Bloc de notes

O potser hauria de titular “tourisme sur la côte” perquè l’amic d’en Pau ve de la Suïssa francòfona. No sé ben bé per quina raó al final acabem tots tres parlant en anglès. Ben mirat, així és més just perquè l’anglès és una llengua estrangera per a tots tres. Sigui com sigui, avui tots tres parlem de què fer i finalment decidim que, ben rumiat, val més que ara que hi sóc jo dediquem el dia a fer uns quants quilòmetres en cotxe i deixem les passejades a indrets més propers per quan ells dos estiguin tot sols.

Agafem el cotxe, doncs, i anem fins al far de St Sebastià, que és un d’aquests llocs de la Costa Brava que en diuen “emblemàtics” i cal conèixer. A més, a en Silvan li interessen molt les ruines íberes que hi ha allà mateix. A prop de casa seva, a Nyon, hi ha unes ruïnes romanes relativament importants però no sé si n’hi ha de més antigues. Es veu que cap als començaments de l’era cristiana els romans van establir una colònia a la vora del llac Leman, la colònia Iulia Equestris, que sembla que tenia com a objectiu allotjar veterans del seu exèrcit i establir i consolidar la presència romana a la regió. Potser si algun dia vaig cap allà en un dels meus viatges en bici (la ruta del Roine?) passaré a veure-ho.

Després de la visita al far acabem d’arribar a Llafranc i passegem per Calella, que potser és el que ens agrada més d’aquest matí.

A la tarda, una altra aposta guanyadora: caminada fins a Torre Valentina i una mica més enllà.

Agafem el cotxe per pujar a Monte Pellegrino. Hi ha una cova entre curiosa i inquietant amb molta parafernàlia religiosa i bona vista sobre Palerm. Després, anant amb cotxe cap a l’aeroport, ens aturem a Isola delle Femmine però no hi podem tastar el pesce fritto que volíem, només uns calamars a la siciliana i una mica de sepietes. Tot fregit. Prou bo.

Un moment important del dia és la tornada del cotxe; alguna vegada m’he trobat amb problemes a l’agència de lloguers i en Pau també, de manera que ens hi acostem tot recelosos però amb ganes de fer bona impressió, bon rotllo, cap problema, etc. Per sort, just abans nostre hi tenen marro perquè un senyor es queixa amb crits i escarafalls que no volia el cotxe que li donaven perquè n’havia llogat un altre. Cap problema gros, en realitat, però els crits de treballadors i client eren de pel·lícula (italiana, esclar). Això ens ha anat bé perquè no han parat gaire atenció quan hem tornat el nostre cotxe, que un operari perepunyetes hauria pogut trobar brut i en conseqüència intentar fer-nos pagar algun suplement acabat de treure de la butxaca.

A l’hora de fer balanç trobem que hem fet un bon recorregut per Sicília. Aproximadament aquest:

País de turons i muntanyes. Abans de venir hauria volgut recórrer-la en bici però si hi torno serà a peu perquè hi ha més de pendents del que esperava.

He fet una llista dels plats que hem tingut ocasió de tastar. En volia destriar els que m’han agradat més però en realitat hem menjat molt i molt bé gairebé a tot arreu i és difícil de triar els millors: brusceta, pescespada, pizza… Només les postres sembla que tenen un rei indiscutible: els canoli!

Que en Pau vol veure mercats al carrer? Doncs anem a veure mercats al carrer: Ballarò, Vucciria i després il mercato del Capo. Ens fem un tip de caminar, la veritat, però jo també ho trobo interessant. Tot passejant passem per alguns indrets que també surten als catàlegs turístics i donen el toc highcult que no sol veure’s als mercats: la capella Palatina, l’església de la Martorana i la Catedral, tres monuments que es veu que són el cim de l’estil artístic àrab-normand.

