Des d'aquí

Avui em faig el ferm propòsit de mantenir-me en català amb les quatre (literalment, en són quatre) persones castellanoparlants amb què parlo en espanyol, mal que entenguin el català. És un mal costum que he agafat al decurs dels anys, certament limitat a aquestes poques persones, i ho he d’esmenar. Em conjuro definitivament per mantenir-me en la meva parla!

En converses privades o telefòniques que tinguem, en xerrades per whatsapp que puguem fer, a les visites que els faci, a les consultes que els plantegi… en català!

“Hola, benvolgut/benvolguda. Us envio aquest missatge, amb tot l’afecte que us tinc, a les persones que, tot i entendre’m perfectament quan parlo en català, he vingut canviant la llengua al castellà a les nostres converses. A partir d’ara, us parlaré i escriuré en català. Sé que ho entendreu. Afectuosament, Salvador Montalt Torrent. Malgrat, Dia Internacional de la Llengua Materna”: demà, 21 de febrer de 2025, enviaré aquest text per whatsapp a aquestes quatre persones.

Sé que fent públic aquest compromís amb mi mateix, m’ajudo a fer el pas.

Ditijoc és una col·lecció de quatre llibres, que ens repten amb 1.200 frases fetes, locucions i refranys il·lustrats, en català, un cada dia, per jugar a endevinar el significat com si fos un senzill jeroglífic. I ja n’ha aparegut el primer volum! (Ja és a les llibreries).

Un llibre que és ideal per…

*Als que estiguin aprenent i estudiant català, per a conèixer el nostre refranyer i les seves dites d’una forma divertida.

*Fer un regal per Nadal o Reis (o Sant Jordi!), especialment per a avis.

*Fer exercicis de memòria per a la gent més gran, perquè són ells els que coneixen millor el refranyer català.

*Als més menuts, perquè coneguin les nostres dites. Seria oli en un llum si juguessin plegats amb els seus avis!

*Totes les escoles del nostre país, perquè aprendre tot jugant sempre és molt més senzill i amè.

*Tota persona que estimi la nostra llengua i vulgui posar-hi el seu granet de sorra.

N’és autor l’amic en Rafel Pla Creus (Malgrat, 1957), que precisament ho presentarà el dia 21 de febrer de 2025, a Malgrat, a les 19h, a la Biblioteca La Cooperativa, al marc del Dia Internacional de la Llengua Materna.

El primer tinent d’alcalde de Rubí, Víctor García, del PSOE-PSC, en el ple municipal de l’Ajuntament de Rubí, va negar la unitat de la llengua catalana. El molt espanyolista i anticientífic, tanmateix llicenciat en filologia hispànica, va assegurar que el català, el valencià i el mallorquí no són la mateixa llengua. “Sintàcticament, no ho són i tenen diferències grans”, va arribar a dir. I el PSOE-PSC no pren mesures en contra seu, quan se l’hauria de desautoritzar, o millor encara fer dimitir.

Contra la barbàrie, l’evidència!:

Les Illes:

País Valencià:

Catalunya:

País Valencià:

Les Illes:

Catalunya Nord:

L’Alguer:

Catalunya:

País Valencià:

Les Illes:

Andorra:

Catalunya Nord:

Les Illes:

Catalunya:

Patrimoni:

L’enyorada i lluitadora Teresa Rebull, que s’estigué anys a la Catalunya Nord:

Catalunya:

Illes:

Catalunya:

País Valencià:

L’Alguer:

Illes:

Catalunya:

País Valencià:

Illes:

Catalunya:

Essent nascut el 1957, vaig tenir l’escola en espanyol i el català, que l’he parlat sempre, vaig començar a escriure’l a l’escoltisme, després en vaig aprendre una mica amb un llibret, però no el vaig estudiar fins que, ja ben gran, em vaig treure el nivell C i em vaig preparar per al nivell D (examen al qual no em vaig presentar… perquè vaig prioritzar anar-me’n al Festival de Canes!). Al batxillerat estudiàvem el francès com a llengua francesa i ben aviat em va cridar l’atenció com algunes construccions sintàctiques, alguns girs, l’ús de prenoms, certs mots… ben diferents al castellà tenien algun vincle amb la nostra estimada i reprimida parla. I ja escoltant cançons italianes xalava de valent amb coses similars..

