Sant Feliu de Codines

20 de maig, 2018

Sortia de Caldes de Montbui ja passada la mitja tarda, després de visitar aquest poble per enèsim cop (doncs mai em canso de tornar-hi), tot enfilant la carretera nord en direcció a Vic per anar cap a Gallifa, però el cas és que ja començava a fer-se fosc. Per tant vaig aturar el trajecte a Sant Feliu, que feia molts anys no trepitjava.

Quan aparcava el cotxe (sense cap dificultat), a pocs metres més enllà, d’un autocar baixaven uns excursionistes que ja recollien cap a casa, mentre contents s’acomiadaven. On devien haver anat? Donant un tomb pel nucli i rodalia, anava a parar ara a la plaça de l’Ajuntament, totalment buida de gent però atapeïda de llaços grocs encerclant els troncs dels arbres i penjats de tot arreu, on es pressentia encara l’eco d’algun acte recent. La plaça era presidida per una escultura de ferro forjat en forma de dansaires, i amarada de silenci, només trencat de tant en tant per algun vehicle que girava el revol proper.

Feia bastant fred a aquella hora del capvespre, i això va fer que entrés encuriosit a les instal·lacions d’un modern casal, obert aquella tarda de diumenge. Allà dins del local es jugaven amb afició algunes partides de dòmino i de cartes.  L’edifici, vigilat per la silueta enorme d’una església, era a prop d’un parc guarnit amb una espècie de rotllanes siderals i colgat sobre un barranc. Parc on uns nens no massa grans feien, amb agilitat, girar i lliscar els seus patinets i s’anaven mentrestant fent fotografies entre ells amb una petita càmera compacta.

Carrers solitaris, cap bar obert ni cap botiga. L’ambient de pau i calma era total, i alguna cosa m’impedia marxar del lloc, on semblava que el temps no hagués de passar, que els comiats dels excursionistes no havien de tenir final, que les partides de cartes s’allargarien dies i dies, que aquells patinets no tindrien cap aturador. Que el campanar d’aquella església no marcaria cap més hora que la que jo mateix fóra capaç de controlar.

“Nou homenatge a Catalunya”

12 de maig, 2018

De vegades acostumo a fer-me la pregunta de com ha estat possible la meva evolució de pensament polític durant els últims deu o quinze anys cap a posicionaments clarament independentistes. I francament, el llibre d’en Vicent Partal m’ha donat resposta fil per randa, confirmant-me totes les intuïcions que ja tenia.

Aquest “Nou homenatge a Catalunya”, que he devorat en un temps rècord, tenint en compte els meus hàbits de lectura, més aviat lents i reposats, m’ha situat com davant d’un mirall del passat, en què llegint cada episodi d’aquesta intensa etapa que hem viscut, notava que parlava de mi mateix i de totes les sensacions que he pogut experimentar en tot aquest llarg (o curt) procés:

Perquè jo era dels qui de jove es va anar interessant cada cop més per la política, gràcies a les primeres passes d’aquella “modèlica” transició (la qual ara s’ha vist clarament que era mentida), perquè vaig viure l’intent de cop d’estat del 81 com un atac als meus principis democràtics. Vaig ser també dels qui va il·lusionar-se amb el primer govern del PSOE, però malfiant-me de seguida a causa de la seva pregunta sobre l’OTAN. Era, sí, dels qui portava el diari El País sota el braç – com l’autor explica – i llegia amb devoció els seus articles. I dels qui estava convençut que Jordi Pujol era un gran actiu pel progrés i les aspiracions de Catalunya. Igualment també opinava que l’idioma propi o qualsevol altre, eren tan sols un vehicle per poder relacionar-se amb les persones.

També vaig olorar un panorama fosc quan Aznar va començar les seves maniobres, i recordo la indignació incipient que em despertà l’episodi de les “xapes”, la qual va augmentar moltíssims graus durant la tramitació del Nou Estatut, que m’havia generat certament grans expectatives. Expectatives d’una entesa que cada cop veia més lluny, a mesura que les posicions del PSC començaven a fer-se irreconeixibles i la sensació d’enuig i ràbia em rebrotava a cada ultratge del PP i a cada intent d’humiliació cap a la nostra ja minsa autonomia.

La transformació del pensament pactista me’l vaig veure a venir aleshores gairebé de sobte. Com un canvi de xip que certificava la impossibilitat d’aquell encaix dins d’un Estat, la pretensió del qual ja resultava del tot visible, és a dir, l’arraconament gradual de les institucions i la cultura catalanes. La crisi econòmica, els greuges comparatius i les mentides evidents van acabar de fer la feina.