Hi ha una plaça, la Pretoria, que és de fet la plaça de l’Ajuntament. Tot i haver-hi aquest i altres edificis nobles, de la plaça en diuen popularment piazza delle Vergogne no pas per possibles corrupteles que podria haver-hi a la jerarquia municipal sinó per la nuesa dels homes, dones, deus i deesses esculpits a la font. Aquesta font em crida l’atenció perquè trobo que està molt sobredimensionada, la veig exageradament gran respecte la plaça. Després he sabut que va ser dissenyada originalment per als jardins florentins del virrei castellà de Nàpols, i es veu que quan aquest senyor es va morir el seu fill va vendre la font a la ciutat de Palerm.

Quan ens en cansem, en Pau em convenç de llogar un parell de bicis elèctriques i anem a fer un volt fins a la platja de l’Arenella.

La primera impressió és màgica, sobretot pels penya-segats que es veuen darrere dels habitatges. Són unes moles impressionants que s’aixequen dretes rere les cases i blocs del barri. Però no sembla pas un barri turístic, precisament. De fet, crida l’atenció que una platja que té tant d’atractiu estigui tan descuidada, per no dir bruta. Veiem un cartellet que també se’n queixa.

Sigui com sigui, ens quedem a dinar en un petit restaurant on ens serveixen un àpat pantagruèlic. A més, per postres no podem evitar de repetir els addictius canoli del país. És un menjar molt llaminer, molt i molt dolç. Caldrà fer règim quan tornem a Catalunya.

Abans d’anar-nos-en no puc evitar fixar-me en els balcons d’uns pisos que em fan pensar en els del bloc de Palamós on tenim el pis. És això el que ens espera?

De fet, tot Palerm té un aire tronat, desgavellat, que contrasta amb les joies artístiques que t’hi trobes cada dos per tres.  

De fet, sembla que aquest és l’estat natural de les coses al sud d’Itàlia. El nord és molt diferent, al menys el nord que conec de les vegades que he estat a Ferrara, Bolonya i Florència (tot i que, ben pensat, Venècia també bruteja bastant).

Diuen que són dos països diferents, el nord i el sud d’Itàlia, i es veu que Sicília és un espai apart dins el sud. No puc pas dir res al respecte perquè la veritat és que no ho conec prou ni n’he llegit gaire res.

La platja de l’Arenella és als afores de la ciutat i en tornar al centre de Palerm passem pel costat del Teatro Massimo. Faig unes fotos a les escales, que són el lloc on Francis Ford Coppola va rodar l’escena en què es carreguen la filla del Michael Corleone a Il Padrino III. Avui al teatre hi havia un acte per a instituts amb tot de cartells antimàfia pertot arreu; hi estaven representats els herois Falcone i Borsellino.

Després hem trobat una terrassa amb música en directe, bon jazz, amb una bona solista de cantant. Es diu “Al Covo Storico”, a 10 minuts a peu de la piazza All’Olivella. Al voltant de la Via Bara All’Olivella també hem trobat ambient.

Ens despertem de bon matí i ja ens trobem la taula parada al menjador de la pensió. Hi esmorzem amb l’amo i un dels hostes, que sembla que s’hi està sovint. De fet, l’amo ens ofereix estar-nos a la pensió (a l’estiu, diu) no pas una nit sinó unes setmanes, i que si ens hi volem quedar més de temps ens pot fer un tracte especial “com el del meu amic”, que fa l’efecte que s’hi deu estar una temporada llarga de tant en tant. Potser en el futur…

Ens passegem una mica pel poble a la fresca del matí. Carrers estrets i costeruts, gats indiferents que no ens fan cap cas, bosses d’escombraries a les cantonades, una església oberta, i sortim cap a la Villa del Casale, que és a poca distància en cotxe.

Recordo que quan vaig estar a Turquia, ja fa molts anys, em va cridar l’atenció que es prohibís l’entrada a les mesquites a la gent que anés amb pantalons curts i gorres. No ho havia vist mai a cap església, allò. Ara, però, a tot arreu una mica turístic es demana que qui vulgui entrar dugui poca pell a la vista, a Girona també.

A Piazza Armerina hi ha moltes esglésies, com a totes les poblacions italianes, sembla, però només en veiem una d’oberta (potser per l’hora tan matinera?). A la Girona vella també hi ha força densitat d’esglésies i llocs sagrats, però la part més moderna és molt diferent; em pregunto si a Itàlia també passa el mateix però avui és mal dia per comprovar-ho perquè Piazza Armerina és més aviat petiteta i dubto que la part diguem-ne moderna sigui gaire més que un parell de carrers.