No en tinc cap mena de dubte que la meva obertura al francès i a l’italià em van fer prendre consciència de l’entitat, vigor, bellesa, riquesa del català! I em va desacomplexar totalment de la prepotència de l’espanyol: ells tenen una llengua també molt bella i pletòrica (que, malgrat que he hagut d’aprendre a la força, aprecio i m’agrada practicar), però el món no s’acaba en les seves formes i maneres, en les seves paraules i expressions.

Lamentablement, avui en dia, amb el domini internacional de l’anglès (som a l’imperi ianqui!), s’ha renunciat molt al coneixement de les llengües romàniques (no en sentim les ràdios ni en veiem les TV, no se n’escolten cançons, no en llegim…) i, vulgues que no, anem perdent autoestima i deixem de pouar en la riquesa que compartim tanta i tanta gent de la riba mediterrània.

No he esmentat el portuguès, perquè no hi tinc tant de vincle, però quan vaig ser a Lisboa en vaig fruir, de debò, tot i el seu vocabulari força diferent, que per a mi era ‘nou’: m’apassionen les llengües romàniques!

He començat a llegir el llibre ‘L’ús parlat del català‘, de Joan M. Serra. És didàctic, entenedor, realista, positiu, encoratja, està ben documentat… Des de la primera pàgina, m’ha enganxat, de tant que m’ha interessat!

Permeteu que en reprodueixi -amb remarques fetes per mi- uns petits fragments, en què es veu ben reflectida la (in)volució de la nostra llengua a casa nostra:

En tots els processos de minorització lingüística hi ha tres etapes que es repeteixen i que se solen succeir en el temps sense que s’excloguin mútuament.

En primer lloc, hi ha una llengua dominant que s’intenta imposar, encara que molt poca gent la parli o a conegui, a través de prohibicions i restriccions d’ús de la llengua sotmesa.

En segon lloc, a través de diferents mitjans com l’escola i els mitjans de comunicació, acompanyats sempre de sancions econòmiques, judicials o laborals, s’engega un procés de bilingüització amb l’objectiu que la gent del poble sotmès no pugui viure a la seva terra sense entendre la llengua que es pretén imposar i, en canvi, els que utilitzen la llengua dominant puguin parlar o exigir que s’entengui la seva llengua.

Quan el procés de bilingüització està avançat i la majoria de la població sotmesa sap parlar la llengua imposada o almenys l’entén, comença el tercer pas: el procés de substitució. La substitució parteix de la idea que ja s’ha aconseguit estendre entre la societat que parla la llengua sotmesa, que la seva és una llengua incompleta, pagesívola, que denota poc nivell cultural o que és inútil per a la vida moderna; a conseqüència d’aquestes idees, determinades persones o capes socials -que ja dominen la llengua imposada- comencen a deixar de fer servir la llengua dominada a la feina o quan parlen amb persones desconegudes; i alguns de més entusiastes deixen de parlar-la amb els seus fills perquè aspiren aspiren a una millor posició social. Habitualment aquest procés de substitució comença a les classes altes urbanes i va estenent-se geogràficament cap a les poblacions més petites.

Aquests tres passos del procés –dominació, bilingüització i substitució– habitualment no es produeixen successivament, sinó que se superposen en el temps i es desenvolupen en un període més o menys llarg, segons l’època històrica i les circumstàncies polítiques. Un fet que pot accelerar el procés és que grans quantitats de població de la cultura dominant s’instal·lin a viure al territori de la llengua sotmesa, amb la qual cosa el contacte lingüístic facilita la pràctica de la llengua imposada per a tota la població i la seva adopció com a llengua de comunicació general dins la societat. Al cap dels anys, la llengua sotmesa queda reduïda a un cercle restringit en què només s’utilitza en determinats àmbits familiars o d’amistat, a determinades comarques o en esdeveniments de caràcter tradicional, folklòric o simbòlic.

Si apliquem aquest esquema al català, ens adonarem que aquest ha passat, i està passant, per totes tres etapes. Hi ha una dominació política secular; des de fa mig segle, tots els habitants dels Països Catalans estan bilingüitzats i, en alguns territoris, la substitució lingüística avança ràpidament (..).

Al llibre parla de diversos casos, d’altres llengües que pateixen/han patit processos de minorització a Europa, etc.

