Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

“Sempre hi ets”, un llibre d’Adam Martín

0

Divendres vaig ser a la presentació lloretenca del llibre Sempre hi ets, d’ Adam Martín Skilton (Ara Llibres). No havia pogut anar a la que hi hagué a Blanes fa uns mesos i, per res del món, no me la volia perdre.

Deu fer uns disset o divuit anys que conec l’Adam, de l’època que tots dos corríem per Nova Ràdio Lloret. Aleshores ell era un noi que començava a estudiar periodisme i jo menava un programa radiofònic dedicat al cinema i de nom “Club 7”. Era a la primeria dels anys noranta, quan l’emissora tot just arrancava. El Club 7, que era quinzenal i s’emetia el dimecres, havia de fer un salt qualitatiu: convertir-se en setmanal i passar al divendres al vespre, coincidint amb el dia de les estrenes cinematogràfiques. Però el preu a pagar és que havia d’escursar-se a només 1 hora, perquè a la graella de la nova temporada, darrere del Club 7 hi anava Juke-Box, un programa musical que portava, entre d’altres, Adam Martín. “És un noi de Blanes que ha començat Periodisme —em comentà Antoni Garófano, director de Nova Ràdio Lloret—; he trobat el seu pare, me n’ha parlat i penso que això és bo per l’emissora i per ells, els estudiants“. I així és com vam anar coincidint i coneguent-nos. Més endavant, quan l’Adam ja feia coses de més volada, vaig tenir l’oportunitat de col·laborar-hi.

El llibre sobre els pares dels polítics, Sempre hi ets, el vaig comprar de seguida que es publicà; però venint de la llibreria, vaig trobar la meva mare i l’hi vaig deixar perquè em semblava que li interessaria. I tant, que va agradar-li (uns polítics més que d’altres, em digué). De manera que no el vaig recuperar fins al cap d’unes quantes setmanes. Com que jo sóc d’aquells a qui escriure fa perdre el llegir, l’he tingut (i el tinc) al costat de la meva butaca de lectura, esperant que jo trobi el forat que busco, entre tants embolics i compromisos que no paren de sortir-me. tanmateix i com que s’acostava el dia de la presentació a Lloret, ho vaig engegar tot a rodar i vaig obrir el llibre, amb la intenció de fer-ne si més no una lectura en diagonal. Però vaig començar pel pròleg…

Les reflexions que hi ha en aquest pròleg m’han dut a la memòria el millor Adam que conec i, quan he començat a llegir la primera entrevista —Xavier Trias— me n’he adonat que, de cap manera, no podria llegir el llibre en diagonal.

Es pregunta, l’Adam, què el fa, un polític? Però l’Adam, amb el seu text, me’n respon molt satisfactòriament una altra de qüestió: què el fa, un bon periodista? No tant saber fer bones preguntes, com saber-les fer un mateix. Al pròleg i al fragment d’entrevista amb Trias que he pogut llegir, no deixa res per verd. No es limita a actuar, l’Adam, com a repetidor d’allò que ha sentit, ni tan sols com a descriptor del que ha vist: hi ha sempre la reflexió, l’interrogant. No pas per a transmetre dubte, sinó per a explorar intel·ligentment les coses de què pala (parlen) i les persones amb qui tracta. I en aquest exercici —més aviat un tarannà que em sembla innat en ell— hi juga un paper important la ironia —i l’autoironia—, també per a treure trascendència reflexiva, agafar lúcida distància i, esclar que si, banyar-ho tot amb un cert humor —sempre amable, tot i que puntualment pugui apuntar cap a la negror—. Segurament les seves arrels angleses —de part de mare— hi tenen alguna cosa a veure.

Ja era el que més admirava d’aquell noi que primer duia un programa musical i més endavant un magazine a Nova Ràdio Lloret. En aquella època de les ràdios locals, en què per a molta gent era tan sols una activitat lúdica —en el sentit més hedonista i a vegades autocomplaent del terme—, l’ Adam, amb la seguretat de si mateix que traspua i amb l’alçada de cos que més aviat imposa —i encara més amb la cabellera que dugué durant molts anys—, es preparava els programes, els presentava i en bona mesura els dirigia amb rigor professional —aleshores encara no n’era—, això sí, sempre esmussant la duresa amb la (auto) ironia. El podies veure ben segur d’una cosa, mal fos triant un tema musical indiscutible, que sempre hi havia el comentari que anava més enllà: sobretot enllà de les expectatives que convencionalment et podies fer. No sempre els feia per antena, a vegades els hi senties mentre preparava el programa, quan sonava el tema musical o es passava un tall gravat, o en acabada l’emissió. A mi, em va interessar molt trobar aquella intel·ligència, sovint múrria, encara adolescent i va ser d’una gran satisfacció veure com anava madurant, a mesura que es feia com a professional de la ràdio i com a persona.

