Bloc de notes

Ja havia fet unes quantes vegades un trosset del camí de ronda que hi ha al nord del Cap de Creus i inclús n’havia escrit un post, ja fa molt de temps, però ahir la gran m’explicava com li havia anat aquests dies a Colera. Em va fer venir ganes de tornar cap allà dalt, de manera que avui he agafat el tren i m’he plantat a Cervera per anar fins a Portbou.

A Portbou he fet un entrepà i una clara mentre rumiava si quedar-m’hi o continuar. Avui tenia més ganes de suar que de contemplar el paisatge i quan he acabat de dinar he decidit de fer un altre tram fins a Colera, que de fet és on ha estat ella aquests dies.

Hem baixat des de Núria més de pressa que no pas hi vam pujar, és clar, tot i que si mirem el total del temps resulta que hi hem estat més. Això té una explicació i és que ens hem estat una bona estona banyant-nos en una gorga que hem trobat a prop del pont del Creumal. La Pz ni tan sols s’ha plantejat la qüestió de la temperatura de l’aigua i s’hi ha ficat de dret, i la MJ s’hi ha afegit de seguida (són dones d’aigua!). Jo me les he estat mirant una estona i finalment també m’he deixat convèncer; l’aigua era freda però no pas tant com em temia i la remullada ha estat genial.

Uf, ara veig que es nota que no prenc gaire el sol, no?

De Queralbs a Núria pel Camí Vell, un clàssic que tenia pendent de penjar a Wikiloc i que a més a més hem fet un dia que tots quatre estem de bon humor: fantàstic. En un ambient distès hem encarat el dia amb esperit positiu, il·lusió i bon humor; què més es pot demanar?

Ah, sí, paciència!

Doncs això, que hem començat a pujar i déu-n’hi-do quina pujada, tot i que ens n’hem sortit prou bé. També ens hem anat entretenint que si guaita aquestes floretes que si mira aquesta gorga i al final hem arribat una mica tard a l’alberg, però com que el camí és tan bonic no se’ns ha fet llarg (excepte potser l’últim tram: des del santuari al Pic de l’Àliga). Tant de bo les pogués convèncer de fer muntanya més sovint.

Pel que fa a la ruta pròpiament dita, només cal sortir de la plaça de la Font del Raig de Queralbs i anar tirant amunt. El camí està més que fressat i és impossible perdre’s. A més a més, està ben indicat amb cartells que de tant en tant assenyalen fonts, ponts, monuments i dreceres.

Ha estat un bon començament d’aquesta escapada de cap de setmana.

Avui és el dia que hem estat esperant i preparant: amb roba d’hivern nova de trinca, hem llogat un cotxe, hem llogat raquetes i ens hem escapat cap a Ulldeter. No hi hem trobat tanta neu com l’última vegada però més de la que ens pensàvem tenint en compte que les temperatures són altes i fa molts de dies que no neva.

Hem hagut de sortir a comprar una mica de roba d’hivern. Més que res, per estar a punt quan anem a la neu perquè tenim pensat de fer-ho aquesta setmana a Ulldeter.

Ah, i el meu regal de Reis: càpsules per omplir d’aire les càmeres de la bici en cas de rebentada. Tot i això, el mal funcionament del mòbil d’aquests dies m’està fent pensar que em caldrà un altre regal perquè aviat l’hauré de canviar. Potser la carta als reis serà massa llarga…

Hem sortit a estirar les cames però a poc a poc ens hem anat animant i el que havia de ser una passejada d’un parell d’horetes ha acabat sent una travessa fins al Forau d’Aiguallut (en català és en plural: Forat d’Aigualluts). La manca de planificació, el fet d’encantar-nos sovint, improvisar sobre la marxa i anar decidint cada poc temps si continuar o fer mitja volta, tot plegat, tot això ha fet que ens hi estéssim moltes hores i hem acabat esgotats, però ha valgut la pena!

La primera part és la passejada que de bon principi havíem decidit de fer per anar de l’aparcament als Uelhs deth Joeu i tot seguit al Refugi dera Artiga de Lin, però aquí hem dit el primer «per què no?» i hem començat a pujar pel barranc dera Ribèra i tot seguit hem acabat d’arribar al coll (Còth deth Hòro). Hem vist l’estany i hem dit «va, acabem d’arribar-hi». La cosa ja s’estava allargant però la glacera era tan maca que hem pensat que valia la pena acostar-s’hi. Després hem vist vaques als prats de baix i hem pensat que si elles en gaudien per què nosaltres no? Després… etc. Total, que hem acabat arribant al forat famós on desapareixen les aigües que baixen de l’Aneto, passen per sota terra i apareixen uns quilòmetres més avall a l’altre costat de la muntanya: els Ulls del Diable o Uelhs deth Joeu.