Aleshores va sorgir l’ANC, que aglutinava, de manera tant sorprenent com natural, en el seu objectiu d’independència, tot aquell sentiment acumulat. I així també, sóc d’aquell que va deixar de creure definitivament en els cants federalistes, dels qui es van emocionar com mai protagonitzant la gran cadena humana, i que es va sorprendre gratament amb el canvi de rumb del president Mas. Sóc un ciutadà de peu que un bon dia va decidir penjar al balcó una estelada, i que va sentir vertader dol quan va morir Muriel Casals.

En pocs llibres com aquest m’he sentit mai tan identificat, mentre de pàgina en pàgina revivia sensacions: Tot recordant aquell himne d’en Peret en el Camp Nou, l’experiència d’haver estat voluntari del 9-N, els Onzes de Setembre colossals, el míting inicial de Junts pel Sí, els neguits pel possible Referèndum i la foto amb la papereta just abans d’entrar-la a l’urna màgica de plàstic. I sobretot, el simultani sentiment d’alegria i decepció per la fugaç proclamació de la República d’octubre.

La visió lúcida (i habitualment optimista) d’en Partal, combinada amb la seva fluïdesa en l’escriptura, ens donen les claus i les pistes necessàries per entendre també aquests últims mesos de desorientació, d’incertesa i de dolor per la situació actual dels nostres polítics. Mesos en què s’ha incrementat encara més en el meu ànim el desig per la consecució efectiva del nostre objectiu republicà, i que segurament sota el balanç global que aquest homenatge representa, tot apunta que potser més d’hora que tard arribarem a veure transformat en realitat el seu assoliment definitiu.

Lourdes d’Arenys

5 de maig, 2018

Agafant la pista que surt del poble d’Arenys de Munt en direcció al Montnegre, i paral·lela a la riera de Subirans, s’arriba després d’haver recorregut poc més d’un kilòmetre a un lloc certament atípic:  El santuari de Nostra Sra. de Lourdes.

A semblança de l’indret de culte francès s’hi apleguen tots els elements indispensables per poder passar un dia de família a l’aire lliure, a més d’invocar alguna pregària o fer l’ofrena de rigor a la gruta de la Verge.

Era ja lloc de pelegrinatge durant els nostres últims anys de la dècada del 60, quan el pare, amb el seu carnet de conduir acabat d’estrenar, enfilava l’N-II per a gaudir plegats d’un diumenge d’excursió. La carretera de la costa sempre ha estat molt atractiva, i aleshores ja quedàvem ben embadalits tot just passar el turó de Montgat, per travessar tot el Maresme. Un nom de comarca, que per cert no estudiàvem a classe de geografia, com tampoc cap altre, ja que tot se circumscrivia a l’ensenyament dels límits provincials.

Després de passar per Mataró i deixar enrere Caldetes, ja s’endevinaven de seguida els pals de les embarcacions del port d’Arenys de Mar, per a després arribats a la cruïlla del poble, girar tot d’una en direcció muntanya travessant el seu ambient sempre festiu i pintoresc. Poca estona més de cotxe i arribàvem a l’inici de la pista que esmentava.

Eren uns diumenges amb olor de pi i de graellada, per dinar al voltant de la rodona taula de pedra que s’havia de llogar. Dies de joc enmig de la natura, de fet a amagar, de saltar a corda, de curses i de palet amb les pedres planes que trobàvem. També de dòmino o de brisca, i de bóta de vi per als més grans.

Mentrestant, la imatge de la Mare de Déu de Lourdes restava allà pacient, tot esperant el seu moment de glòria, que els primers cops resultava inqüestionablement prioritari, però que amb el costum arribava ja cap a mitja tarda, o al final de la jornada, mentre s’anaven recollint els estris per carregar el maleter del cotxe i deixar-lo altre cop força atapeït i ben tancat, no fos cas que s’obrís accidentalment durant el trajecte de tornada.

Castelló – plaça Hort dels Corders

1 de maig, 2018

Castelló de la Plana. Recorregut d’un dia d’agost sota 37ºC de temperatura, a l’hora tranquil·la del migdia, i amb una dosi d’humitat suficient per haver d’alentir el pas de tant en tant. Després d’un ruixat inesperat, aixoplugats al mercat prop de la Catedral descobrim no gaire lluny aquesta joia visual, obra de l’escultor Joan Ripollés (1932).