L’ Adam, escriptor? I director de cinema? Anem a pams.

Ben parat vaig quedar quan la Rosa —aleshores la seva xicota i actualment mare de les seves tres nenes— em digué: A l’Adam el que li agradaria és ser escriptor. Estàvem fent un programa especial, una marató radiofònica per a recaptar fons a Lloret per Sarajevo, en plena guerra de Bòsnia —emissió en què Adam desplegà magníficament tot el seu talent periodístic, ja musculat al decurs de la carrera universitària, gairebé enllestida en aquell moment—. I vaig quedar ben parat. A veure, Rosa, li agrada la música i en sap, és i serà un bon periodista, però d’aquí a ser escriptorSalvador —em contestà —, escriu molt bé i m’agradaria que també desenvoulpés aquesta faceta. I no vaig dir res més, però vaig pensar Ai, l’amor! Esclar, aquella conversa l’he recordada vivament sobretot en dues ocasions. Primer, l’any 2005, quan vaig trobar-me a les llibreries Estimada rutina (Ara llibres), el debut editorial de l’Adam, i després, a final de 2010, quan vaig trobar a la premsa la notícia que sortia Sempre hi ets. No tan sols pel fet que, efectivament, ha acabat escrivint-ne, de llibres; sinó perquè tenia raó la Rosa: escriu molt bé.

Ja li vaig comentar personalment a l’Adam que jo hi veia una mirada cinematogràfica, a les pàgines d’ Estimada rutina —que vaig tenir l’honor de presentar-li a Lloret, el 5 d’abril de 2005—. Allà hi ha un documental en potència, si més no televisiu. I, tot llegint l’entrevista a Xavier Trias, a Sempre hi ets, per la manera com ho escriu, Adam em fa fantasiejar amb el documental audiovisual que n’hauria pogut sortir. Segurament, amb els mateixos personatges ja és impossible, perquè els moments de veritat, les revelacions que els brollen inesperadament ja les han fetes i aquell instant ja ha passat —queda reservat a la memòria de cada polític i l’Adam, i nosaltres lectors, ens en podem fer cabal—. Joan Ollé, en l’esplèndida presentació del llibre i de l’Adam, que va fer divendres a Lloret, va remarcar precisament el caràcter cinematogràfic de Sempre hi ets, per com el text recrea els espais de les converses i l’atmosfera, per com hi ha un autèntic muntatge —en el sentit cinematogràfic del terme— entre els capítols… I va revelar una vocació de l’Adam com a director de cinema —cosa que jo desconeixia, però de la qual m’alegro enormement, com us podeu imaginar—.

Ara seguiré bregant per fer un forat per la lectura i poder acabar Sempre hi ets.

FOTO © Ara Llibres Portada de Sempre hi ets, d’Adam Martín

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La violència lingüística del PP (amb l’ajut del PSOE)

0

El govern del PP al País Valencià ha forçat que Acció Cultural del País Valencià hagi d’apagar els repetidors que, des de feia 25 anys, feien arribar el senyal de TV3 a tot el territori. Fins i tot els que els jutges consideraven que era correcte que seguíssin donant-lo aquest senyal.

Tant se val que l’article 3 de la Constitució que el PP i el PSOE tant diuen defensar afirmi que la nostra llengua hagi de ser objecte d’especial respecte i protecció i que, com està ben estudiat, la televisió sigui avui en dia un instrument clau en la preservació i consideració social de les llengües. Tant se val, perquè se’ls en fot.

Tant se val que l’Estat hagi acceptat l’autoritat acadèmica de l’Institut d’Estudis Catalans i el seu abast a tots els territoris de la nostra parla; tant se val que les autoritats lingüístiques de les llengües romàniques reconeguin sense embuts la unitat del català, i que manta sentències judicials contra el govern del PP al País Valencià li desacreditin les seves escomeses contràries a la unitat de la llengua. Tant se val, perquè se’ls en fot: ells, a la seva, per irracional, anticultural i agressiva als drets individuals i col·lectius que agredeixin.