M’havien parlat molt de la Villa del Casale, tant la Miracle com l’Anna B., i certament l’indret ha complert les expectatives. Es tracta d’un antic mas, una vil·la, que havia pertangut a una família romana molt important que l’havia decorada en conseqüència. I pel que he llegit, “molt important” en aquest cas vol dir situada a l’entorn de l’emperador en persona, ben bé a l’esglaó més alt de la jerarquia romana.

Va ser habitada fins que una esllavissada la va colgar al segle XII, i a partir de llavors, a còpia d’anys, se la va anar oblidant cada cop més. Així, el complex es va preservar fins que la vil·la va ser redescoberta i a la dècada de 1950 hi van començar excavacions arqueològiques. S’hi conserva la col·lecció de mosaics romans més completa que es coneix, i es veu que a més es tracta de mosaics notables tant per la temàtica com per l’estil i la qualitat.

Molts fan referència a batalles o guerres però n’hi ha d’altres que tenen a veure amb el dia a dia, com aquest de sota que representa un carregament de bèsties a Àfrica per ser transportades als circs de Roma.

N’hi ha un de molt popular que és el d’aquestes noies -amb biquini, diuen- que en realitat eren atletes professionals amb la roba de la feina.

Abans d’arribar a Palerm dinem a Termini Imerese i ens fem un parell de gelats que per força deuen ser pecat capital.

Per cert, ni tarrina ni cornet: en un brioix! En algun lloc he llegit que així és com es prenen els gelats a Itàlia.

Diem adéu a Termini Imerese amb una vista cap a l’est i les muntanyes de les Madonie (aquesta llum els hi dona una certa retirada a Mordor, no?).

A la tarda arribem a Palerm però quan sortim de casa ja és fosc. Anem a parar a un local on toquen música en directe, jazz, gairebé a la cruïlla entre Vittorio Emmanuele i Bottai. Ens hi estem una estona i cap a casa a dormir, que estem cansats; demà farem una repassada com cal a Palerm.

Avui en Pau ha patit, i és que hem sortit de Siracusa cap a Notto i ens hem perdut pel camí. No hem pas patit pel fet de perdre’ns sinó perquè hem hagut de passar per unes pistes molt estretes i a vegades molt acostats a penya-segats. Però sobretot, el que ha fet patir més a en Pau han estat els camins amb plantes resseques i punxegudes a banda i banda perquè anem amb un cotxe llogat! O sigui, que patia pel cotxe i no pas per nosaltres, o més concretament pel que hauríem de pagar pel cotxe si no ens en sortíem. Per sort, però, i gràcies a la seva habilitat, finalment hem arribat sans i estalvis a Notto. Ara que ho escric em penedeixo de no haver fet cap foto del camí.

Notto i les poblacions del voltant són una borratxera de barroc. Hi ha molts edificis d’aquest estil, sobretot esglésies, i és que la ciutat va haver de ser reconstruïda immediatament després d’un terratrèmol l’any 1693. Per què Notto i les ciutats del voltant van ser reconstruïdes amb tanta rapidesa i sobretot amb tanta opulència? Sense aprofundir-hi gaire i després de llegir alguns tríptics, la viquipèdia, el web de l’Ajuntament i poca cosa més, entenc que es va produir una conjunció astral que va fer coincidir diferents fets i personalitats a Notto en el moment més adient: església poderosa, borbons fidels, ments brillants, recursos abundants…

Després de Notto anem fins a una altra reserva natural, la de Vendicari -els primers dies ja vam visitar la del Zingaro. Aquesta també és a la costa però el paisatge és completament diferent. Aquí tot és molt més pla i les úniques elevacions del terreny són unes dunes que avui aixequen sorreta i donen una sensació d’abandonament, desolació i solitud grisa i freda.

Ens en cansem aviat i tirem cap a Piazza Armerina. Sopem bé i sobretot bé de postres: canoli a la salut de l’Adrià, avui 11 de novembre! Ens en recordem, i tant! Si fos aquí se’n faria un tip, de canoli!