El seguiré llegint…

El jovent catalanoparlant que parlen en castellà entre ells. Preocupant. Aquest matí, tot passant pel carrer cèntric del meu poble he pogut sentir alumnes del col·legi Vedruna que parlaven, en castellà entre ells, amb un accent català que et feia caure d’esquena i s’adreçaven amb noms tan catalans com Arnau, però xerraven en castellà. Arribo al gimnàs i, al vestidor, dos xicots habituals que em parlen en perfecte català a mi, ho fan en castellà entre ells (avui i sempre que els he sentit).

Quan va començar aquesta actitud lingüística (lingüísticament, identitàriament, suïcida)? Per què ho fan?

Em comentava aquest dia una mare de quaranta-i-tants anys que li passa el mateix amb el seu fill de vint anys i els seus amics: tots se li adrecen en català a ella, però entre ells… en castellà! I no hi ha res a fer (no?), aquesta mare em comenta que els ho fa notar, els ho retreu, els ho diu, però l’engeguen… I al Vedruna, no hi poden fer res?

Quan els sento, em ve a la memòria una estada en solitari que vaig fer el 1983 a Perpinyà (tenia uns dies de festa, crec recordar que era per Setmana Santa i eren les meves primeres ‘vacances’ laborals): en veure-hi el jovent totalment afrancesat, parlant en francès entre ells, em van venir ganes de preguntar-los: per què ho feu això? Per què no parleu en el català dels vostres avantpassats? Però no vaig gosar (tampoc no els coneixia de res i em semblava impertinent ‘assaltar-los’ amb aquella pregunta). Aleshores, al meu poble, els joves (si més no els que jo coneixia) parlàvem el català, entre nosaltres per descomptat.

A cada bogada perdem un llençol i al pas que anem ens quedarem sense aixovar!

FOTO DE L’APUNT: arreplegada a la xarxa (els joves que hi surten no tenen res a veure amb els xicots de què parlo).

Del programa d’avui previst a Malgrat Vila del Llibre 2023, en remarco:

(Nota: els actes previstos a les Peixateries Velles es faran a la Biblioteca o a l’Arxiu, si plou)

18.00h. Peixateries Velles. Presentació. Al Portal, una revista de l’Alguer. Des de l’Alguer, ens visita Carlo Sechi per presentar-nos “Al Portal, veus de l’Alguer” una revista de cultura i actualitat algueresa en català que surt tres cops l’any i que va veure la llum durant el Sant Jordi 2022. Una iniciativa que no només posa en valor el català a l’Alguer, sinó que és una nova eina per als joves i les escoles i un nou estímul per recuperar tant com es pugui l’ús de l’alguerès en forma oral i escrita. Carlo Sechi, polític i activista alguerès, forma part del consell de redacció de la revista. Aquest acte ha comptat amb la col·laboració de Plataforma per la Llengua de l’Alguer.

19.00h. Peixateries Velles. Xerrada. L’Alguer, el gran desconegut de la cultura catalana. Si el grau de coneixement d’un poble és proporcional a les vegades que la gent l’esmenta, l’Alguer seria més conegut que moltes viles del Principat. Malauradament, no és així. Més enllà de saber que s’hi parla català, o això diuen, i que és a l’illa de Sardenya, en sabem ben poques coses. La distància geogràfica, el temps i altres motius que no podem escatir aquí han afavorit aquest desconeixement. L’historiador alguerès Marcel A. Farinelli ens ajudarà a omplir part d’aquest buit amb la xerrada L’Alguer, passat i present de la ciutat catalanoparlant de Sardenya en la qual, a més, ens introduirà a la part més literària de l’Alguer.

20.00h. Peixateries Velles. Diàleg. Jaume Aubanell: El gust és meu. Escriptor, gastrònom, gurmet, diletant i malgratenc, Jaume Aubanell es va proclamar l’any passat vencedor del Premi RECVLL de narrativa Joaquim Ruyra de la veïna vila de Blanes. I ho va fer amb un títol que el defineix a la perfecció: ‘El gust és meu’, un aplec de narracions breus marcades per les passions humanes que tenen relació, en major o menor mesura i com no podia ser d’una altra manera, amb la cuina. Presentarà el llibre l’editora de Vibop i periodista Montse Serra.

