

Són efímeres esferes

que surten ràpid disparades

de la cànula mullada

en direcció incerta, com catapultades.

 

És l’atracció de la zona,

l’espectacle reeixit

que aglutina molts curiosos,

tant de grans com de petits.

 

La màgia que desprenen

i la seqüència del seu vol,

activen una espècie d’encanteri

que atura el pas de qualsevol.

 

Però són els nens qui més frueixen

volent atrapar les rodones

i se sorprenen en aconseguir-ho

quan de sobte exploten soles.

 

Aquí i allà, per tot arreu,

pugen i ballen amb el vent,

i xiscles, crits, moltes rialles,

és el que provoquen constantment.

 

I els ulls dels grans, esbatanats,

observen d’igual manera,

com les boles de gas es mouen

amarades d’alegria juganera.

 

Potser siguin desitjos,

el contingut de l’interior

plens de vida mentre duren,

però que acaben sempre amb dol?

 

O qui sap si seran recipients

omplenats d’angoixa i d’amargor

que l’agitació del vent trenca,

per foragitar de cop els mals i el plor.

 

Sigui com sigui però,

l’hàbil noi ha fet per un moment

que tothom sense recança gaudeixi

d’aquesta màgia efímera i sorprenent.

 

Fem bombolles, fem bombolles!

que la gresca ens donarà

un esperit jove i alegre,

una estona per sommiar.