Bloc de notes

Encara tenim temps abans de tornar el cotxe llogat i hem aprofitat per fer una escapada cap a mar. Volíem anar a Aiguablava però l’Ajuntament de Begur ha instal·lat un control de carretera abans d’arribar-hi per fer saber als estiuejants que la platja està plena de meduses. Com que ens diuen que més al sud no n’hi ha tantes fem uns quilòmetres més fins a Aigua Xellida, primer, i Tamariu després.

Quin luxe, viure tan a prop d’aquests paratges.

Hem baixat des de Núria més de pressa que no pas hi vam pujar, és clar, tot i que si mirem el total del temps resulta que hi hem estat més. Això té una explicació i és que ens hem estat una bona estona banyant-nos en una gorga que hem trobat a prop del pont del Creumal. La Pz ni tan sols s’ha plantejat la qüestió de la temperatura de l’aigua i s’hi ha ficat de dret, i la MJ s’hi ha afegit de seguida (són dones d’aigua!). Jo me les he estat mirant una estona i finalment també m’he deixat convèncer; l’aigua era freda però no pas tant com em temia i la remullada ha estat genial.

Uf, ara veig que es nota que no prenc gaire el sol, no?

De Queralbs a Núria pel Camí Vell, un clàssic que tenia pendent de penjar a Wikiloc i que a més a més hem fet un dia que tots quatre estem de bon humor: fantàstic. En un ambient distès hem encarat el dia amb esperit positiu, il·lusió i bon humor; què més es pot demanar?

Ah, sí, paciència!

Doncs això, que hem començat a pujar i déu-n’hi-do quina pujada, tot i que ens n’hem sortit prou bé. També ens hem anat entretenint que si guaita aquestes floretes que si mira aquesta gorga i al final hem arribat una mica tard a l’alberg, però com que el camí és tan bonic no se’ns ha fet llarg (excepte potser l’últim tram: des del santuari al Pic de l’Àliga). Tant de bo les pogués convèncer de fer muntanya més sovint.

Pel que fa a la ruta pròpiament dita, només cal sortir de la plaça de la Font del Raig de Queralbs i anar tirant amunt. El camí està més que fressat i és impossible perdre’s. A més a més, està ben indicat amb cartells que de tant en tant assenyalen fonts, ponts, monuments i dreceres.

Ha estat un bon començament d’aquesta escapada de cap de setmana.

Avui que he tornat a l’aeroport per recollir el cotxe que hem llogat pel cap de setmana m’he fixat que estan construint un altre tram de via verda des d’Aiguaviva fins al mateix aeroport.

La veritat és que no m’he fixat si a l’aeroport encara hi ha aquell cartellet que prohibia l’entrada als ciclistes.

En qualsevol cas, està bé que les administracions tinguin pressupost per crear vies verdes arreu però el que trobo a faltar és incentivar l’ús de la bici com a mitjà de transport per anar cada dia a la feina, a l’escola o a comprar, i no pas planificar només el lleure del cap de setmana.

Feia temps que teníem pendent una escapada a Barcelona per veure teatre i ahir vaig fer un cop d’ull a la cartellera. Per cert, només hi vaig trobar dues obres en català. Total, que hem fet un puja-i-baixa per anar al Goya a riure una mica i després a fer unes tapes. Era la Nit dels Museus i hauríem pogut aprofitar per fer alguna visita però aquesta cosa nostra encara es manté tibant i avui teníem pressa per tornar, de manera que hem acabat la diada amb un soparet ràpid al König de la Rambla.

Avui és el dia que hem estat esperant i preparant: amb roba d’hivern nova de trinca, hem llogat un cotxe, hem llogat raquetes i ens hem escapat cap a Ulldeter. No hi hem trobat tanta neu com l’última vegada però més de la que ens pensàvem tenint en compte que les temperatures són altes i fa molts de dies que no neva.

Hem hagut de sortir a comprar una mica de roba d’hivern. Més que res, per estar a punt quan anem a la neu perquè tenim pensat de fer-ho aquesta setmana a Ulldeter.

