Des d'aquí

El jovent catalanoparlant que parlen en castellà entre ells. Preocupant. Aquest matí, tot passant pel carrer cèntric del meu poble he pogut sentir alumnes del col·legi Vedruna que parlaven, en castellà entre ells, amb un accent català que et feia caure d’esquena i s’adreçaven amb noms tan catalans com Arnau, però xerraven en castellà. Arribo al gimnàs i, al vestidor, dos xicots habituals que em parlen en perfecte català a mi, ho fan en castellà entre ells (avui i sempre que els he sentit).

Quan va començar aquesta actitud lingüística (lingüísticament, identitàriament, suïcida)? Per què ho fan?

Em comentava aquest dia una mare de quaranta-i-tants anys que li passa el mateix amb el seu fill de vint anys i els seus amics: tots se li adrecen en català a ella, però entre ells… en castellà! I no hi ha res a fer (no?), aquesta mare em comenta que els ho fa notar, els ho retreu, els ho diu, però l’engeguen… I al Vedruna, no hi poden fer res?

Quan els sento, em ve a la memòria una estada en solitari que vaig fer el 1983 a Perpinyà (tenia uns dies de festa, crec recordar que era per Setmana Santa i eren les meves primeres ‘vacances’ laborals): en veure-hi el jovent totalment afrancesat, parlant en francès entre ells, em van venir ganes de preguntar-los: per què ho feu això? Per què no parleu en el català dels vostres avantpassats? Però no vaig gosar (tampoc no els coneixia de res i em semblava impertinent ‘assaltar-los’ amb aquella pregunta). Aleshores, al meu poble, els joves (si més no els que jo coneixia) parlàvem el català, entre nosaltres per descomptat.

A cada bogada perdem un llençol i al pas que anem ens quedarem sense aixovar!

FOTO DE L’APUNT: arreplegada a la xarxa (els joves que hi surten no tenen res a veure amb els xicots de què parlo).

S’ha mort en Ramon Ramis i Avellí. ACS. Mataronenc, advocat, empresari, home de cultura, cinèfil, cineclubista, dirigent durant anys del Patronat de Cultura de Mataró, va ser l’ànima durant molt de temps de la magnífica ‘Mostra de Cinema de Mataró‘ (en paraules del seu enyorat amic Manuel Cuyàs, al diari ‘El Punt Avui‘: Les pel·lícules de la Mostra de Cinema de Mataró agradaven a tothom perquè eren triades a tret segur. (..) Per afany de justícia haig de dir que l’ànima de la Mostra, l’home que anava amb un fanal al nas perseguint les pel·lícules més presentables i que després elaborava uns programes de mà exhaustius perquè el públic estigués informat del que veuria o acabava de veure, era en Ramon Ramis i Avellí. En Ramon Ramis té a casa seva tantes revistes de cine perfectament classificades, que un dia que els responsables de la Filmoteca les vegin quedaran petits i disminuïts, perquè la seva hemeroteca no és res al costat de la d’en Ramis (..)). S’ha de dir que al costat del gran home que era en Ramis hi havia la seva gran dona, l’estimada Maria Rosa Soler. Jo els vaig conèixer arran de la fundació legal de la Federació Catalana de Cineclubs i conformar-ne, sota la presidència de l’Arnau Olivar, la primera Junta Directiva. Aviat ens ho vam haver de deixar córrer perquè l’Arnau, en Ramon i jo no encaixàvem amb el tarannà (diguem-ho així) del professional que portava el dia a dia de l’entitat (era ell o nosaltres i ell en vivia); però d’aquella experiència en va quedar una llarga i sincera amistat, renovada cada any amb uns sopars entranyables amb l’Arnau i la seva dona, la Ma Rosa Seix, en Ramon i la seva dona, Ma Rosa Soler, i jo i la meva dona, Assumpció Ribot: àpats que fèiem quan tornava del Festival de Venècia, l’Arnau, i quan jo tornava del Festival de Canes. En Ramon Ramis em va convidar a col·laborar amb la Mostra de Cinema de Mataró, no en recordo l’any, encarregant-me un estudi sobre el cinema anglès de l’època de Margaret Thatcher, del qual ell en va preparar tot un cicle. I recordo haver-hi estat molt en contacte també ran d’un cicle sobre el cinema italià del moment (en què vam poder veure, entre d’altres, tot el primer Nanni Moretti). Després de les sentides morts de la Ma Rosa Soler i de l’Arnau Olivar, poques vegades ens hem vist i el contacte freqüent que havíem mantingut s’ha anat dilatant en el temps, especialment d’ençà la pandèmia de COVID-19. En Ramon Ramis s’ha mort i el trobaré molt a faltar, se n’ha anat sense que hàgim parlat de tantes coses (cinema, cultura, país…) que teníem pendent de tractar. El meu condol als familiars i amics.

LA FOTO DE L’APUNT és de LLUÍS SERRAT i es va publicar al diari ‘El Punt Avui’.