Barcelona (35) – Retorn a plaça Mercadal

16 de desembre, 2018

La plaça Mercadal és un petit tresor de Barcelona. Situada al bell mig del barri de Sant Andreu, és un espai porticat que alberga, com el seu nom indica, un dels mercats municipals de la ciutat.

Ja fa un temps que no la sovintejo. La crisi del 2008 va enterrar la feina de més d’una dècada, a l’enginyeria on treballava, a prop d’allà. Però de vegades em ve a la memòria el record d’aquelles passejades, sovint nocturnes, sota dels seus arcs senzillament engalanats, mentre podia respirar encara aroma de poble, tot escoltant de pas l’enigmàtic silenci de les seves pedres.

https://blocs.mesvilaweb.cat/francesc_cabiro/?p=82022

Passat, present, futur

9 de desembre, 2018

PASSAT, PRESENT, FUTUR

 

Un retall de memòria
nítid o difús,
portador
de guspires enceses,
vigilants,
amagades al cervell.

 

Una olor,
alguna conversa,
un clam,
un crit,
aquell instant fugaç
que s’endevina.

 

…/…

 

Ara ja no plou
i els arbres han crescut,
les certeses hi són,
però més encara els dubtes,
aparcats a un paradís
contradictori.

 

Sempre fa fred,
a voltes escalfor,
i m’ofego
en un got d’aigua,
però és l’ocell qui m’endevina
el trajecte millorable.

 

…/…

 

El temps avança
ferm i decidit,
no pregunta
ni respon,
i empeny a una incertesa
farcida de projectes.

 

Donant pistes, de vegades
perceptibles,
em remou amb les urpes,
insistent,
l’eterna aspiració
de voler ser.

 

Francesc Cabiró,   9 de desembre, 2018

La Pobla de Lillet

28 de novembre, 2018

Érem només a mig agost, ple estiu encara, però el dia arrancava fresc i amb pluja intensa. Les torrentades de la nit passada havien acolorit el Llobregat d’un marró fangós, el qual baixava viu i amb força.  Era segurament ja el preludi d’una tardor sobrada d’aigua enguany. Mentrestant, des del finestral d’un menjador de restaurant, a peu de riu, l’estampa resultava tan senzilla i tan potent alhora com qualsevol de les certeses de la vida.

Barcelona (35) – Terrats

24 de novembre, 2018

Sempre hi ha alguna cosa que atrau en observar un terrat. Una barreja d’admiració i curiositat (o més aviat xafarderia) fa dirigir la mirada per tots els racons possibles. A intentar indagar qui podria viure dins d’aquella finestra oberta, o com es puja a la teulada per reparar antenes.  Si algú sortirà de cop a recollir la roba estesa, o simplement, a resseguir el perímetre esglaonat d’una geometria sempre peculiar.

Aquest és molt a prop de la plaça de les Glòries, terrat d’un edifici envoltat ja de construccions modernes d’oficines o de solars arrasats, de nous gegants de cristall certament interessants, però que fan encara més original la permanència dels antics immobles, la qual s’intueix indefectiblement no massa perdurable.

Barcelona (34) – El Poble Nou

10 de novembre, 2018

No va importar-li gens sentir-se observada de prop. Va continuar traçant aquelles formes misterioses, uns gargots a primera vista indesxifrables però que transmetien tot un estat d’ànim o potser algun secret amagat dins seu que havia d’exterioritzar com fos.

No li mancava en absolut habilitat i sobretot poder d’atracció, ja que la meva atenta mirada va estar una bona estona resseguint els traços acolorits, les línies convergents, l’estranya geometria que anava marcant amb els seus particulars pinzells en forma de pot. L’espontaneïtat d’aquell impuls creatiu.

L’Orlando de la Maria Victòria

3 de novembre, 2018

Els tres primers dies de novembre, tres estones de cada matí per parlar amb més precisió, els he dedicat al nou poemari d’Orlando, inspirat en una novel·la de Virgínia Woolf. Desglossat en tres capítols, els tres dies m’han estat suficients per intuir la grandesa d’aquesta petita obra d’art.

Poemes curts i profunds, concisos, tampoc gens fàcils alguns, que demanaran segur, altres visites. Però tots ells contundents i descarats, evocadors i amb la paraula justa.

El dia primer, vaig poder capbussar-me en el significat d’una redescoberta i d’un desig de canvi del personatge. Orlando, home, vol ser dona.

El segon dia, segon capítol, els versos havien agafat un caire tràgic, amb al·lusions constants a la lluita contra les adversitats, enmig d’un món del tot imperfecte.

Avui mateix, dia tercer, ha estat però la consolidació. Orlando ha aconseguit renéixer de forma transmudada i s’ha pogut obrir discretament una finestra a l’esperança:

“Fer durar un somriure
als llavis.
Quan marxes no tombar el cap.
Dur els esguards en tu
             i les desfetes.
Dur la ullera de llarga vista
i la mar       a la butxaca,
pols del camí
aferrada a les sabates,
esperar encara      una aurora      més justa,
fidelitat      al cercle.”

Els dibuixos intercalats d’Horacio Sapere, sempre amb el rerefons d’un mateix arbre multicolor, posen la cirereta d’aquest pastís literari.

Badalona (63) – El Màgic fa 10 anys

28 d’octubre, 2018

L’any 2008, durant la ja incipient crisi econòmica es va poder inaugurar el Centre comercial Màgic Badalona, un espai aleshores innovador i lligat a la pràctica esportiva del basquet, que va veure la llum enmig d’una inicial oposició, com era lògic, dels petits comerciants de la zona. Així i tot, en aquest temps s’ha consolidat com un dels llocs més dinàmics i de referència de la ciutat.

http://badaloning.com/2018/10/12/el-magic-badalona-compleix-els-primers-10-anys/

 

Barcelona (33)

20 d’octubre, 2018

En passar sota el porxo de transició, entre l’ESMUC i l’Auditori, sovint s’hi escolta alguna nota d’un assaig de flauta, d’oboè, d’alguna llunyana trompa o mitja melodia de piano.

Lloc de pas entre columnes, que no d’aixopluc, ja que el sostre és cel obert. Una estructura lleugera i d’aparença fràgil, com suspesa en el no-res, i que convida a elevar la mirada per cercar aquell amagat ancoratge, gens visible, tal com si estigués penjada només dels cinc fils d’un pentagrama.

Viure

13 d’octubre, 2018

VIURE

Viure és estar atent,

participar,

però també saber trobar

temps per tenir l’ànima quieta.

Viure és ser constant,

resolutiu,

però deixar igualment moments

al plaer de contemplar.

És anar mirant a tots costats,

enrere i endavant

sense cap treva,

fent balanç de tota mena.

Viure és adquirir coneixements

i fer servir la intuïció,

mirar coses boniques,

implicar-se de debò.

És arrencar a riure

i és plorar,

notar aquella emoció concreta

per deixar-nos’en portar.

És imaginar i crear,

treballar amb dedicació.

I per descomptat, és estimar,

si no tot l’altre no hi té lloc!

Barcelona des de Badalona (32)

6 d’octubre 2018

Dia rere dia i a tota hora els elements d’aquest horitzó conegut ocupen sempre el seu lloc a l’escenari. En les primeres clarors del dia, a mitja tarda o al capvespre, en destaquen les siluetes dominants dels terrats de la ciutat, de la torre el·líptica de Glòries, de la Basílica ja centenària que creix lentament a tocar de la creu de La Salut … Però canvien els matisos, les tonalitats i els contrallums, els colors canviants d’un cel sempre innovador.