Ah, i el meu regal de Reis: càpsules per omplir d’aire les càmeres de la bici en cas de rebentada. Tot i això, el mal funcionament del mòbil d’aquests dies m’està fent pensar que em caldrà un altre regal perquè aviat l’hauré de canviar. Potser la carta als reis serà massa llarga…

Escapada a Camprodon i Ulldeter per tocar neu. Hem caminat fins a dalt, al refugi, i hem recordat la nit que hi vam passar tots quatre, ara deu fer cap a dos anys.

Igual que llavors, hem trobat una natura pletòrica i exultant. Què ho deu fer que la neu sigui tan guaridora? Més encara en dies assolellats. Quan baixavem teníem els esperits més alegres i plens que a la pujada.

En canvi, els esperits d’aquests quatre ratolins que hem trobat congelats a la neu ja deuen ser al walhalla dels rosegadors.

Per cert, hi ha molta aigua corrent per sota la neu. Passarà per Salt si no cau a les trampes que li han parat a Sau, Susqueda o el Pasteral.

I al vespre, una bona passejada per Camprodon.

Al matí encara hem tingut temps per dir adéu a la platja de Zarautz i ens hi hem estat fins al migdia. Elles han baixat a la platja pel caminet que hi va des del càmping i jo he agafat el cotxe per deixar-lo aparcat tan a prop com he pogut i així no haver de tornar a pujar dalt del turó un cop banyats i assolellats.

A migdia hem tornat al cotxe i cap a Salt d’una tirada. Ahir ja ens vam acomiadar de la Koro i per tant avui no hem pas passat per Donosti. Tampoc no hem fet cap altra parada llarga; a l’anada haviem parat a Logronyo però el camí tampoc no és tan llarg i al cap d’unes set hores de sortir de Zarautz ja hem entrat a la plaça de la Vila, tot i que una mica groguis de tant de seure en un espai tancat com és el cotxe. Demà acabarem de despertar-nos.

Ja som al càmping de Zarautz! Bilbao ens ha agradat molt i pel camí cap aquí hem parat a Plentzia, Bakio, Bermeo i Gernika. Formidable! Aquesta part de la costa és impressionant:

En el càmping ens hem trobat el que havíem demanat: un bungalow de lona per comptes de fusta (en diuen fer glamping) amb una vista sensacional sobre la platja de Zarautz.

S’hi està molt bé en aquest hotel, l’hem ben encertat! Les nenes tenen una habitació per a elles i així la MJ i jo podem estar tranquils a la nostra pròpia habitació. A més, es troba a prop del centre i podem anar caminant a tot arreu. Avui ens hem llevat tard però hem fet una bona passejada per acabar d’aprofitar el matí.

Em sembla que és demà que la MJ ha trobat hora per entrar al Guggenheim. Mentrestant, avui havent dinat hem agafat el tren per arribar fins al mar; ens ha agradat passejar per Portugalete. Per cert, que hi hem vist una pont molt interessant:

Diu que és el pont penjant amb transbordador més antic del món (del 1893) i la Unesco el va declarar Patrimoni de la Humanitat perquè es veu que és una de les obres de ferro més destacades de la Revolució Industrial, al menys en aquesta zona.

En realitat, la nit d’estels va ser ahir, que per força (!) en vam veure molts, tot i que ha estat avui que havent sopat hem decidit de passar una estona sotjant el cel per mirar de trobar estels fugaços al cel de Betlan. Nit tranquil·la, aquesta darrera. Fresqueta al carrer i incertesa a l’habitació. Pau en procés.

Però la nit ha arribat després del matí i de la tarda. Al matí hem anat a explorar els naixements de la Garona i de la Noguera Pallaresa. Els rius no volen saber res de fronteres; nascuts a Occitània, un també hi mor després de travessar la línia entre el Regne d’Espanya i la República Francesa i fer cap a l’Atlàntic; l’altre entra a Catalunya per ajudar a omplir el Segre i l’Ebre i morir al Mediterrani. L’aigua de la Garona cap a ponent i la de la Noguera cap a llevant.

