Barcelona (34) – El Poble Nou

10 de novembre, 2018

No va importar-li gens sentir-se observada de prop. Va continuar traçant aquelles formes misterioses, uns gargots a primera vista indesxifrables però que transmetien tot un estat d’ànim o potser algun secret amagat dins seu que havia d’exterioritzar com fos.

No li mancava en absolut habilitat i sobretot poder d’atracció, ja que la meva atenta mirada va estar una bona estona resseguint els traços acolorits, les línies convergents, l’estranya geometria que anava marcant amb els seus particulars pinzells en forma de pot. L’espontaneïtat d’aquell impuls creatiu.

L’Orlando de la Maria Victòria

3 de novembre, 2018

Els tres primers dies de novembre, tres estones de cada matí per parlar amb més precisió, els he dedicat al nou poemari d’Orlando, inspirat en una novel·la de Virgínia Woolf. Desglossat en tres capítols, els tres dies m’han estat suficients per intuir la grandesa d’aquesta petita obra d’art.

Poemes curts i profunds, concisos, tampoc gens fàcils alguns, que demanaran segur, altres visites. Però tots ells contundents i descarats, evocadors i amb la paraula justa.

El dia primer, vaig poder capbussar-me en el significat d’una redescoberta i d’un desig de canvi del personatge. Orlando, home, vol ser dona.

El segon dia, segon capítol, els versos havien agafat un caire tràgic, amb al·lusions constants a la lluita contra les adversitats, enmig d’un món del tot imperfecte.

Avui mateix, dia tercer, ha estat però la consolidació. Orlando ha aconseguit renéixer de forma transmudada i s’ha pogut obrir discretament una finestra a l’esperança:

“Fer durar un somriure
als llavis.
Quan marxes no tombar el cap.
Dur els esguards en tu
             i les desfetes.
Dur la ullera de llarga vista
i la mar       a la butxaca,
pols del camí
aferrada a les sabates,
esperar encara      una aurora      més justa,
fidelitat      al cercle.”

Els dibuixos intercalats d’Horacio Sapere, sempre amb el rerefons d’un mateix arbre multicolor, posen la cirereta d’aquest pastís literari.

Badalona (63) – El Màgic fa 10 anys

28 d’octubre, 2018

L’any 2008, durant la ja incipient crisi econòmica es va poder inaugurar el Centre comercial Màgic Badalona, un espai aleshores innovador i lligat a la pràctica esportiva del basquet, que va veure la llum enmig d’una inicial oposició, com era lògic, dels petits comerciants de la zona. Així i tot, en aquest temps s’ha consolidat com un dels llocs més dinàmics i de referència de la ciutat.

http://badaloning.com/2018/10/12/el-magic-badalona-compleix-els-primers-10-anys/

 

Barcelona (33)

20 d’octubre, 2018

En passar sota el porxo de transició, entre l’ESMUC i l’Auditori, sovint s’hi escolta alguna nota d’un assaig de flauta, d’oboè, d’alguna llunyana trompa o mitja melodia de piano.

Lloc de pas entre columnes, que no d’aixopluc, ja que el sostre és cel obert. Una estructura lleugera i d’aparença fràgil, com suspesa en el no-res, i que convida a elevar la mirada per cercar aquell amagat ancoratge, gens visible, tal com si estigués penjada només dels cinc fils d’un pentagrama.

Viure

13 d’octubre, 2018

VIURE

Viure és estar atent,

participar,

però també saber trobar

temps per tenir l’ànima quieta.

Viure és ser constant,

resolutiu,

però deixar igualment moments

al plaer de contemplar.

És anar mirant a tots costats,

enrere i endavant

sense cap treva,

fent balanç de tota mena.

Viure és adquirir coneixements

i fer servir la intuïció,

mirar coses boniques,

implicar-se de debò.

És arrencar a riure

i és plorar,

notar aquella emoció concreta

per deixar-nos’en portar.

És imaginar i crear,

treballar amb dedicació.

I per descomptat, és estimar,

si no tot l’altre no hi té lloc!

Barcelona des de Badalona (32)

6 d’octubre 2018

Dia rere dia i a tota hora els elements d’aquest horitzó conegut ocupen sempre el seu lloc a l’escenari. En les primeres clarors del dia, a mitja tarda o al capvespre, en destaquen les siluetes dominants dels terrats de la ciutat, de la torre el·líptica de Glòries, de la Basílica ja centenària que creix lentament a tocar de la creu de La Salut … Però canvien els matisos, les tonalitats i els contrallums, els colors canviants d’un cel sempre innovador.

Un any de desconcert

30 de setembre, 2018

Per tal d’intentar autoanimar-me en l’aniversari del nostre 1r d’Octubre, no tinc més remei que rellegir els meus propis apunts d’abans i de després del dia del Referèndum. Veig que són escrits impregnats d’emoció i d’esperança en futur millor que semblava teníem a tocar, quan érem només a un pas d’aconseguir l’objectiu tan desitjat i perseguit durant anys … En canvi, la percepció actual és que aquell esperat punt d’inflexió s’està tornant cada cop més fonedís.