Ahir vam tenir problemes per trobar casa nostra i avui, quan hem sortit, hem anat a passejar amb l’ajuda del Wikiloc, com si fos un fil d’Ariadna, per no perdre’ns. “Casa nostra” és a la part antiga, que té el seu encant però és una cosa laberíntica. Molt ben arreglat, això sí, i bastant net tenint en compte el que ens hem trobat fins ara.

A Siracusa cal veure la plaça del Duomo i sobretot visitar el mateix Duomo (la catedral). N’he quedat impressionat perquè resulta que és l’antic temple d’Atenea reformat al llarg dels segles. Encara en queden les columnes originals que aguantaven la nau principal: 2000 anys d’història i encara dempeus!

Per sopar hem tornat a l’EraOra d’ahir, que ens va agradar molt.

En Pau ha contactat amb una noia a través de “Bumble” i al vespre hem quedat per fer una cervesa tots tres i en Sim (que ja ha arribat de Palerm, quin piló de quilòmetres!). Hem petat la xerrada, jo els he deixat a quarts de dotze i en Pau ha arribat a casa cap a les dues.

Estem d’acord amb en Pau que de moment el que ens ha agradat més de Sicília són Erice (la panoràmica més que no pas el poble), Siracusa (la part vella, que és l’illa d’Ortigia) i la caminada pel parc dello Zingaro del primer dia.

Rolling hills pel centre de Sicília. Molta terra treballada, vinyes i alguna olivera, però enlloc no hem vist bestiar: ni xais, ni cabres, ni vaques. Tampoc cítrics -jo me n’imaginava molts per aquí.

L’arribada a Agrigent no ha estat gaire maca, amb moltes carreteres entrecreuant-se i força brutícia al carrer. Tot i això, la part més vella, dalt del turó, ens ha agradat. La brutícia combinada amb vellesa no fa tant de mal d’ulls. I si a més a més hi ha gats pel mig encara pot guanyar encant i tot!

Després hem tornat a tenir problemes per menjar pizza (fa dies que en cerquem i a Sicília encara no n’hem menjada). Es veu que la majoria de restaurants encenen el forn a la tarda i només fan pizza per sopar (això és el que ens han dit). De totes maneres, hem trobat poques pizzeries entre els no gaire nombrosos restaurants que hem vist. Malgrat tot, un parell de canoli ens han salvat l’àpat del migdia; són addictius!

Per cert, a la pasta ens hi han posat una salsa de formatge a base de festucs i oli, i és que es veu que a Sicília es cuina molt amb festucs; boníssim tot plegat!

Havent dinat hem anat a visitar la Vall dels Temples, que de fet aquesta era la raó d’haver decidit d’aturar-nos a Agrigent. No sé per què en diuen “vall” si totes les restes arqueològiques són en una mena de carena, però tant se val: tot plegat és una joia.

Quan ja tornàvem cap al cotxe hem conegut en Sim, un coreà que està passant uns mesos per Europa i anava una mica perdut. L’hem convidat a pujar al cotxe per deixar-lo a l’estació i hem quedat que ens veuríem demà a Siracusa (demà i no pas avui perquè ell, abans, ha de tornar a Palerm!).

Després de tres hores més de conducció (gràcies, Pau!) hem tingut força feina a trobar l’adreça de l’AirBnB on haurem de dormir les dues nits que venen. Ni tan sols els veïns a qui he preguntat ens ho sabien dir, i tampoc un policia que hi havia allà, no sortia al Google Maps… Per sort, hem anat a parar al que deu ser la delegació del govern a Sicília, o alguna cosa així, i quan el guàrdia de la porta s’estava esforçant per dir-nos amablement que no en tenia ni idea i que féssim el que poguéssim ha sortit un paio davant del qual el guàrdia s’ha quadrat immediatament. Aquest senyor ens ha preguntat què necessitàvem i ell sí que ens ha sabut indicar aproximadament el carrer. Dic aproximadament perquè és un carrer que fa ziga-zagues i a més les portes no tenen número. Per sort, el nostre hoste ens ha passat una foto de la porta i hem anat buscant-la casa per casa.