21.00h. Arxiu Municipal. Espectacle musical. Carles Belda viatja pel cançoner. Mestre de l’acordió diatònic, Carles Belda ens convida, com a tancament d’aquesta segona edició de Malgrat de Mar Vila del Llibre a fer un viatge pel cançoner popular dels Països Catalans. Una actuació que convida a cantar i a ballar al ritme de cançons que potser fa anys que no visitem però que de ben segur no hem oblidat.

A més a més: literatura al carrer, tallers, espectacle, exposicions…

Del programa d’avui previst a Malgrat Vila del Llibre 2023, en remarco:

19.30h. Peixateries Velles. Xerrada. Foc, llengua i ficció. Una aventura dels orígens per Joan-Lluís Lluís. L’arqueologia, la panteologia, l’antropologia i moltes altres ciències expliquen de manera racional, i creïble, l’origen de les llengües i el naixement de la literatura. D’acord. Però què n’hem de fer de les versions nascudes de la tradició oral, de les llegendes o de la imaginació d’un escriptor? L’escriptor Joan-Lluís Lluís ens parla de l’origen de les llengües i el naixement de la literatura.

19.30h. Arxiu Municipal. Taller. Com es fa un llibre? Què és una “tripa” o unes “guardes”? Què són els plecs? Què és una “pàgina mestra”? Què en sabem de les parts d’un llibre? O de com es construeix, físicament? El malgratenc Josep Carrasco, que es mou des de ben petit entre llibres, impremtes i dissenyadors, ens explicarà pas a pas, el camí d’un llibre il·lustrat, des que algú el pensa fins que es recolza en la lleixa d’una biblioteca. I no només ho explicarà sinó que farà una classe pràctica perquè tothom s’endugui un llibre a casa

21.00h. El Rovell Ateneu Popular. Xerrada. El projecte ‘Garbells de llengua’ obre fronteres. Des de la CAL, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, sempre s’ha fet una feina ingent per ampliar els horitzons del català. El seu projecte “Garbells de llengua” que malda per no perdre la riquesa de la nostra llengua i evitar-ne el deteriorament entre els propis parlants, és un projecte d’excel·lència que està ben implantant al Principat i que ara vol arribar a totes les terres de parla catalana. Ens en parlaran els seus responsables.

22.30h. Arxiu Municipal. Espectacle musical. Llegendes de Sant Julià de Lòria. Des de les valls d’Andorra, concretament des de la parròquia de de Sant Julià de Lòria, ens arriba aquesta proposta del departament de Turisme del Comú de Sant Julià de Lòria, amb interpretació d’Assumpta Mercader, que ens parla de llegendes de bruixes i misteris andorrans. Al costat de l’Assumpta, Carles Sanz a l’acordió i Marc Figuerola a la guitarra ens traslladaran musicalment als Pirineus.

De 10 a 14h i de 18.00h a 22.00h, Mercat editorial pels carrers del centre de Malgrat.

A més a més: activitats infantils, literatura al carrer, tallers, espectacle, exposicions…

Del programa d’avui previst a Malgrat Vila del Llibre 2023, en remarco:

18.00h. Peixateries Velles. Inauguració. Inauguració oficial de la segona edició de Malgrat de Mar Vila del Llibre. Parlaments protocol·laris i presentació del programa del festival. Els parlaments es traduiran simultàniament a la llengua de signes catalana per part de la intèrpret Andrea Lamela.

18.45h. Biblioteca La Cooperativa. Espectacle infantil ‘Cagadubtes’. Us heu aturat mai a pensar en les paraules que dieu cada dia? Assumpta Mercader ens en parla al ‘Cagadubtes’, un recull de contes amens i divertits per atansar la canalla (i els adults també) a la riquesa lingüística del català. Com traduiríem cagadubtes? I rauxa? Veniu a aprendre noves paraules d’una manera lúdica i enriquiu el vostre vocabulari.

19.00h. Peixateries Velles. Recital poètic. Del País Valencià a Malgrat de Mar: Josep Piera i Josep Lluís Roig. Recital poètic a dues veus. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, Josep Piera, recitarà versos de la seva obra completa. Al costat del poeta de Beniopa, Josep Lluís Roig, d’Oliva, llegirà poemes dels seus llibres ‘La llum del curtcircuit’ i ‘La fam tendra’, publicats a Bromera. Acte patrocinat per Òmnium Cultural.