No podem encara celebrar l’any de República com hagués calgut, sinó que haurem de fer un trist balanç d’un any ple de renúncies, d’agredolces victòries judicials, de suportar més mentides i humiliacions, de ràbia per les injustícies flagrants, de claudicacions difícils d’entendre. I sobretot de desconcert, en veure constantment com els qui ens havien de dur a bon port, persisteixen en la seva desunió habitual donant preponderància als seus interessos partidistes. De com els nostres polítics ens envien missatges contradictoris, fent els bonics discursos de sempre que després no es tradueixen en cap pas resolutiu i ferm.

Cal urgentment un revulsiu que transformi la nostra sensació d’impotència en acció efectiva que ens porti un altre cop al punt de l’any passat on vam guanyar, en què el gruix de gent anònima vam demostrar que el camí correcte passa només per la unió desinteressada de tothom. Calen consignes clares, i un lideratge sense embuts que aglutini la força latent i decisòria de la gent, la qual encara tenim ben viva.

Badalona (62) – Imatges de cada dia

24 de setembre, 2018

De vegades no cal una gran platja, tampoc no es necessiten monuments. No cal pujar dalt de cap cim ni fer l’esforç de l’aventura. En els ambients de cada dia es troben sovint imatges que tot i ser ben naturals, indueixen a transmetre un aire enigmàtic, misteriós …

De bon matí, als matins intranscendents de cada dia, la nostra rutina ens mena a repetir mil i un moviments, tal com autòmats.  Hores en què com zombis avancem per l’escenari repetit de les nostres vides, sense ànim per rumiar massa, o tot pensant segurament, si podrem trencar algun dia el malefici.

Avui he fet la fotografia del traçat d’altres persones. Podria haver fet però tranquil·lament l’autoretrat de mi mateix.

5 anys de la Via Catalana, l’esperit de la unitat

8 de setembre, 2108

Aquests dies i setmanes en què es commemoraran tot un seguit de dates rellevants de la tardor passada, no estaria tampoc de més recordar que aquesta Diada de l’11 de Setembre es compliran ja 5 anys de la Cadena humana per la Independència.

Aquell dia va representar el clímax de la il·lusió col·lectiva, una jornada viscuda al 100% d’emoció, un dia en què va quedar palès que es podia assolir un objectiu comú si tothom remava en la mateixa direcció. El dia en què vam saber que, anant junts, no hi hauria fites impossibles.

https://blocs.mesvilaweb.cat/francesc_cabiro/?p=261935

La vida avança en espiral

26 d’agost, 2018

El mes d’agost s’acaba, i les vacances, a més d’haver-les dedicat a fer una mica de turisme local, també a petits rampells d’endreça (no masses però) i a matar el temps de tant en tant al sofà de casa durant les onades de calor d’aquest estiu, han servit també per acabar de llegir un dels llibres que tenia començats damunt de l’escriptori.

Vaig escoltar fa un temps en Norbert Bilbeny (catedràtic d’ètica a la UB) a l’entrevista del programa de tertúlia política d’en Xavier Grasset (canal 3/24) i en el qual, de manera gairebé habitual, s’hi comenta un nou llibre. En aquell cas era per la presentació de “La Vida avanza en espiral”, editat per Ariel el 2016, el qual em va cridar de seguida l’atenció. Va quedar després anotat a la meva llista de futures lectures i a principis d’aquest any l’encarregava a l’Isidre Sala, regent de la meva llibreria de referència: “El Full”, de Badalona.

De manera novel·lada, i sota el pretext d’una llarga conversa, al llibre s’hi van desgranant els conceptes essencials sobre les relacions humanes, però també sobre l’autoconeixement d’un mateix. A un doctor neuròleg li arriba el dia de la seva jubilació, i mentre comença a empaquetar les seves pertinences, acumulades al despatx de la clínica on ha treballat tota la vida (una sala atapeïda de llibres, objectes i documents), rep la visita del seu nét, que l’ajuda durant tota la jornada a buidar la consulta.

La qüestió generacional, el coneixement dels nostres propis defectes o virtuts, la disjuntiva entre el bé i el mal, el bagatge de les experiències professionals, l’èxit i el fracàs … I especialment les relacions familiars, la mort o el suïcidi, són temes recurrents a l’obra. La lliure decisió, el sentit de responsabilitat, la llibertat i la consciència, configuren també un debat intens entre l’oncle-avi i el jove nét, el qual cursa igualment la carrera de medicina.

Els objectius durant la vida, els efectes de l’activitat mental, l’actitud positiva, el benefici de les dificultats … “La vida avanza en espiral. Aunque vas hacia adelante, en realidad das vueltas sobre lo mismo, sobre tí … siempre alrededor de lo conocido”.  

El professor quasi jubilat i l’alumne novell intercanvien també opinions sobre què es pot entendre com a felicitat, o sobre l’amor i el respecte, i debaten els conceptes de temps i de memòria: “La vida se construye en futuro y se vive en presente, pero se comprende sólo en pretérito. Es cuando uno puede ir atando cabos”.

En resum, unes 170 pàgines d’ensenyaments i reflexions, escrites de manera àgil i atractiva, i altament recomanables per omplir les mínimes estones d’aquestes vacances en què la calor afluixava només a petits intervals.