Per sopar, pizzes “contemporànies” (diu la carta) a “EraOra” (una napoletana i una parmigiana). Molt bones, ens han agradat molt. A la riva Garibaldi, 10/11 de l’illa Ortigia (entrant a ma dreta).

Ahir vam fer una bona caminada i la idea d’avui era seure tranquil·lament i passar el temps tot xerrant en alguna terrassa, però ni jo sóc gaire xerraire ni en Pau estava prou despert encara, de manera que a l’hora de la veritat ens hem passat el matí passejant desvagats. Primer hem tirat cap al port (hem vist com la policia requisava tot de peix d’una parada -peix massa petit? venda il·legal?) i després cap a la ciutat: chiesa San Francesco d’Assissi, orologgio astronomico, catedrale, porta delle Botteghelle, lungomare Dante Alighieri… M’ha sorprès veure la gran quantitat d’algues acumulada a la platja.

Trapani és una ciutat prototípica del sud d’Itàlia, o al menys de la Itàlia que he vist a les pel·lícules del neorrealisme de Rossellini, Visconti o Fellini, amb la típica combinació de joies arquitectòniques i brutícia pel carrer, melodies bellíssimes i crits de balcó a balcó. Una cosa que m’ha sorprès, perquè no hi havia pensat i no m’ho esperava, ha estat veure que a la majoria de carrers no hi ha cap ratlla pintada a terra per separar els carrils dels cotxes, ni tan sols als carrers amples.

Sí, es pot dir que el trànsit és caòtic, però potser és només la percepció de qui no hi està acostumat. Potser és el mateix que passa amb el ciclisme urbà; vull dir que a Catalunya sempre dic que la gent que no està habituada a anar en bicicleta sol veure-hi més risc del que realment hi ha.

La millor decisió que hem pres avui ha estat pujar a Erice. És al costat de Trapani, o al damunt, més ben dit. El poble té el seu petit encant (degudament espatllat per un excés d’autobombo a totes les publicacions i webs que hem vist i a l’estiu probablement per la massificació turística), però la panoràmica que es domina des d’allà dalt és simplement excepcional, espaterrant, de pel·lícula. Breathtaking. A més, hem tingut la sort d’ensopegar un dia amb un cel clar i net.

I encara més: també hem tingut la sort de trobar un bon lloc per dinar: “Domus Blanca”, a via Gian Filippo Guarnotti, 60: menjar bo i a bon preu: degustazione tre pecorini, caponata e due insalate (una siciliana i una de ceci -cigrons).

Per acabar el dia hem buscat les famoses salines i mirar de trobar-hi un lloc per veure la posta de sol. Com que som a l’oest de l’illa hem pensat que veuríem el sol pondre’s al mar.

Bonica però no espectacular, i és que resulta que hi ha una illa (preciosa, diuen) just a ponent de Trapani i el sol s’ha anat a pondre just al seu damunt. També és veritat que la foto no fa justícia al que hem vist. Malgrat tot, ha estat bé.

Mentrestant, en Pau busca sense sort algú que aculli couchsurfers a Siracusa, que és on volem anar demà.

El sopar també ha anat molt i molt bé: mengem cardinale (panets farcits a la bolognese, espinacs, formatge, pèsols, etc.), cuscusu, busiate… Després encara hem trobat una gelateria amb uns gelats extraordinàriament bons: “Colicchia”, a la via delle Arti n.6.

Hem arribat un pèl més tard del que optimistament havíem previst però la caminada pel parc ha anat molt bé: en P s’ha banyat i tot mentre jo em remullava els peus.

Resulta que a una hora de Palerm hi ha un parc natural, la Riserva Naturale Dello Zingaro, que va ser la primera reserva natural que es va aprovar a Sicília (l’any 1986). Fins llavors la zona ja era prou visitada però a partir del moment que se’n va fer reserva natural la multitud de visitants, banyistes i senderistes es va multiplicar. Tot i això, en aquesta època no hi hem pas trobat gaire gent. La veritat és que té uns paisatges espectaculars, amb muntanyes que potser no són gaire altes (cinc-cents o sis-cents metres) però que arran de mar es veuen altíssimes.

