Quantes Catalunya hi ha?
Tot i que no em feia gràcia que guanyés Espanya ni el Marroc, al partit que els enfrontava del Mundial de Qatar, he de confessar que em va caure prou bé la celebració festiva dels marroquins per la seva victòria, amb un castell i certes declaracions afalagadores… Tant és així que, en llegir l’article d’Alaaddine Azzouzi a Vilaweb (La Catalunya d’en Youssef i la celebració dels afeccionats del Marroc), vaig compartir-lo al meu mur de Facebook. Un bon amic que sempre em fa pensar, però, em va replicar “Salvador, el primer paràgraf no es pot admetre. Els que segueixen tampoc (..) Tenen tot el dret del món a celebrar-ho, com els madridistes que viuen a Catalunya quan guanya el Real Madrid; a qui no li agradi s’haurà de fotre. Però el discurs d’aquest periodista no es pot admetre ni Vilaweb l’hi hauria d’haver publicat (..) No faré el discurs que els immigrats i fills dels immigrats nascuts a Catalunya han d’ésser del Barcelona i no del Real Madrid. No comparteixo aquest discurs. Però el discurs d’aquest xicot marroquí o d’origen marroquí va molt més enllà i no és correcte ni ponderat el que diu des del primer paràgraf, per no dir que és fals, ingenu, trampós o mal intencionat. És un tema tabú i ningú s’atreveix a pensar ni a parlar-ne obertament. Ja vam observar l’1 d’octubre que molta gent de Bellvitge, per posar un exemple, eren andalusos o extremenys etc i de Bellvitge”. I m’ha fet rumiar. I m’he rellegit l’article, detalladament.
Esclar, em plantejo, llegint l’article: “Quantes Catalunya hi ha?” Tantes com persones hi vivim, segurament; cadascú amb la seva percepció de les coses. Però aleshores puc preguntar “Quants Marrocs hi ha?” i “Quin Marroc celebraven?” I el mateix podríem dir de tot arreu: “Quantes Espanya hi ha?” i “Quina volia guanyar l’altre dia?”; “Quantes França hi ha? i “Quina vol guanyar el Mundial?”
El caràcter històricament integrador de Catalunya ens fa estar oberts a la integració d’en Youssef i de qui visqui i vingui a quedar-se al nostre país; però el terme clau és “integració”, respectant els orígens, els costums, la llengua, les creences…, tanmateix integrant-se a la nostra comunitat, que té uns orígens, uns costums, una llengua, unes creences… eixamplant la mateixa noció de “català”.
Quan diem “Catalunya”, sabem el que volem dir, entenent que cadascú en té una percepció particular; però “Catalunya” no és una excepció al món i no és una realitat polisèmica.
FOTO: Manllevada de Vilaweb.