Bloc de notes

Whatsapps a tort i a dret. La gent no ho té fàcil per sortir de casa però es mou a les xarxes. Els últims missatges treuen foc pels queixals.

Ahir el govern espanyol va escenificar una roda de premsa sobre el coronavirus i va semblar que comunicaven un cop d’Estat amb quatre ministres i, al darrere seu, un parell de generals carregats de medalles.

Mesures noves? De Sanitat i Interior no van dir res de nou. En canvi, Defensa ja ha fet sortir al carrer uns quants soldats perquè es passegin per quatre o cinc ciutats espanyoles (de moment). El ministre de Transport més bla, bla, bla i que no es tanca cap territori però els trens, avions i busos circularan amb freqüències de pas més baixes; això sí, tot un ministre per dir que posaran un rètol al bus que digui a la gent que només hi pugi si ho necessita molt.

En resum, la cosa va de Arriba España, pàtria ferma, obstinada i fins i tot encegada (ara contra un virus).

I sí, anem a un mes de confinament (de moment) i diria que això serà més mal portat que a la Xina (qüestió d’individualisme o manca de visió comunitària).

El sistema sanitari començarà a patir (ja ho està fent) i s’acostarà perillosament al col·lapse (hi caurà?); començarem a veure hospitals de campanya, gent apilonada en passadissos i lliteres i escenes així. Diuen que ho pillarem més de la meitat de la població en diferents graus, majoritàriament lleus (desitgem), però amb un nombre considerable de casos greus i molt greus.

Pateixo molt per l’A, que té el sistema immunitari afeblit i aquest divendres hauria d’anar a Barcelona. Espero que no calgui. Què passaria si s’encomanés del virus i no pugués accedir a l’hospital perquè un piló d’avis malalts el col·lapséssin?

Mentrestant, el nostre projecte nacional aturat a l’andana. Cuidem-nos tot el que puguem i anem esmolant les eines per quan puguem sortir-ne.

Per cert, les xarxes de base d’autoprotecció, d’ajuda, també seran molt importants, perquè el que ve serà molt diferent al que hem viscut fins avui. El sistema econòmic trontolla. El model de desenvolupament de creixement en quantitat, de producció, de consum, globalitzat, desigual, corrupte, insostenible, no és viable ni pel sistema ni per a la humanitat: canvi climàtic, cada cop més desigualtats, guerres, etc.

La temptació ha estat molt forta, avui, i he estat a punt de sortir per fer una pedalada o un puja-i-baixa ràpid a St Miquel i Celrà.

M’he volgut assegurar i he mirat si entre les mesures que ahir va dictar el govern hi havia la de no sortir a fer esport. Efectivament, està prohibit sortir a córrer o en bici. No em sembla pas gaire lògic prohibir això quan es permet que es pugui anar a treballar; el risc d’encomanar el virus si surts a córrer tot sol és zero, i respecte una de les raons que donen per prohibir-ho (“si caus o tens un accident contribuiràs a empitjorar la saturació hospitalària”) em sembla que d’aquí a poc serà causa de saturació de l’assistència psicològica dels CAP. Però m’he quedat a casa, tot sigui perquè avis i àvies i sobretot l’Adrià estiguin més segurs.

Farem exercici amb la Switch, que darrerament la tenim una mica oblidada.

Avui l’Adrià tindrà un dia emocionant, molt emocionant. Ell, que quan va saber per què tenia mal de cap no es va encongir, avui plorarà. D’alegria. Avui tornarà a veure els seus amics i els explicarà que no s’ha rendit i que està plantant batalla. Ells, que no l’han deixat de banda, potser també ploraran.

Avui m’han arribat casualment dues fotos en què hi surto amb en J. Q. en el Pla dels Socs amb la meva mare (la seva no devia pas estar gaire lluny). Això em fa pensar que durant els primers anys de la meva vida adulta no vaig pas ser ben bé conscient de la meva condició de saltenc; no tenia incorporat el “xip Salt”, per dir-ho així. Tenia oblidats els meus anys d’infantesa i adolescència i encara ara els recordo al mig d’una boira espessa. El Pla dels Socs, per exemple, no el vaig descobrir de debò fins que vaig tornar del Vendrell per tornar a viure a la comarca, concretament a Sta Eugènia, i no en vaig gaudir fins que no vaig tornar a viure a Salt.