Les famoses façanes modernistes de Castelló, la bellesa dels seus parcs, l’enrajolat decoratiu de bancs i fonts, el dinamisme de places i carrers, es veu sovint complementat amb la presència d’abundant art escultòric, recollit fidelment en el catàleg “Guía d’esculturas de Castellón” (2013), publicació de l’Ajuntament de la ciutat, elaborada de forma minuciosa per Patricia Mir i Carolina Marzá, del qual reprodueixo la corresponent ressenya:

“Homenatge al filaor i menaor o Les cordeliers”. 2002.

A la plaça que va ser escenari de la florent indústria del cànem s’instal·la una escultura homenatge als protagonistes d’aquest ofici perdut. Els ‘menaors’ solien ser xiquets que donaven voltes a la roda mentre que d’altres confeccionaven les sogues. L’escultura té en la seua base dos personatges, el menaor i el filaor, elaborats en bronze i units per fils d’aigua que recorden les cordes. Sobre aquests, una estructura gegantina en fibra de vidre de colors cridaners coronada per diversos braços amb mans esteses.

(Fotografia: Francesc Cabiró)

Falciots

28 d’abril, 2018

He vist aquest matí, falciots per la finestra. Els seus xisclets inconfusibles m’han alertat de la seva primerenca presència en aquesta primavera que fa un dies s’ha dignat per fi a fer-se tangible.  Han passat com sempre fent les seves giragonses, mostrant de forma intermitent les atractives siluetes que defineixen un contorn corbat i punxegut.

Hi he recordat per una estona les primeres sensacions d’infant, quan amb la mirada al cel quedava embadalit per l’espectacle d’aquells ocells misteriosos que es movien sense treva, com un desordenat exèrcit, d’aquelles aus nervioses al límit de l’esgotament. Arribaven aleshores formant un grup molt més nombrós, i fixava l’atenció en alguna d’elles per intentar resseguir amb els ulls el seu difícil trajecte, que ple de canvis de direcció constants, i intersectant contínuament amb les seves companyes, feia que el meu inicial propòsit persecutori resultés neutralitzat un i un altre cop.

Avui, mentre des del sofà de casa escoltava una clàssica d’Hummel, han començat la seva ballaruga sota un cel blau, però una mica enterbolit per una barreja d’aire viciat i de boirina matinera. Tornava a perseguir amb els mateixos ulls d’abans els seus estressats i caòtics moviments, que amb un misteriós magnetisme transmetien però paradoxalment una pau indescriptible.

Barcelona (28) – Diumenge de Rams

24 d’abril, 2018

                   

Fa just un mes, al cor del barri gòtic, un concert de violí i clavicèmbal al bell mig de les estances del museu Marès. Les dues instrumentistes del conjunt “La Ferlandina” estratègicament situades davant del quadre: “Entrada de Jesucrist a Jerusalem”, de Luca Giordano, que fa de decorat. És diumenge de Rams dins la pintura principal d’aquesta sala, i també ho és al calendari. Així ho ha volgut fer coincidir l’organització.

Música barroca per aquest matí especial amb repertori escollit a la italiana: Falconieri, Vivaldi, Scarlatti i Boccherini, per tal d’establir un diàleg entre el virtuosisme de les notes i l’art pictòric que l’envolta.

A la sortida deambulem pels estrets carrerons que condueixen a l’antic temple romà d’August. Immenses columnes s’amaguen dins d’un petit portal, fosc i apenes perceptible.

Ja a la plaça de la Catedral, s’hi respira flaire de palmes i palmons. I delit de poder encetar un ambient primaveral que encara es resisteix a fer acte de presència. Una llarga cua es congrega, gairebé com sempre, a la porta de l’entrada, mentre passa a tocar del temple la comitiva de capgrossos i gegants, que surten del carrer de La Palla.

Minuts d’espera abans de tornar a l’aparcament en què desfilen pel davant dels nostres ulls petits nans amb el rostre alegre, màscares de cartró pedra amb posat de picardia, i en elevar la vista podem contemplar l’altivesa d’unes majestats de mirada greu i reservada, però que no s’obliden dels qui no poden veure avui el seguici.

Camprodon

21 d’abril, 2018

Qui no ha trepitjat alguna vegada els seus carrers empedrats?  Qui no s’ha deixat seduir per les seves fleques i pastisseries, o no s’ha acostat a alguna de les emblemàtiques botigues de queviures per comprar un bon embotit, d’aquells que neutralitzen de cop el fred, acompanyats, això sí, d’un glop de garnatxa o de vi ranci?

