13 de maig de 2025 Sembla que aquesta Finestra ha estat massa dies tancada; així que ja és hora d’obrir de nou els porticons de l’arxiu fotogràfic a la recerca d’una imatge. Unes ombres a terra em criden l’atenció, reclamen protagonisme. Segurament, no és l’estampa més representativa de l’entorn natural que envolta el poble de
14 d’abril de 2025 La ciutat d’Amposta, la trobem tota ella a la riba dreta de l’Ebre, a tocar del riu, amb el qual sembla fondre’s en una íntima abraçada. I ben poques ciutats poden presumir del seu majestuós pont, penjat a gruixuts cables d’acer suportats per dos imponents arcs de triomf, un a cada
3 d’abril de 2025 Enfilem amunt per la riera de Canyet. Antigament, tota ella era una avinguda de terra, polsosa a l’estiu, humida i coberta de fullaraca durant els mesos de tardor. Fulles que es desprenien de les fileres de plàtans gegantins de banda i banda, com encara ho fan ara; malgrat que és l’asfalt
5 de març de 2025 Quan arriba Xerta, l’aigua del riu, després d’haver estat sorpresa per l’inesperat l’assud —l’enginyosa resclosa humana—, després de veure com li restaven part del seu corpus en dos canals, un a cada banda…, un cop superats aquests obstacles, discorre tranquil·la i mansa. En el seu pas per Xerta, les molècules
27 de febrer de 2025 Durant uns dies, la Finestra ha estat tancada. Volia obrir-se, però, més enllà dels vidres i dels porticons no s’hi veia res. Algú intentava empènyer-los amb força, una vegada i una altra; i, en quasi d’aconseguir-ho, una inusual foscor envaïa el forat rectangular, escampada per tot el perímetre del marc
19 de febrer de 2025 Al terme de La Sénia, una simple ziga-zaga de la carretera separa Catalunya del País Valencià. Una frontera que es magnifica quan, per exemple, s’impedeix bescanviar els senyals de televisió, o quan s’alenteixen fins a l’infinit les comunicacions fèrries d’alta velocitat. Però, si ens hi fixem bé, entre un i
2 de febrer de 2025 . Una de les obres d’enginyeria més espectaculars de les Terres de l’Ebre (si no la que més) comença aquí, a Xerta. Gràcies a la gran resclosa o assut i el sistema de canalització, conjunt finalitzat a principis del segle XX (però que de la qual
25 de gener de 2025 Havien sortit de Badalona a mig matí, després de carregar les maletes al cotxe, on un ram de roses blanques reposava a tocar del vidre del darrere. Eren les flors del dia anterior, testimonis de primera mà de l’enllaç que els pretenia unir per sempre. Duien també la il·lusió del
21 de gener de 2025 Aturat en sec, es trobava immers en una gran indecisió. Havia arribat a un lloc idíl·lic, per a ell era com una petita platja. I —tot que estava ben freda— entrar-hi del tot, cobrir-se fins al llom, com el temptava! Però aquell doble revolt l’intimidava. Què hi hauria més enllà
1 de gener de 2025 Avui emprenem un nou trajecte: 365 dies per poder desplegar les ales o quedar-nos simplement arran de terra. Segurament hi haurà dies de tot, alguns de més conservadors, d’altres amb inquietuds trencadores. Serem com l’au, que espera pacient que li passi pel costat el peix que anhela? O ens llençarem,
22 de desembre de 2024 A tocar d’una carretera, una vegada hi havia unes quadres de cavalls, d’aquells d’esbarjo amb què la gent passeja. També un descampat, a tocar d’una masia vella. Sense tanques, ni cordats, un camp que semblava erm i esquifit, va resultar extens i ple d’oliveres. Una vegada hi havia arbres, qui
7 de desembre de 2024 Amb l’afany d’explorar algun nou indret, agafem la carretera en direcció Amposta per aprofitar la darrera hora de la tarda. Una rotonda indica el nucli de Vinallop, adscrit a Tortosa (i a escassos quilòmetres de la ciutat), on aturem la marxa. Ja fora del cotxe, comença la passejada: home, dona,
21 de novembre de 2024 Capvespre a Cubelles (LF 70 mm, f 4,5; v 1/8000 s, ISO 1000). —Papa, què hi ha al final de la ratlla de l’aigua? —Més aigua, fill meu. —És que el mar mai s’acaba? —Sí, home, que a l’horitzó hi ha Mallorca, i més enllà la costa africana… —I
26 d’octubre de 2024 Endinsar-se pels carrers del casc antic equival a submergir-se en un oasi particular. A pocs metres, el brogit de l’avinguda principal travessava la ciutat; aquí, en canvi, hi ha sobretot el silenci de la pedra; de la pedra que recobreix el terra i les façanes, que provoca aquell eco quan passem
20 d’octubre de 2024 Un nou matí de diumenge. Deixem enrere Tortosa, enfilant la carretera en direcció al nucli de Bítem. Sis quilòmetres, tan sols, separen el poble de la capital del Baix Ebre. Gairebé amb els carrers buits, tota la gent resulta estar aplegada al poliesportiu, atapeït de carpes d’una