Hem sortit a estirar les cames però a poc a poc ens hem anat animant i el que havia de ser una passejada d’un parell d’horetes ha acabat sent una travessa fins al Forau d’Aiguallut (en català és en plural: Forat d’Aigualluts). La manca de planificació, el fet d’encantar-nos sovint, improvisar sobre la marxa i anar decidint cada poc temps si continuar o fer mitja volta, tot plegat, tot això ha fet que ens hi estéssim moltes hores i hem acabat esgotats, però ha valgut la pena!

La primera part és la passejada que de bon principi havíem decidit de fer per anar de l’aparcament als Uelhs deth Joeu i tot seguit al Refugi dera Artiga de Lin, però aquí hem dit el primer «per què no?» i hem començat a pujar pel barranc dera Ribèra i tot seguit hem acabat d’arribar al coll (Còth deth Hòro). Hem vist l’estany i hem dit «va, acabem d’arribar-hi». La cosa ja s’estava allargant però la glacera era tan maca que hem pensat que valia la pena acostar-s’hi. Després hem vist vaques als prats de baix i hem pensat que si elles en gaudien per què nosaltres no? Després… etc. Total, que hem acabat arribant al forat famós on desapareixen les aigües que baixen de l’Aneto, passen per sota terra i apareixen uns quilòmetres més avall a l’altre costat de la muntanya: els Ulls del Diable o Uelhs deth Joeu.

La tornada s’ha fet llarga, és veritat, però estàvem animats pel paisatge que vèiem i l’aventura d’arribar-hi. En realitat, l’aventura ha vingut després quan hem descobert que no podíem treure el cotxe de l’aparcament perquè (incomprensiblement!) tenen tancada una part de l’aparcament des de les 6 de la tarda fins l’endemà a les 9. Per què només una part (i justament la nostra)? Resulta que les visites als Uelhs són tantes que l’aparcament es veu desbordat cada dia. La direcció del parc va demanar a l’ajuntament més de terreny i l’ajuntament, després de negar-s’hi durant molt de tems, va cedir finalment i va permetre de fer servir una mica d’espai en un terreny seu a canvi que no estigués sempre obert sinó només durant el dia (per què? només ells ho deuen saber, si és que de debò hi ha alguna raó).

Al llarg de la nit hem vist força gent que pujava i baixava perquè l’aparcament es troba a certa distància del refugi, i hi havia excursionistes que hi anaven o en venien. A més, altra gent dormia a l’aparcament perquè és el lloc més elevat on es pot deixar un vehicle i l’endemà volien sortir ben d’hora per fer algun cim. Ara, gent que no podia sortir de l’aparcament, només nosaltres!

A l’oficina de turisme ens van recomanar de visitar algun dels dos pobles abandonats de la Vall i avui hem anat a St Joan de Toran. En diu la Viquipèdia:

…poc abans de l’arribada de les tropes franquistes a la Vall d’Aran (1938), la immensa majoria de la població va fugir de cop i volta a França (a menys d’un quilòmetre), bàsicament per por de represàlies. Aquest fet va provocar que el poble es quedés pràcticament abandonat fins que més recentment, als anys 80, les cases es van convertir en segones residències.

La visita al poble ha estat el començament d’una bona excursió per veure una cascada espectacular, el Saut deth Pish:

I la resta de la caminada -i tots aquests dies, en realitat- ha oxigenat tant els nostres pulmons com la relació entre tots dos, que darrerament passava per un mal moment. Que duri!

Hem rebut una proposta per fer un altre intercanvi de casa, aquest cop també amb una família anglesa, però les circumstàncies actuals per la Covid-19 no permeten de fer-se gaires il·lusions.

Ara mateix les condicions del govern britànic ens ho posen pelut perquè ens trobem en un indret, l’Estat espanyol, que ells classifiquen de no gaire segur (“amber list”) i ens obligaríen a fer quarantena i unes quantes proves.

Aviam si la situació millora a les properes setmanes però l’aparició de la “variant índia” a Anglaterra fa pensar que si hi ha algun canvi potser serà a pitjor.