Camprodon, aquesta vila mil·lenària del Ripollès atrau el visitant tot just en arribar-hi, i el convida a descobrir-hi els seus tresors: El pont Nou, medieval sobre el riu Ter, la casa Albéniz, petit temple de la música, l’antic hotel Camprodon, testimoni d’un passat esplendorós, el monestir romànic de Sant Pere …

I als afores, el passeig de Maristany, frondós paratge verd, ample i majestuós que dóna la benvinguda o acomiada, segons el cas, a la munió de visitants que el poble rep al dia.

Sant Celoni …, o qualsevol indret

2 d’abril, 2018

A la plaça Major de Sant Celoni, atapeïda d’arquitectura singular, hi destaca però aquests dies, l’esperit de protesta i reivindicació contra la injustícia.

A 6 mesos d’haver fet el Referèndum de l’1 d’octubre, hem tingut ja diverses festes que hem hagut de celebrar de forma agredolça, gairebé a contracor. La castanyada de Tot Sants la passàvem amb la decepció i desorientació pels fets dels cap de setmana anterior, en què el nostre govern va lliurar l’administració catalana a Madrid, amb l’empresonament recent dels dos pacífics Jordis, i mig govern havent emprès el camí de l’exili.  El pont de la Immaculada va ser un clam de llibertat al cor d’Europa. Per Nadal ja feia gairebé dos mesos que teníem membres del govern empresonats, però amb l’esperança que el resultat d’unes eleccions imposades (21-D) capgiressin la tendència. Però les festes de Reis, entre trifulgues partidistes, no van ser tampoc gaire lluïdes. El Carnestoltes i les falles de València han servit per al record i la protesta. I durant la Setmana Santa que avui acaba ha sorgit l’afany desobedient, tot esperant amb cert recel que la justícia alemanya no sigui com l’espanyola i faci honor al nom que té.

Mentrestant, entre manifestacions i llaços grocs hem anat recordant i revivint les imatges de les càrregues policials d’aquell dia, del robatori d’urnes, de la violència programada i desfermada per un Estat que creiem democràtic, i sense prou elements encara per poder valorar si les decisions dels polítics catalans varen ser excessivament prudents o temeràries, si encertades o equivocades, tot i que la intuïció ens indica que l’estratègia prevista no comptava amb la cruesa d’aquelles reaccions i maniobres.

Avui, la imatge de l’apunt és Sant Celoni, però podria ser perfectament Manresa, Barcelona, Puigcerdà.  Ser Mataró, Olot o Tarragona.  Balaguer, Setcases o Teià, per dir-ne d’altres.  Qualsevol racó de Catalunya està a l’expectativa, amatent a les notícies i diposat a poder col·laborar en la defensa democràtica.  Desitjant també que la unitat entre partits no es trenqui, i que la valentia dels polítics superi la seva raonable por.  Que la República proclamada, més d’hora que tard, pugui retrobar el camí de l’èxit.

Barcelona (27) – Dia platejat

9 de març, 2018

Ahir el dia es va llevar ennuvolat. Era un d’aquells dies aparentment tristos, però amb un cel torpedinat per l’empenta permanent d’uns raigs insistents, que certificaven la feblesa d’aquelles masses de vapor d’aigua voluptuoses i amenaçadores.

Estimo els dies platejats, guarnits amb una semiboira que va i ve per l’atmosfera humida, en què no sabem quin dels meteors serà capaç de guanyar la batalla definitiva. Aquests dies inquietants, que tenen la virtut de seduir consciències, d’estabornir la nostra ment, però d’obrir-la al mateix temps per tal que puguem canviar de perspectiva.

 

Toruń (2)

3 de març, 2018

Dinar un migdia d’agost a la terrassa d’un petit cafè-restaurant, situat a una cèntrica plaça d’aquesta ciutat polonesa, representa poder assaborir diversos petits-grans plaers alhora.

Per descomptat l’àpat tradicional a base de pierogi (petits pastissets de pasta farcida) acompanyat de la també tradicional cervesa, “PERŁA” en aquest cas. Però també i no menys important, gaudir d’una suau escalfor solar, tan apreciada en aquesta zona d’Europa, recrear la vista amb la munió de construccions de caràcter medieval i gòtic del voltant, notar la tranquil·litat d’aquesta hora del dia en què molt pocs vehicles i vianants hi deambulen.

Tenir, en definitiva, la sensació com de formar part d’un decorat en aparença efímer, però ben consolidat al llarg dels segles.