A la tarda hem agafat el cotxe per anar a Trapani i fer nit a can Francesco, un AirB&B que vam trobar ahir al vespre (posats a pecar -penso en l’avió que vam agafar per venir- fem-ho del tot i anem directament a l’infern!). L’hem trobat en un carreró d’un dels quatre mandamenti que formen el barri vell de Trapani.

Abans de dormir, però, cal sopar. Resulta que aquest matí, tot passejant, hem trobat un senyor que havia viscut en una de les masies que ara es troben dins la zona protegida del parc. Hi fa una mena de voluntariat unes hores cada setmana tot explicant la vida que hi portava, les eines que feien servir els pagesos, els plats que li feia la mare… Tot parlant de menjar ens ha explicat com es feien les busiate, amb tiges de blat, i quan hem sortit a sopar hem demanat això, esclar, busiate típiques de Trapani: busiate al pesto trapanese i busiate con pesce spada, amb una insalata saporita d’acompanyament.

Caminadeta fins a l’estació de Girona, un tren cap a Sants, un altre fins al Prat, i a volar! Destinació: aeroport de Palerm-Punta Raisi “Falcone i Borsellino”, que dona servei a la capital de l’illa de Sicília.

Com que l’aeroport es troba a 35 km a l’oest de la ciutat cal buscar-se un mitjà de transport per arribar a Palerm, i com que nosaltres també volem recórrer l’illa pel nostre compte hem decidit de llogar un cotxe. En P ja se n’ha cuidat abans de sortir de casa i aviat sortim a tota pastilla de l’aeroport amb un Fiat Punto de color blanc.

És tard i tenim gana però també tenim sort: després de fer un petit tomb pel barri on ens estem de seguida trobem una pizzeria autèntica, d’aquelles de 5 euros la margherita i amb clientela sobretot de gent del barri: la Pizzeria del Vespro, a la Via del Vespro 82-84 de Palerm. En P es cruspeix amb delit una quattro formaggi i jo una siciliana deliciosa, d’aquelles que totes soles gairebé justifiquen el viatge a l’illa.

Bé, potser no tant. A vegades exagero.

Havent sopat hem anat a passejar en direcció al mar perquè encara no sabíem que Palerm viu més aviat d’esquenes al mar. Pel camí hem ensopegat amb una granja-pastisseria que tenia un aparador de gelats i dolci que feia molta patxoca. Després encara n’hem trobada alguna altra, també amb aparadors molt temptadors, però com que ja havíem caigut a la primera hem resistit fins que tot passejant hem anat a parar al Corso Vittorio Emmanuele, que pel que hem vist deu ser el centre de Palermo la Notte.

Hi tornarem. El meu fill té molta tirada per la vida al carrer i quan preparava aquest viatge va veure molts de vídeos de mercats al carrer de Palerm. Té ganes de viure’ls en directe però ens haurem d’esperar uns dies a fer-ho, quan tornem, perquè demà tenim previst de sortir a primera hora cap a un parc natural, la Riserva Naturale Orientata Dello Zingaro. La idea és acabar el viatge a Trapani.

Havia fet alguns viatges amb l’A però en canvi en P sempre ha voltat pel seu compte. Fins ara. Em fa il·lusió que aquest cop estiguem junts en aquesta escapada a Sicília. Segur que ajudarà a conèixe’ns més bé i a estrènyer el lligam.

Vaig mirant coses de Sicília i aprenent per exemple que no és pas tan plana ni està totalment coberta de camps de blat com em pensava (i algun mandariner) sinó bastant muntanyosa (l’Etna tot sol ja és més alt que l’Aneto).

També ha arribat el llibre de la ruta de la Magna Via Francigena. M’espanta una mica veure tot el desnivell que hi ha; a més, he vist a internet que les condicions de ciclabilitat del camí, si es pot dir així, no pas sempre són òptimes.