20.00h. Peixateries Velles. Taula del Llibre. L’Enciclopèdia Catalana: una obra de país. L’historiador Josep Lluís Martín Berbois ha escrit ‘La Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país’ (Editorial Base), una història del projecte d’aquesta obra de consulta magna, símbol de catalanitat a les cases on es trobava. Una baula en la lluita per la llengua que es va fer realitat, després de moltes dificultats, per la voluntat i la convicció d’uns quants. En parlarà amb l’escriptor Sebastià Bennasar.

21.00h. El Rovell Ateneu Popular. Xerrada. Català a les Illes Balears: resistir als vells i als nous atacs. El compromís d’en Tomeu Martí amb la llengua i la cultura catalanes és fora de tot dubte. Des del periodisme, essent com és director del Diari de Balears i d’Ona Mediterrània; des de la poesia i l’escriptura; i des de l’activisme, els seus posicionaments són clars. Serà a Malgrat per parlar-nos de la situació actual del català a les Balears, especialment després del retorn del feixisme més arnat i caspós.

22.30h. El Rovell Ateneu Popular. Espectacle.  Concert de ‘Tel·lúriques’. ‘Tel·lúriques’, duet musical de Mallorca format per la malgratenca Maria Roger i Manena Duel. Dues cantautores residents a l’illa que decideixen fusionar les seves veus per arribar amb una proposta molt personal, on la música de cançó d’autora és la protagonista. L’estil mediterrani i ritmes tradicionals ibèrics són part del seu espectacle, així com les harmonies vocals que es creen entre elles, la guitarra i el pandero quadrat.

De 18.00h a 22.00h, Mercat editorial pels carrers del centre de Malgrat.

A més a més: activitats infantils, tallers, exposicions…

Hi ha veus al País Valencià que defensen que, aprofitant la proposta que es puguin parlar la nostra llengua a les Corts espanyoles, se la denomini català/valencià. I fins i tot el PSOE valencià sembla que ho ha negociat amb la presidenta del Congrés, Francina Armengol.

A mi m’havien entrat dubtes, d’entrada. D’una banda, mentre no es qüestionés la unitat de la llengua catalana en tot el seu àmbit territorial, potser fóra una manera d’acabar amb la tradicional divisió que l’Estat i algunes (força) empreses fan, amb opcions lingüístiques diferenciades pel català i pel valencià. A més a més, sota una mateixa denominació, potser s’evitaria la bestiesa que ja corre per les xarxes, de posar al Congrés traductors i intèrprets específics per a cada varietat, en lloc de buscar-los competents en totes les varietats (no només la Central i la Valenciana). Per altra banda, però, no ho veia gens clar, perquè acceptar aquest canvi de denominació per factors territorials podria portar a haver-hi d’afegir, aviat, aquella ximpleria dels de Sumar de les Illes, que proposen dir-li Balear a la seva variant i així anar afegint (Català/Valencià/Balear) i potser acabaríem amb allò tan ridícul i acientífic de Català/Valencià/Balear/Franjolí/Alguerès…

Aquest matí, però, una autoritat acadèmica de Filologia m’ho ha deixat clar: “No pot haver-hi doble denominació de la llengua. Valencià ha estat sempre una denominació local del català.” -ha escrit a Facebook-. “És una denominació legítima, però local; e. g. un alguerès o un eivissenc etc no diran mai que parlen valencià. Aquest és el nom que rep el català a València.“- ha remarcat-. Li he comentat: “De totes maneres hi ha valencians que estan per la unitat de la llengua que defensen la doble denominació, com per exemple, Vicent Branchat, que n’està fent intensa campanya a Twitter, on fa poc ha escrit: “En el segle XV Joanot Martorell va escriure “Tirant li Blanc” i ho va fer, segons ell mateixa, en llengua valenciana. Cinc segles després els valencians encara tenim la “mania” d’anomenar així la llengua que parlem.”” i m’ha contestat que “No feien servir mai el nom valencià fora de València. He llegit moltíssims exemples de valencians que diuen sempre català fora de València almenys al segle XV i, quant al Tirant, la dedicatòria fou reescrita a la impremta, i la immensa majoria d’aquestes declaracions de “en llengua valenciana” es deuen als impressors locals.”. I hi ha afegit: “Aquesta llengua es coneixia internacionalment amb el nom de català, i una vegada que els jurats de la ciutat de València escriviren a la vila i aldees de Moya i de qualssevol llocs del regne de Castella per reclamar «un catiu de llinyatge de tartres, emperò batejat e apellat Joan, d’edat de vint anys poc més o menys», especifiquen que parla molt bon català: «e paladí en son parlar català, com de poquea a ençà se sia nodrit» [Rubio Vela, Epistolari de la València medieval, I, p. 28 ] (Lola Badia & Jaume Torró, El Curial e Güelfa i el “comun llenguatge català”, Cultura Neolatina)”. I, després d’una sèrie de consideracions, ho ha reblat: “(..) no és el mateix dir “català, el qual a l’antic Regne de València rep el nom de valencià” o una doble denominació “català/valencià”. Això darrer no ho acceptaria de cap manera, o algú s’imagina “holandès/flamenc/africans”, “portuguès/brasiler” etc? Als polítics ni la sal, amb els diners compren els filòlegs, els historadors i els filòsofs.”