La tornada s’ha fet llarga, és veritat, però estàvem animats pel paisatge que vèiem i l’aventura d’arribar-hi. En realitat, l’aventura ha vingut després quan hem descobert que no podíem treure el cotxe de l’aparcament perquè (incomprensiblement!) tenen tancada una part de l’aparcament des de les 6 de la tarda fins l’endemà a les 9. Per què només una part (i justament la nostra)? Resulta que les visites als Uelhs són tantes que l’aparcament es veu desbordat cada dia. La direcció del parc va demanar a l’ajuntament més de terreny i l’ajuntament, després de negar-s’hi durant molt de tems, va cedir finalment i va permetre de fer servir una mica d’espai en un terreny seu a canvi que no estigués sempre obert sinó només durant el dia (per què? només ells ho deuen saber, si és que de debò hi ha alguna raó).

Al llarg de la nit hem vist força gent que pujava i baixava perquè l’aparcament es troba a certa distància del refugi, i hi havia excursionistes que hi anaven o en venien. A més, altra gent dormia a l’aparcament perquè és el lloc més elevat on es pot deixar un vehicle i l’endemà volien sortir ben d’hora per fer algun cim. Ara, gent que no podia sortir de l’aparcament, només nosaltres!

Avui comencem tres dies que tots dos ens hem regalat al Montseny. Ella ja hi ha estat i em fa ilusió que m’ensenyi una mica aquests paratges que desconec gairebé completament.

Una primera parada és al costat de tres arbres impressionants que hi ha a can Casades, el centre d’informació de Santa Fe: tres sequoies gegants esplèndides que fan patxoca de debò. A més, les sequoies es troben acompanyades de faigs, freixes i til·lers del país, i a més a més hi hem vist uns quants cedres i un gran avet.

Després hem fet una petita volta al pantà de Santa Fe. M’ha sorprès veure tantes branques i tan poques fulles però esclar: és que som a l’hivern!

Al vespre, sorpresa: estavem baixant cap a St Celoni quan se’ns ha creuat una furgoneta que pujava en sentit contrari: en Pau!

Al cim del Ben Nevis, la muntanya més alta d’Escòcia i de les Illes Britàniques.

Aquest cap de setmana hem tornat a la neu. Potser ha estat la millor sortida a la natura que hem fet tots quatre; hem de tornar-hi!

Tant de bo l’engrescada serveixi per fer sortides a muntanya més sovint. El fet que mai no sortim tots quatre a fer caminades, travesses o tan sols sortides a passejar per muntanya és una de les coses que em saben més de greu de la nostra vida familiar.

Per fi una sortida de cap de setmana que ha estat un èxit! Divendres vam llogar un cotxe i dissabte i diumenge hem estat per la Vall de Camprodon. De dia passejant entre Beget i Ull de Ter, i de nit amagats sota els llençols d’un hotelet de la vall.

M’ha fet molta il·llusió tornar a veure isards després de tant de temps de no veure’n cap. Tot pujant cap a Ull de Ter ja n’hem trobat pistes…

Però ha estat a la baixada quan hem interromput l’àpat d’un ramat que pasturava tranquil·lament. No ens han pas fet gaire cas i ells han continuat fent la seva mentre nosaltres hem estat una estona fent-los fotos (sense acostar-nos-hi gaire, també s’ha de dir).

Un parell d’excursions maques que ens han donat l’oportunitat de refer ponts trencats i de passada gaudir una natura que feia temps que ens esperava.

Aviam si un altre cap de setmana ben aviat hi podem tornar amb dos o idealment quatre dels nostres fills.

Aquesta setmana, del 12 al 16 d’agost, hem anat uns dies a respirar aire fresc a muntanya, en part per mirar d’arreglar la cosa. Hem viscut caminades esplèndides, paisatges espectaculars, discussions agres, paraules d’amor, emprenyades espantoses, confessions íntimes, suades d’estany en estany i unes nits tan tenses com intenses que han fet que els set dies passessin volant. Tota la setmana s’ha fet curta. Arregla, el que se’n diu arreglar, em sembla que no hem arreglat res, i la setmana s’ha fet curta.

