El jovent catalanoparlant que parlen en castellà entre ells
El jovent catalanoparlant que parlen en castellà entre ells. Preocupant. Aquest matí, tot passant pel carrer cèntric del meu poble he pogut sentir alumnes del col·legi Vedruna que parlaven, en castellà entre ells, amb un accent català que et feia caure d’esquena i s’adreçaven amb noms tan catalans com Arnau, però xerraven en castellà. Arribo al gimnàs i, al vestidor, dos xicots habituals que em parlen en perfecte català a mi, ho fan en castellà entre ells (avui i sempre que els he sentit).
Quan va començar aquesta actitud lingüística (lingüísticament, identitàriament, suïcida)? Per què ho fan?
Em comentava aquest dia una mare de quaranta-i-tants anys que li passa el mateix amb el seu fill de vint anys i els seus amics: tots se li adrecen en català a ella, però entre ells… en castellà! I no hi ha res a fer (no?), aquesta mare em comenta que els ho fa notar, els ho retreu, els ho diu, però l’engeguen… I al Vedruna, no hi poden fer res?
Quan els sento, em ve a la memòria una estada en solitari que vaig fer el 1983 a Perpinyà (tenia uns dies de festa, crec recordar que era per Setmana Santa i eren les meves primeres ‘vacances’ laborals): en veure-hi el jovent totalment afrancesat, parlant en francès entre ells, em van venir ganes de preguntar-los: per què ho feu això? Per què no parleu en el català dels vostres avantpassats? Però no vaig gosar (tampoc no els coneixia de res i em semblava impertinent ‘assaltar-los’ amb aquella pregunta). Aleshores, al meu poble, els joves (si més no els que jo coneixia) parlàvem el català, entre nosaltres per descomptat.
A cada bogada perdem un llençol i al pas que anem ens quedarem sense aixovar!
FOTO DE L’APUNT: arreplegada a la xarxa (els joves que hi surten no tenen res a veure amb els xicots de què parlo).