Badalona (59) – BDN modernista –

13 d’octubre 2017

Dels diversos edificis d’estil modernista escampats per la ciutat, un dels més emblemàtics és sens dubte el de la biblioteca Can Casacuberta, instal·lada en la nau de l’antiga fàbrica tèxtil Giró, construïda als inicis del s. XX, en una època esplendorosa per la indústria catalana.  Fàbrica  que va ser reconvertida posteriorment en equipament municipal l’any 1979, després que tan tèxtil com d’altres indústries haguessin entrat en decadència.

Conserva i llueix aquesta original façana, que durant els matins dels dies assolellats, reflecteix la seva llum, i ressalta els contrastos i relleus de la seva geometria.

 

Per saber-ne més detalls:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Casacuberta

 

Publicat dins de Finestra oberta a Catalunya | Deixa un comentari

L’esperit de Gandhi

7 d’octubre, 2017

Fa ja uns dies que aquesta Finestra està a l’expectativa de poder-se obrir del tot.  S’haurà acabat per fi la tensa espera d’aquestes últimes jornades tan transcendentals, i podrem “passar pantalla” de les porres i amenaces que ens arriben de l’Estat, aviat veí.

Hauran acabat també les nits d’insomni, l’angoixa de les hores, les campanyes de la por, les mentides als diaris, les proclames al foment interessat de la incertesa.  Potser segurament continuïn els intents d’invenció de realitats paral·leles, els insults i desqualificacions, però els escoltarem llavors des d’una altra perspectiva.

Gandhi haurà triomfat un altre cop.  Els seus postulats de resistència pacífica s’hauran clarament imposat a les adversitats de tota mena. I això ens duplicarà l’orgull de poble i donarà l’empenta necessària per encetar la nova etapa, en què els nous valors republicans faran que oblidem ràpidament l’estatus anterior.

Publicat dins de Política ; petits apunts | 4 comentaris

Badalona (57) – Retorn als 70

25 de setembre, 2017

Ahir s’havia convocat una Marató de cartells a tots els pobles i ciutats de Catalunya.  I davant del meu Ajuntament, com igualment de tants altres, es van viure escenes que ens evocaven el passat.

Una plaça de la Vila, plena a vessar, escoltava i resseguia emocionada cançons reivindicatives, Llach, Bonet, Sisa …, algunes d’elles ja mig oblidades, però que en aquests dies adquireixen fatalment una rabiosa actualitat.  La gent, enmig la feina d’impremta i de retolació, entonava els càntics que s’alternaven amb consignes a favor d’un dret a vot que ens volen impedir.

Rostres d’il·lusió, però també amb el reflex d’una certa preocupació raonable, s’aplegaven en una jornada plena d’espontaneïtat, valentia i decisió, dels protagonistes d’uns fets inèdits en dècades i conscienciats de què ens trobem realment a uns pocs dies d’aconseguir un somni, en un procés sorprenentment accelerat els últims anys.

A altres llocs plovien del cel paperetes “clandestines”, que feien voleiar els “Sís” i els “Nos” com confeti desitjat, molts racons del país s’anaven a poc a poc quedant encartellats, i el desig col·lectiu i concentrat d’aquests últims mesos i setmanes se seguia concretant tossudament.  Situacions, fets, comentaris, sensacions que ens havien retornat de cop als anys 70, en què els anhels de democràcia no volien ser escoltats, però que aleshores finalment es varen imposar (encara que, com finalment s’ha demostrat, de manera més aviat precària).

 

Publicat dins de Finestra oberta a Catalunya, Política ; petits apunts | Deixa un comentari

Agafem aire!

16 de setembre, 2017

Immersos en la voràgine política d’aquests dies atapeïts d’intents de prohibició i d’actituds més pròpies d’un passat fosc, resulta potser inevitable experimentar a estones un cert sentiment de ràbia i d’ansietat.  Però és el moment d’agafar una mica d’aire, i donar pas a la calma i a la reflexió.  De relativitzar les amenaces i contraposar-les amb el resum i el record pausat de tot l’aconseguit els últims anys.

Com deia fa pocs dies el nostre President, “… Coses que semblaven impossibles que passesin, s’han anat acomplint”, molts cops amb entrebancs, però sempre amb la  determinació necessària, i a desgrat dels qui  voldrien veure naufragar la nostra “zòdiac”.

