FINESTRA FOTOGRÀFICA

17 de març de 2024

Sovint, observar el cel i les seves tonalitats és com visitar un museu d’art abstracte. Un museu que cada dia —i de franc— ens té sorpreses reservades. De vegades és al matí, tot just a l’hora de llevar-se: ja sigui una capa de boirina, un reflex especial, una gavina que el travessa, o el rastre d’avions que han deixat la seva fumerada blanca. Al migdia, hi haurà un blau intensíssim o núvols pintats que viatjaran arrossegats pel vent d’alçada. Al capvespre, l’espectacle de la posta el tenim, gairebé sempre, assegurat.

Però aquella hora blava de l’inici de la nit resulta especialment màgica; i, un dia concret, no fa pas gaire, avançava una gran massa compacta per ponent que, tot desplaçant-se a poc a poc, semblava no atrevir-se a tocar el terra del meu horitzó particular: el que forma el parc proper, la serra de Collserola i alguna construcció emblemàtica, a més d’altres de no tan afortunades. Art excepcional i dinàmic per damunt dels nostres caps.