Pel que fa a les excursions, tres de ressenyables (que no he ressenyat al wikiloc): al Refugi Ventosa i Calvell des de l’estany de Cavallers, la Ruta dels Enamorats fins al pla d’Aigüestortes i una tercera als estanys dels Pessons (tots dos, el Gran i el Petit).

L’endemà, plens d’il·lusió i energia, pugem a Bujaruelo amb la idea de fer un parell o tres de tresmils…

El dia està grisot i em costa arrencar. La pujada no és gaire forta però al cap de vint minuts de sortir descarrega una tormenta d’aquelles d’anar-hi. M’havia d’haver quedat al refugi. Em perdo, no trobo el camí de Bujaruelo i no para de ploure. Per sort, trobo un altre camí que em sembla que em porta en la direcció encertada però al cap de molta estona de quedar progressivament xop descobreixo que estic anant cap a Baños. La pluja, que no para, i el cansament, cada cop més present, em fan decidir continuar cap a Baños per trobar algun lloc a sopluig.

Quan arribo a Baños para de ploure, esclar, i no veig ningú enlloc. Me’n vaig cap a la carretera i començo a fer dit fins a Torla, on ja he quedat de trobar-me amb en Pau.

Quin bon invent, això del BlaBlaCar. Llàstima que el català encara no sigui una de les llengües del seu web, hauré de recordar-los-hi.

El tren em porta fins a la cantonada on hem quedat la Sílvia i jo i després fem 640 quilòmetres d’una tirada gràcies a la seva generositat. És una metgesa terrassenca que els dies feiners treballa a Bilbo i cada cap de setmana torna a casa (!). Jo no sóc gaire xerraire però no em costa gaire ni escoltar la gent ni seguir el corrent de la conversa; ella tampoc no és cap cotorra precisament i els quilòmetres passen fluïdament i amb tots dos de bon humor. M’ofereixo a portar una estona el cotxe perquè pugui descansar en un viatge tan llarg però no en vol ni sentir a parlar.

Som dilluns; no recordo per què però és important que sigui dilluns i no pas un altre dia. Potser per horaris d’alguna cosa? La qüestió és que em deixa a Donosti, que li ve de pas cap a Bilbo, i aquí agafo un tren que em porta a Irun.

Després camino d’Irun a Hondarribia, que és un passeig comparat amb els quilòmetres que m’esperen a partir de demà. Tinc llitera reservada al “Capitán Tximista”, un alberg ple de jovent amb tantes ganes de gresca com de muntanya. M’adormo plàcidament i il·lusionat amb la travessa que començaré demà.

El començament pel carrer Muntanya de Portbou és molt dret, i a més el terra polsós està ple de pedres i pedretes que dificulten la marxa perquè les botes no s’arrapen bé al terra i esbufego bastant. Però jo, positiu, penso que podria ser pitjor: sort que no he vingut amb la bici!

Tot pujant s’arriba a la carretera que cal agafar cap a la dreta i continuar caminant per l’asfalt fins al primer revolt cap a l’esquerra. Llavors, a mà dreta comença el corriol de pujada, dret i ben fresat, que porta al coll del Frare. Des del coll mateix no hi ha gaire vista però abans d’arribar-hi veus Portbou, i si tires un pèl endavant tens una perspectiva impressionant (depèn del dia) de Colera, Garbet, Llançà… És ben bé el final dels Pirineus i el mar és a tocar! Em surt una foto que m’agrada molt.

Al mateix coll hi ha una mena de cova excavada a la muntanya; en realitat és un búnquer que va fer l’Estat franquista per defensar-se del maquis i d’una possible invasió aliada en cas que els nazis perdessin la guerra. I sí, els aliats van guanyar, però resulta que després van deixar fer als franquistes i per això els nostres avis i pares i bona part de nosaltres vam patir la dictadura feixista espanyola. Va ser el recordatori d’una lliçó que ja havíem rebut però encara no hem après: les nostres guerres les hem de guanyar nosaltres i no podem pas esperar que algú altre ens tregui les castanyes del foc.

El camí planeja molt a partir del coll i va baixant lentament fins a Colera. Després, Garbet i Llançà.

El primer que es troba a Llançà (de fet, just abans de Llançà) és Cap de Ras (amb el búnquer més gran que conec) i la platja de Grifeu.

A l’estació de Llançà m’he trobat un bar espanyol i torero.

………………

Aquest post forma part de la sèrie en què descrivia la caminada al llarg de la Costa Brava, de Portbou a Blanes, però no podré canviar les XX del títol (05/XX) fins que no hagi trobat temps per recuperar els altres posts.