Agafem doncs aire, i carreguem-nos els pulmons amb alenades de paciència, per encarar tan sols les dues últimes setmanes d’envestides … Perquè malgrat adversitats, es va acostant de manera implacable un històric diumenge, l’1 d’Octubre, en què, no hi tinguem cap dubte: VOTARÈM!

Publicat dins de Política ; petits apunts | Deixa un comentari

Warzawa

3 de setembre, 2107

El nucli modern de la ciutat de Varsòvia, constitueix un centre neuràlgic de gran dinamisme.

Al voltant de l’estació central, s’apleguen centres comercials i edificis d’oficines d’una originalitat tal, que no els resulta gens difícil competir amb altres construccions emblemàtiques que encara resten com a símbols d’un passat en què l’òrbita soviètica dominava, com en tot, també l’estètica arquitectònica.

Avui en dia imperen a la capital polonesa, la modernitat, l’europeisme, la llum i els tons acolorits, tant en aquests nuclis nous com en els més tradicionals, així com un ambient acollidor i cosmopolita que res ha d’envejar al d’altres capitals de països més occidentals.

 

Publicat dins de Finestra oberta a Polònia | Deixa un comentari

El fets en la balança

21 d’agost, 2017

Passats quatre dies dels terribles atemptats a Catalunya, i quan encara van apareixent informacions d’última hora sobre la recerca policial, van quedant acumulats al nostre cervell multiplicitat d’imatges i impressions derivades, tant de la pròpia percepció dels fets, com també de tots els inputs que rebem en forma de notícies, opinions, comentaris a les xarxes socials, titulars de diaris, converses amb amics i familiars …

És difícil processar bé tot això, i més quan estem encara sota l’impacte d’uns fets ja massa repetits, i que no per previsibles, semblava que havien de ser patrimoni només de llocs llunyans.  Quan la barbàrie toca tant de prop, se’ns activen misteriosament  uns mecanismes de defensa, que passada la fase prèvia de sorpresa i d’incredulitat, ens haurien d’ajudar després a pair i analitzar adequadament, o almenys sense massa visceralitat, actuacions, respostes, declaracions i pronunciaments de tota mena.

I veig aquestes hores posteriors, en què intentem recuperar normalitat, com una gran balança on s’amunteguen a cada plat,  per una banda aquelles coses que hom voldria retenir, i per altra les que voldria rebutjar…  Una balança que no voldria jo mai equilibrada, per contrarrestar sense treva posicions radicals i incontrolades, que serien responsables de què el seu dial deixés d’assenyalar el costat de les nobles conviccions.

Al costat a rebutjar, el discurs fàcil i xenòfob dels qui els agrada col·locar en un mateix sac que els terroristes, altra gent de bona fe (la immensa majoria), que l’únic a què aspira és a treballar per un futur millor per ells i pels seus fills, lluny de la seva terra d’origen, d’on probablement no n’haurien volgut sortir mai.  Em subleven molt les opinions que estigmatitzen col·lectius per la seva diferent raça o creença, fent el joc involuntàriament als assassins.  Però m’entristeix molt més encara la dels que donen fàcilment el seu clic al “m’agrada” de les xarxes, dels qui en fan seguidisme amb el comentari desgraciat, o simplement compartint uns punts de vista que estan, al meu entendre, fora de tota racionalitat.  I em sap molt greu que també ho facin persones molt properes …

Rebuig igualment a les portades de diaris, alguns de sensacionalistes, però d’altres que, mentint directament sense cap mena d’escrúpol, aprofiten qualsevol succés, per greu que sigui, per fomentar l’odi, el desprestigi del contrari i la crispació.

Rebuig a les televisions dites “nacionals”, que donen informacions esbiaixades, tendencioses, o que només mostren la part de realitat que els interessa, amb un exercici de manipulació flagrant.  Igualment a les homilies polititzades de cardenals encorats en el passat, o a l’afany de figurar d’alguns polítics.

Afortunadament pesa molt més l’altre costat de la balança, a vessar per l’ajut i auxili desinteressats de molta gent, les mostres de condol, l’eficàcia policial, la serenor, la informació puntual, neutra i veraç, la gestió ferma, les tertúlies assenyades, el respecte per la privacitat, el suport i el reconeixement internacionals, la dignitat i la calma, l’ànim i la determinació de tirar endavant …  I pel clam “No tenim por”, que retronava a l’acte oficial de condemna a la plaça, entonat espontàniament per milers de persones sota una calor de justícia, com també present en el sentiment de tota la gent que ho vam veure des de casa.