Repassant possibilitats se m’acut que una opció potser seria llogar dues bicis de cicloturisme amb alforges i anar fent camins, no sé si de la Via Francigena o resseguint la costa. Potser no pas tots els dies pedalant perquè un parell de dies lliures per voltar per Palerm o llogar un cotxe per anar a Siracusa o l’Etna no estarien pas malament. Llogar un cotxe i tenir-lo tota una setmana tampoc no seria pas mala idea i ens permetria recórrer molts més indrets.

Ja ho veurem, encara queden dies pel viatge. Cal anar-ne parlant amb en P.

Amb en P hem quedat de fer una escapada d’uns dies a Sicília aquest mes que ve. Ja té els bitllets: del 6 al 14 de novembre.

De Sicília no en sé gaire res però he sentit a parlar del port de Palerm, la màfia de Corleone, la reina Constança, les Vespres Sicilianes, Arquímedes de Siracusa i l’Etna fumejant. La imatge que en tinc abans d’haver-hi estat mai és de camps de blat fins on s’acaba la vista i entremig ruïnes de temples grecs al costat de pobles petits de carrers estrets i costeruts.

Fullejant internet he vist que hi ha algunes rutes a peu que recorden el camí de St Jaume i he demanat el llibre-guia d’una d’elles: la Via Magna Francigena, que va de Palerm a Agrigent. Potser en bici recorreríem més de terreny i ho gaudiríem igualment; ja ho veurem.

Al matí, com que és diumenge, sortim a fer un passeig pel Rastro.

El primer que llegeixes quan busques informació del Rastro és que el nom ve del «rastre» que deixaven els animals que arrossegaven de l’escorxador als obradors on s’adobaven i treballaven les pells. Les pobres bèsties ja estaven mortes i s’havien d’escorxar.

Es veu que el mercat de carrer que avui s’anomena «Rastro de Madrid» va començar amb unes quantes paradetes al voltant dels escorxadors de Lavapiés allà pel mil vuit-cents. Al voltant dels escorxadors s’hi instal·laren “blanqueries” (els obradors que deia) i tot de negocis afins. La proliferació d’aquests petits tallers relacionats amb la pell, el cuiro, la carn, etc., en va atraure d’altres (teixidors, sabaters, sastres…) i l’increment de circulació de persones va fer que alguns espavilats comencessin a muntar paradetes a les voreres (originalment per vendre objectes de segona ma). Lavapiés era llavors lluny del centre i les autoritats ho van tolerar, de manera que a poc a poc el nombre de paradetes va anar creixent. No cal dir que avui per avui la cosa està no només tolerada sinó regulada; el mercat es fa diumenges i festius i diuen que el nombre de parades supera les tres mil cinc-centes.

Personalment, no soc pas gaire fan dels mercats, ho reconec. Unes hores passades per aquest mercat m’han fet la impressió que no es tracta de res més que d’un mercat de carrer gran com se’n poden trobar d’altres a moltes ciutats grans europees. Hi ha coses que em fan gràcia com els orígens de noms d’alguns carrers però la major part de la resta es pot trobar a molts altres mercats. Si t’agrada voltar per mercats de carrer, el Rastro t’agradarà; si no, difícilment hi trobaràs res que el faci un lloc especial i no trobis enlloc més.

El nostre recorregut comença a la Plaza de Cascorro, que rep el nom del setge d’una ciutat cubana, Cascorro. El centre de la plaça està ocupat pel monument a un soldat temerari que el 1896, poc abans que Espanya perdés Cuba definitivament, es va fer un nom en aquella batalla amb una llauna de petroli i una corda. En aquesta plaça comença a baixar la Ribera de Curtidores, que és l’avinguda central del «mercadillo» del Rastro.

M’ha fet gràcia trobar pel camí una placa dedicada a en Max Estrella, un dels meus herois de joventut.

A la tarda ens acostem cap al Reina Sofía, a veure què hi trobem. i ens hi estem una hora i mitja. La veritat és que estem una mica cansats de voltar a peu i com que la meva capacitat d’apreciar les arts plàstiques és limitada, no ho gaudeixo gaire. A la MJ sí que la veig molt interessada.