Tant se val que, d’acord amb la legislació espanyola, s’hagi presentat una Iniciativa Legislativa Popular, amb el nombre necessari de signatures, perquè les televisions de les “comunitats autònomes” les puguem veure uns i altres; tant se val que aquesta iniciativa beneficiés tots els “espanyols” i contribuís al respecte i protecció que estableix el mandat constitucional: el govern del PSOE (avalat pels 25 diputats i diputades catalans del PSOE-PSC que li donen suport) ho ha impedit, si més no per ara.

Bé sap el president Montilla la malifeta que va cometre quan era ministre d’Indústria, afavorint la possibilitat tècnica que emetessin Cuatro i la Sexta (dues noves cadenes en castellà), en detriment de la recepció de TV3 al País Valencià, sense implementar la solució alternativa que hágués fet una cosa i l’altra. Per molta fermesa lingüística procatalana que hagi escenificat a Catalunya (mentre era president d’un govern amb gent d’ERC i ICV) contra el PP i C’s, Montilla ha demostrat abastament la seva complicitat implícita amb els castellanitzadors del PSOE (i de retruc, del PP): els fets ho demostren (recordem que, ran de la sentència del Constitucional contra l’Estatut, la seva reacció —i la del PSC-PSOE— va ser la de recuperar amb lleis espanyoles allò que no han permès estatutàriament, però va obviar que res podia compensar la discriminació contra el català i a favor del castellà que la sentència introduïa. I si a algú això no li sembla prou, que repassi el cas de la Sexta, Cuatro i País Valencià i ho acabarà de veure clar).

La Unió Europea ho ha dit: legalment, res poden fer per evitar que el PP al País Valencià talli TV3, però hi ha un tema de llengua que s’hauria de respectar. La retòrica és aquesta: un estat de dret, les lleis… Però la llei que s’ha empescat ara el PP per multar setmanalment Acció Cultural del País Valencià i les altres lleis que han esgrimit en les anteriors malifetes, resulta que també pertanyen al mateix estat de dret on la Constitució diu el que diu, on la jurisprudència diu el que diu, on les autoritats acadèmiques reconegudes diuen el que diuen. No és cosa d’acatar lleis divines davant les quals res podem fer els humans. Simplement, és respectar la jerarquia de valors que, en una democràcia, ha de respectar un ordenament jurídic. Però tant se’ls en fot, la jerarquia de valors, tant se’ls en fot el respecte democràtic, quan es tracta de la llengua.

Els autonomistes que defensen el potencial de l’actual Constitució Espanyola per a un present i futur de concòrdia entre els “espanyols”, topen una vegada i una altra amb la pedra de la llengua i la nul·la voluntat de concòrdia, respecte ni protecció per part dels partits polítics espanyols. I s’hi avenen, tot i que siguin agressions molt greus, sovint letals, contra el seu propi poble. Per aquell argument terrible del “què hi farem! Si hem d’encaixar un cop més al català, l’encaixem, que allò important és seguir endavant!”, anem perdent un llençol a cada bugada. I el potser encara és pitjor: es pensen que allò que els (ens) passa amb la llengua és secundari, volent ignorar que és un símptoma. Tant difícil és la llengua com el finançament, tant tenim malament la unitat del català com les inversions de l’Estat en infraestructures: la llengua és un símptoma ostensible del problema de fons i, si es pensen que poden obviar aquest tumor “superficial”, és ben clar que hi haurà metàstasi.

La violència lingüística dels castellanitzadors no té aturador i no en tindrà fins a la (seva) victòria total.

No se’n sortiran, certament, si nosaltres no volem. Costarà, costa i ha costat. Poques iniciatives més podem fer: els valencians s’han pagat repetidors; tots plegats hem proposat una iniciativa legislativa popular; el govern de Catalunya ha establert una clara correspondència de manera que IB3 i Canal 9 es vegin a dalt i TV3 a baix, però el PP del País Valencià ha deixat d’emetre’ns senyal cap amunt i no deixa que TV es vegi cap avall (i espereu, que tan bon punt recuperin el govern a les Illes, d’IB3, ni gall ni gallina). Però hem de fer el que estigui al nostre abast per defensar la nostra llengua.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari