FINESTRA FOTOGRÀFICA

30 de març de 2024

Si una cosa té la Setmana Santa, és que deixa els carrers de la ciutat a mig gas, o, segons quin i a quina hora, literalment buits. Unes curtes vacances en què el gruix de la gent desapareix i el so ambiental queda esmorteït, tot i que sempre hi ha els típics energúmens que es posen a fer crits o a jugar a bàsquet al carrer de matinada (si no les dues coses a l’hora). Una característica dels temps que corren és, per desgràcia, que s’ha perdut el respecte per la gent que es té al voltant. Tant se val si algú s’ha de llevar d’hora o simplement vol descansar.

Anant als costums de fa algunes dècades, la Setmana Santa era un temps de recolliment, de prohibicions a dojo, per resar i (aquí està el mal): de pregària obligada. Segurament per culpa d’aquells excessos, ara afrontem aquests dies com unes vacances més, en què només importa desconnectar de la feina, anar-se’n de viatge… Això sí, sense oblidar les tradicions que més ens agraden, és a dir, les ensucrades.

Malauradament, no només en aquest, sinó amb molts aspectes de la vida, acostumem a passar d’un extrem a l’altre. Costa molt trobar el punt d’equilibri, pensar sobre el perquè de les coses. I ens llencem al més fàcil i plaent, a allò que no necessita cap esforç. I així anem aconseguint un món on impera cada cop més el passatemps i la superficialitat.

Miro enrere, i no enyoro per a res aquells dies de Setmana Santa en els quals era obligat fer dejuni i anar a missa el Diumenge de Glòria, sota el perill d’estar en pecat mortal si no complies; quan pràcticament no podies riure ni cantar, constantment lligat al dogma. Però tampoc veig gaire positiva l’actual desinhibició absoluta, la festa per la festa, no dedicar ni cinc minuts —costa trobar-los (a mi el primer)— per intentar meditar una mica sobre qui soc, com actuo o què deixo de fer. I és que, si abans ens dominava la religió, ara sembla dominar-nos la inconsciència.

Imatge: Creu de Montigalà (serralada de Marina, Badalona).