Hem sortit la matinada del divendres 19, molt aviat, i hem arribat a última hora de la tarda. Fantasmagories i miratges de l’altiplà castellà ens anunciaven per la finestra que ens acostàvem a la Capital del Reyno.

Hem anat a peu des de l’estació fins a l’hotel tot passant per davant de tres dels museus que tenim pensat de visitar aquests dies: el Thyssen-Bornemisza, el del Prado i el Reina Sofía. Bon plan, i a més a més potser també anirem al Sorolla i qui sap si a algun altre.

Ens instal·lem en un hotel que és a la Calle Cava Baja, un lloc molt cèntric de Madrid, i tot i que hem dormit poc i acabem de fer un viatge llarguet, tenim gana i només d’entrar a l’hotel decidim de sortir-ne a picar alguna cosa.

Molt d’oli però això omplirà. Demà serà un altre dia.

L’endemà al matí, dissabte 20, sortim a passejar i de seguida ens ve a trobar la deessa de Madrid, la Cibeles, asseguda al seu carro.

També passem per l’Almudena i uns quants carrers assolellats i avingudes sorolloses d’una part que anomenen Madrid de los Austrias. Potser és la part més europea de la capital? No, després he sabut que aquesta part de Madrid és la que va créixer més a partir de la vella ciutat medieval, i que aquest creixement va tenir lloc mentre van governar l’imperi espanyol reis de la dinastia d’Habsburg, és a dir, dels Àustries. Sí, la mateixa família que els catalans vam defensar a la guerra de Successió: quan Carlos II es va morir sense haver tingut cap fill, els països europeus es van enfrontar entre ells per trobar-li un hereu que no fes perillar l’equilibri polític i de poder d’aleshores, perquè totes les famílies reials volien col·locar-hi algú de casa seva. El Regne de França i la Corona de Castella estaven a favor de Felip d’Anjou, de la família dels Borbons, mentre Àustria, Anglaterra, els Països Baixos i la Corona d’Aragó estaven a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. La guerra es va anar allargant fins que la majoria de potències van signar la pau al Tractat d’Utrecht, cosa que va significar que tothom se n’anés cap a casa excepte la Corona de Castella, que va decidir ocupar militarment els territoris de la Corona d’Aragó, eliminar les lleis pròpies que teníem i començar a tractar-nos com una colònia (ocupar els càrrecs amb funcionariat castellà, començar a posar traves i després prohibir el català, etc). Mira, des de llavors que ens diuen que som espanyols.

Després anem vagarejant i caminant sense rumb fins que ens trobem per sorpresa davant del Museu Sorolla, que és petitet i tindrem temps de visitar sencer abans no tenquin. És un museu que ocupa la casa d’en Joaquim Sorolla en el barri de Chamberí. Hi va viure els darrers anys de la seva vida i resulta que ell mateix va dissenyar i fer construir el jardí, que és verd i amb molta presència d’aigua. La casa és molt lluminosa i era al mateix temps residència i taller. Tant a la MJ com a mi ens agraden els quadres d’en Sorolla. Els apreciem de manera diferent, esclar, i no només perquè ella veu tots els colors i jo sóc daltònic. L’expressió plàstica és una de maneres preferides de MJ de treure el que té a dins, i a més té bona tècnica i ho fa bé, crec. Jo, en canvi, que segons diuen de petit vaig destacar (!) per dibuixar i pintar molt bé, a poc a poc vaig anar deixant de practicar i si ara hagués de pintar un quadre no sabria pas com posar-m’hi. Els colors clars i lluminosos dels quadres d’en Sorolla m’atreuen com un imant, l’aigua del Mediterrani sembla que t’hagi de mullar si t’acostes als quadres, les seves pintures respiren calma i benestar.

Encara tenim temps abans de tornar el cotxe llogat i hem aprofitat per fer una escapada cap a mar. Volíem anar a Aiguablava però l’Ajuntament de Begur ha instal·lat un control de carretera abans d’arribar-hi per fer saber als estiuejants que la platja està plena de meduses. Com que ens diuen que més al sud no n’hi ha tantes fem uns quilòmetres més fins a Aigua Xellida, primer, i Tamariu després.

Quin luxe, viure tan a prop d’aquests paratges.