Aquests dies que els nens han estat per casa hem sortit a fer una de les pedalades preferides dels diumenges de quan eren petits, fins a Bonmatí a prop del riu.

Quina ràbia que els itineraris cada vegada surtin pitjor en els mapes de google. O m’hi surten només a mi? Ni tan sols quan segueixo “la normativa vigent”! He d’espavilar-me a trobar una alternativa.

Per acabar el dia, aquesta tarda hem fet una visita a Via Lúdica per no perdre el costum de jugar a les llargues tardes d’hivern quan no hi ha guitarres o guitarristes disponibles.

És un clàssic dels clàssics Beatles i a l’Adrià li agradarà, per això li regalaré. Aviam si s’anima a tornar a agafar la guitarra; la toca prou bé tenint en compte que no ha estudiat música (els pocs mesos a Claudefaula amb en Pau van ser un drama).

Mai no trobo el temps de fer-ho però un dia o altre m’he de posar a llegir els escrits de viatge d’en Sergi Unanue. Estic pensant d’imprimir-los però potser ell ja ha tingut la mateixa idea: els podria trobar en llibre?

L’Adrià s’està recuperant molt bé; ho diu l’equip mèdic i ho veiem nosaltres. Ànims!

Ara fa 10 anys ell i jo érem a Edimburg, a ca la Fiona, al piset que ens va deixar a Rose Street. Hi tornarem!

Potser perquè el meu fill està com està m’he fixat en aquesta notícia que en altres circumstàncies possiblement no m’hauria cridat tant l’atenció.

Sis hores al quiròfan. Esperança és tot el que tenim.

Do not go gentle into that good night,

Old age should burn and rave at close of day;

Rage, rage against the dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,

Because their words had forked no lightning they

Do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright

Their frail deeds might have danced in a green bay,

Rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,

And learn, too late, they grieved it on its way,

Do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight

Blind eyes could blaze like meteors and be gay,

Rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,

Curse, bless, me now with your fierce tears, I pray.

Do not go gentle into that good night.

Rage, rage against the dying of the light.

El fill gran se’n va i el petit i jo enllestim de pressa per recollir les coses que ens emportarem. Volem marxar del seu pis de parets florides, carregat d’humitat, per traslladar-nos a una habitació airejada, seca i neta que hem llogat en el campus universitari. Ell fa lleuger l’equipatge a base de regalar a amics i companys tot allò que no es pot o vol endur: jocs, llibres, roba, la bicicleta… Passa la major part del dia trobant-se amb amics i companys que trigarà a tornar a veure. I així, entre abraçades i llàgrimes, demà agafarem l’avió per tornar cap a casa.

Estem desorientats, sense targeta sanitària i sense conèixer metges ni hospitals. Amb el paper escrit a mà que ahir li van fer a Urgències del Mercy Hospital, ens presentem al University Hospital perquè li facin un TAC. Oficialment, sense una recepta o sol·licitud formal per part d’un metge no es pot fer res però per sort la gent és amable i empàtica: la infermera que ens atén ens diu discretament que sap que hi ha gent sense papers que van a un metge determinat que per pocs diners fa una visita i signa un document oficial per demanar el TAC, cosa que fem tan de pressa com podem i tornem de seguida al UH de Cork.

A l’hospital tot ens sembla molt i molt lent, desesperant, però finalment li fan el TAC i al final del dia ens fan anar tots tres a una habitació allunyada de la sala d’espera (hem de caminar molt per arribar-hi, per passadissos llargs i poc il·luminats) i ens preparen per la notícia. Un metge gran d’aspecte venerable ens està esperant al costat d’un altre de jove que després sabrem que és mallorquí. Mentrestant, s’ha anat fent fosc i per la finestra es veu un cel blau fosc amb moltes clapes negres. Ens diuen el que ens han de dir i se’n van perquè puguem pair la notícia en la intimitat. Les seves paraules ens deixen desfets. L’únic que sembla serè, sense llàgrimes, és ell. Ens abracem fort i molta estona, sols, en aquella sala mig fosca i apartada.

Hi havia alguna cosa a la seva veu, a la trucada de diumenge, que em va deixar intranquil. Arribo a Cork gairebé a mitjanit. M’està esperant impacient i neguitós al St Patrick’s Bridge mentre el seu germà és a casa, abatut i esgotat. Malgrat tot, miren de fer bona cara.