31 de maig de 2023 En el període comprès entre l’inici de juny de 2022 i el final de maig de 2023, el bloc comptabilitza 50 apunts més (ja sumen en total 725). Cinquanta apunts diversos en els quals, un any més, la fotografia i el text es retroalimenten: noves entrades al bloc, en què
21 de maig de 2023 Resulta ben curiós observar com els humans adaptem els nostres hàbits quotidians a les necessitats d’un moment concret o d’una determinada circumstància de la vida. Per exemple, en el cas de la meva parella i jo, fa una mica més d’un any que tenim un gos poruc. Un animal rescatat
8 d’abril de 2023 El dissabte és un dia especial, en què el ritme quotidià sembla aturar-se. Era el dia esperat, després de tota una setmana laboral atrafegada… Això abans, quan treballava. Malgrat tot, continua tenint per a mi quelcom de diferent, un to de pausa, de convit a la introspecció, d’impàs entre setmana i
1 d’abril de 2023 El lloc convidava al recolliment, a l’abstracció. La noia llegia amb avidesa. La solitud d’aquell racó de Maricel l’embolcallava. Un llibre obert —ja per les acaballes— requeria concentració màxima fins a l’última pàgina. Era precisament allò, el que traspuava. No crec que sentís el so proper d’una música d’acordió que lligava
25 de desembre de 2022 El pessebre, els torrons, les nadales, el tió… L’escudella, les fires i garlandes; les trobades i les felicitacions. Els ingredients bàsics i necessaris d’aquestes festes entranyables. Els grans protagonistes de Nadal. Tots aquests són els visibles. Però n’hi ha d’altres que, per causa de qualsevol detall, indret, paraula o mirada
30 d’octubre de 2022 Fa dos anys que vaig jubilar-me, i les qüestions relacionades amb el món de la tècnica formen part ja —tret d’en algun somni (que encara sovintegen)— d’una època passada. Avui, però, voldria explicar unes experiències més casolanes. Durant la segona meitat de la meva vida laboral les tasques d’enginyeria havien substituït
18 de juliol de 2022 . La meva relació amb Les quatre estacions de Vivaldi es remunta, aproximadament, als meus setze o disset anys. Em veig a la meva habitació de casa, al 1r 3a d’un antic 354 del carrer Alfons XII (de Badalona, per descomptat), i davant d’una
27 de maig de 2022 La Finestra Fotogràfica naixia, justament, un 27 de maig —l’any 2007—, amb aquest apunt de Presentació. Què signifiquen quinze anys? L’edat de l’adolescència? Per als gossos, per exemple, diuen que cada any de vida equival a set. Això voldria dir cent cinc: no la trobo tan vella, la finestra; per
22 de febrer de 2022 Avui fa just un any que la mare se’n va anar… En mi és aquell record d’unes galetes rodones i foradades, de la troca de llana i les agulles de cosir, d’una bata de col·legi de ratlles rectes i planxades. Recordo la xocolata de pedra, el teu cafè ben carregat
10 de febrer de 2022 En el subsol del mateix cor de la ciutat, dotze gruixudes columnes sostenen el paviment del carrer per crear, sota la plaça de la Vila, el refugi antiaeri que un dia va ser. Un espai reconvertit l’any 1982 en sala d’art, que acull cada Nadal la típica mostra de diorames
3 de febrer de 2022 A mitjans de la dècada dels setanta i amb el carnet de conduir acabat d’estrenar, disposar de cotxe era una escletxa oberta a la llibertat, tot i que —en el meu cas— el Seat 850 del pare, el podia agafar bàsicament entre setmana per anar i venir de l’escola industrial
30 de desembre de 2021 Quan visitem una exposició, acostuma a haver-hi un llibre de comentaris per felicitar l’artista o expressar-hi les nostres opinions. Jo, aquell dia, concentrat com estava en l’observació dels quadres i en les explicacions de la visita, no vaig poder-hi escriure res. I vaig pensar que ho deixaria madurar per comentar-ho
15 de desembre de 2021 Enmig d’aquella plàcida tarda d’estiu, acariciava el seu clarinet amb parsimònia, com si fos la pell de la xicota que encara no havia pogut tenir mai. “Qui havia de voler algú com ell, sense futur?”, pensava en Joe; quan s’era del Bronx, quasi tot semblava inaccessible. Era de segona mà,
1 de novembre de 2021 M’agradaria escriure quelcom sobre els panellets, però no d’uns de qualsevol, sinó d’aquells que sabia fer la meva mare. Intentar descriure aquelles safates que sortien com per art de màgia del seu forn, d’aquella cuina diminuta: de pinyons o variats d’ametlla, amb gust de cafè (els seus preferits) o de
29 d’agost de 2021 —Ja poden passar, ja…, que és obert! La senyora havia sortit expressament al carrer en haver observat des de dins que algú mirava per entremig del vidre glaçat de la porta d’entrada. L’estil islàmic de l’exterior de l’edifici ens havia cridat força l’atenció. “Casa de Cultura”, deia la placa de fora.