La balança s’acaba d’inclinar definitivament cap a aquest costat, ja que durant els dies posteriors a la tragèdia La Rambla s’ha emplenat de gom a gom com sempre, però aquest cop amb un dol sincer a flor de pell.  I la gent ha seguit amb les vacances o ha anat a treballar, amb quotidianitat i serenor, i amb un respectuós record per les víctimes de la masacre.

També la pluja, els ocells, el cel i els núvols han exercit la seva tasca, i el Sol, sorprenentment en aparença, ha estat fidel al seu horari, com a mostra definitiva de normalitat i d’homenatge.

Publicat dins de Política ; petits apunts | Deixa un comentari

Exposició “Arnús-Solei, o els capricis de la llum” (21) – TRANSPARÈNCIA –

17 d’agost, 2017

La màgia de la llum ha il·luminat uns pètals delicats i semitransparents, que volen enfront d’antigues estances, fa un temps reconvertides en llar d’acolliment.

I la claror generada per les flors blau cel gosarà a estones reflectir-se en les petites vides que desperten ja difícils, sota d’aquests arcs que intenten custodiar i donar alè i expectatives a xiquets, per quan en un futur, per ells mateixos hagin d’emprendre el seu camí.

Publicat dins de Exposició - Arnús-Solei, o els capricis de la llum - | Deixa un comentari

Salaris indignes: Turisme barat

15 d’Agost 2017

Assistim aquest estiu, per una banda al Via Crucis que suposa haver d’utilitzar els serveis de l’Aeroport de Barcelona, a causa de la persistent vaga del personal de seguretat, i per l’altra a les protestes de veïns i grups polítics per la massificació del turisme i els seus efectes negatius.

Per a mi, els dos problemes són diferents cares de la mateixa moneda. Problemàtiques que tenen els seus orígens en la precarietat laboral del sector turístic, afavorida per les grans empreses contractants i consentida per governs i sindicats.

No solament els treballadors de seguretat, sinó cambrers de bars i restaurants, assistents i personal de neteja de cadenes hoteleres, veuen impotents com l’explotació econòmica, potser amb comptades excepcions, és el factor dominant en el seu àmbit laboral.

I així és com es poden oferir bitllets d’avió “low cost” i paquets turístics a uns preus excessivament baixos, que provoquen aquest excés de visitants, i l’efecte crida en col·lectius propensos al comportament incívic i groller.

Conclusió: Per evitar aquest cercle viciós, caldria començar per imposar salaris dignes pels treballadors de les empreses relacionades amb l’oci i els transports, sobretot en època estival. També exigir els impostos adients en cada cas.  Uns costos superiors donarien lloc a preus més alts, que amb el temps anirien reequilibrant el sector turístic.

Sí, evidentment, viatjar per vacances hauria de resultar bastant més car.

 

Publicat dins de Política ; petits apunts | Deixa un comentari

Włocławek

30 de juliol, 2017

El principal riu que travessa terres poloneses, el Wisła, banya la ciutat industrial de Włocławek al seu pas per la regió central de Kujawsko-Pomorskie.  Les seves tranquil·les aigües, com un bàlsam fresc i purificador, ens conviden a deixar el llast de pensaments estèrils, i a penetrar amb la mirada el seu fons obscur i blavós, que ajudarà paradoxalment a veure-hi amb claredat.

Mentrestant, una brisa suau, orienta amb delicadesa la veleta del nostre rumb tardorenc, i ens dirigeix amb determinació cap a uns nous horitzons, que l’atenta  contemplació de la ribera ha propiciat a què trobéssim.

Publicat dins de Finestra oberta a Polònia | Deixa un comentari

Exposició “Arnús-Solei, o els capricis de la llum” (20) – IMPRESSIÓ –

22 de juliol,  2017

Reflexos de siluetes bellugadisses a la superfície de l’estany, competien amb els habituals petits animalons que sempre juguen a surar.

Les altes copes de l’arbreda, remullades virtualment al fons de l’aigua, participaven en complicitat d’aquella dansa alegre, acompanyada amb el lleuger soroll d’un vent suau com a tonada única i principal d’aquella orquestra semi muda.

Aquell conjunt blau i verdós configurava una escena impressionista que aclaparava tots els sentits …, imaginables i per imaginar …

Publicat dins de Exposició - Arnús-Solei, o els capricis de la llum - | Deixa un comentari