DIATÒPICA I SINCRÒNICA
Avui m’agradaria parlar de les diverses varietats que existeixen dins d’una llengua. En el cas del català, tenim les següents:
– Varietat diatòpica/varietat geogràfica o dialecte: és el llenguatge propi d’una àrea geogràfica concreta que no té estatus de llengua per si mateix: català occidental, català central, valencià…
– Varietat social/sociolecte: és el llenguatge propi d’una classe social, per exemple el parlar de la classe alta o de la classe baixa. En català, no hi ha sociolectes establerts.
– Varietat històrica/diacrònica: és el llenguatge propi d’una època, per exemple el valencià del s. XV.
– Varietat generacional/sincrònica: és el llenguatge propi d’una generació, per exemple el parlar de l’àvia.
– Varietat funcional/registre: cadascuna de les varietats que el parlant fa servir segons el context en què es troba i la intenció. Per exemple, hi ha el registre formal, el registre col·loquial, el registre vulgar…
– Varietat estàndard: varietat lingüística que ha assolit un alt grau d’anivellació, codificació i acceptació en què han estat eliminades al màxim les diferències dialectals i que s’utilitza com a vehicle de comunicació entre parlants de diferents varietats geogràfiques.
Doncs avui parlaré de varietats diatòpiques i d’una varietat sincrònica. D’una banda, m’agradaria parlar de les diferències entre varietats diatòpiques. I, d’altra banda, m’agradaria parlar de les diferències entre dues varietats sincròniques: la dels joves-adults i la de les àvies.
Comencem per les varietats diatòpiques! Amb el temps m’he adonat que no tots els catalans parlem igual; és a dir, algun cop he dit una paraula que amics meus d’altres llocs no han entès o he sentit coses que no sabia que existissin perquè a Vilanova i la Geltrú no es diuen:
– La diferència que més m’ha impactat és que els parlants de Vilanova i la Geltrú som els únics (segons la meva mostra) que diem ploviscar (ploure poc). Tots els meus amics d’altres ciutats no ho diuen i m’he trobat fins i tot amb gent d’altres llocs que ni tan sols sabien què volia dir. En altres llocs diuen plou poc, plou una mica o plovisqueja. Em sembla molt curiós que no es conegui el verb ploviscar fora de Vilanova i la Geltrú o del Garraf, ja que és al diccionari i jo sempre he sentit tant ploviscar com plovisquejar.
– Esgangalar: Quan els vilanovins rentem molt un jersei i al cap d’un cert temps es fa més gran, diem que aquest jersei se’ns ha esgangalat. Els meus amics d’altres ciutats no ho van entendre i quan els vaig dir el significat em van dir ah! que se t’ha donat el jersei!
– Endimari: A Vilanova i la Geltrú quan parlem de coses que s’han de llençar, parlem d’endimaris. Pel que veig no es diu en altres llocs. La paraula endimari vol dir ‘andròmina’.
– Tencar/Tancar: A Vilanova i la Geltrú usem indistintament tenca la porta i tanca la porta, però en alguns llocs només fan servir tancar. Tencar no és exclusiu de Vilanova i la Geltrú, hi ha altres llocs on també s’utilitza; però és curiós que no es digui a tot arreu.
– Me mare/ma mare: A Vilanova i la Geltrú no diem me mare, diem ma mare (català estàndard). A la zona del Vallès i del Bages, però, diuen me mare, te germana, etc. Fins que no vaig tenir amics d’aquestes comarques no ho havia sentit mai.
– Casa meu/casa meva: he vist que a la zona de Granollers parlen de casa meu en lloc de parlar de casa meva, que seria l’estàndard. Curiós.
– Naltros, valtros: A la província de Tarragona es diu naltros i valtros en lloc de nosaltres i vosaltres. Com que Vilanova i la Geltrú i Cubelles són els últims pobles de la província de Barcelona i, per tant, estan tocant a la de Tarragona, tenim influència del parlar tarragoní i diem naltros i valtros.
Passem a les varietats generacionals i tot seguit us exposaré un seguit de paraules que les nostres àvies catalanes utilitzen i que nosaltres, en canvi, no diem. És una cosa que em sembla molt curiosa, a veure si us sonen!
Col·legit en lloc de col·legi, aiga en lloc d’aigua, baix a mart en lloc de platja (exclusiu de les àvies vilanovines), llenga en lloc de llengua, adiós/adéu-siau/passi-ho bé en lloc d’adéu, vacacions en lloc de vacances, círcul en lloc de circ, paraiga en lloc de paraigua, esberzínia en lloc d’albergínia. isglésia en lloc d’església, inglés en lloc d’anglès, debers en lloc de deures, telefanu en lloc de telèfon, cuartos en lloc de calés, llavores o llavorens en lloc de llavors i ensajar en lloc d’assajar.
Part d’aquest vocabulari que utilitza la gent gran ve d’una influència castellana (per exemple inglés o adiós) i una altra part no sé d’on ve, no té res a veure amb el castellà (per exemple aiga, llenga, llavorens). Aviso: Totes les paraules que destaco en negreta en aquest article no són estàndards; és a dir, no les poseu quan hàgiu de redactar un text escrit important com ara un treball o una carta a una empresa.
Finalment us desitjo un bon estiu, per si de cas hi ha algú que durant l’agost marxa de vacacions!