Atenció, nous ajuntaments catalans: en la programació d’actes musicals tingueu en compte els grups que canten en valencià i en català de les Illes, que amb els governs del PP i VOX a casa seva ho tindran difícil per actuar-hi. Solidaritat i bona música en català a casa nostra!

D’un temps ençà el sistema d’atendre’t a les administracions, a les entitats bancàries, etc. és demanant prèviament “cita”. Per això s’ha estès el costum de “demanar cita”; però nosaltres teníem de tota la vida una manera diferent de dir-ho. Per anar al metge, si calia, “demanaves hora”; per anar al barber, si calia, “demanaves hora”… I encara, en molts àmbits, inconscientment, se segueix “demanant hora”. Són les institucions que ens han fet tirar cap a la fòrmula més semblant al castellà, de “cita prèvia”, perquè nosaltres, quan ha calgut, de totat la vida que hem “demanat hora”. així doncs, potser que comencem a exigir les institucions que canviïn això de “demanar cita prèvia” per “demanar hora”.

Durant molt de temps vaig acabar els correus electrònics dient “Una encaixada”. Això generava algunes bromes del tipus “Una queixalada, dius?”; però a mi m’agradava acabar encaixant (la mà) en acabar els textos. Després, la funció pública en què treballava em va acostumar a fer servir la fórmula “Cordialment” i vaig deixar estar les encaixades. Més cap aquí, sobretot des de que m’he jubilat, he començat a escriure “Una abraçada” i de debò que ja gairebé sempre és el que empro.

Ve’t aquí però que aquest dia vaig fer un correu a un conegut i em va sortir l’encaixada, talment reviscolada. I així ha estat com m’hi he retrobat i he sigut conscient del canvi de la fórmula al llarg dels anys.

Em sembla que em quedo amb l’encaixada…

Diu que el govern ha decidit millorar el llenguatge administratiu, per fer-lo més directe, més clar, més entenedor. I això està molt bé. Tot i que em temo que hi inocularan la doctrina desastrosa de l’anomenat llenguatge inclusiu.

Passa però, que l’administratiu té unes peculiaritats de llenguatge que són inevitables i a això no s’hi podrà renunciar. El procediment administratiu que tenim és molt garantista i fa necessari que, a gairebé tots els documents, hi hagin de constar els fonaments legals del que et diuen, les vies de recurs a què pots acollir-te… És a dir que, a més de paraules d’argot, de termes jurídics, hi apareixen uns formulismes que, pràcticament, són coses de gestors o advocats, difícilment assequibles per al ciutadà normal i corrent.

Per això, sempre he pensat que el canvi de debò als documents administratius passaria per capgirar l’ordre dels paràgrafs en els textos i començar per una explicació planera de què va la cosa, en llenguatge universalment entenedor, i després seguir amb els paràgrafs destinats als especialistes en dret. Podem estar segurs, però, que el canvi no anirà per aquí. Que es limitaran a fer construccions sintàctiques actives i no passives -això fa dècades que es diu que s’ha de fer-, a introduir-hi ideologia LGTBI, etc. En definitiva, de “llenguatge administratiu millor”, al meu entendre, res de res.