Des d'aquí

Hi ha veus al País Valencià que defensen que, aprofitant la proposta que es puguin parlar la nostra llengua a les Corts espanyoles, se la denomini català/valencià. I fins i tot el PSOE valencià sembla que ho ha negociat amb la presidenta del Congrés, Francina Armengol.

A mi m’havien entrat dubtes, d’entrada. D’una banda, mentre no es qüestionés la unitat de la llengua catalana en tot el seu àmbit territorial, potser fóra una manera d’acabar amb la tradicional divisió que l’Estat i algunes (força) empreses fan, amb opcions lingüístiques diferenciades pel català i pel valencià. A més a més, sota una mateixa denominació, potser s’evitaria la bestiesa que ja corre per les xarxes, de posar al Congrés traductors i intèrprets específics per a cada varietat, en lloc de buscar-los competents en totes les varietats (no només la Central i la Valenciana). Per altra banda, però, no ho veia gens clar, perquè acceptar aquest canvi de denominació per factors territorials podria portar a haver-hi d’afegir, aviat, aquella ximpleria dels de Sumar de les Illes, que proposen dir-li Balear a la seva variant i així anar afegint (Català/Valencià/Balear) i potser acabaríem amb allò tan ridícul i acientífic de Català/Valencià/Balear/Franjolí/Alguerès…

Aquest matí, però, una autoritat acadèmica de Filologia m’ho ha deixat clar: “No pot haver-hi doble denominació de la llengua. Valencià ha estat sempre una denominació local del català.” -ha escrit a Facebook-. “És una denominació legítima, però local; e. g. un alguerès o un eivissenc etc no diran mai que parlen valencià. Aquest és el nom que rep el català a València.“- ha remarcat-. Li he comentat: “De totes maneres hi ha valencians que estan per la unitat de la llengua que defensen la doble denominació, com per exemple, Vicent Branchat, que n’està fent intensa campanya a Twitter, on fa poc ha escrit: “En el segle XV Joanot Martorell va escriure “Tirant li Blanc” i ho va fer, segons ell mateixa, en llengua valenciana. Cinc segles després els valencians encara tenim la “mania” d’anomenar així la llengua que parlem.”” i m’ha contestat que “No feien servir mai el nom valencià fora de València. He llegit moltíssims exemples de valencians que diuen sempre català fora de València almenys al segle XV i, quant al Tirant, la dedicatòria fou reescrita a la impremta, i la immensa majoria d’aquestes declaracions de “en llengua valenciana” es deuen als impressors locals.”. I hi ha afegit: “Aquesta llengua es coneixia internacionalment amb el nom de català, i una vegada que els jurats de la ciutat de València escriviren a la vila i aldees de Moya i de qualssevol llocs del regne de Castella per reclamar «un catiu de llinyatge de tartres, emperò batejat e apellat Joan, d’edat de vint anys poc més o menys», especifiquen que parla molt bon català: «e paladí en son parlar català, com de poquea a ençà se sia nodrit» [Rubio Vela, Epistolari de la València medieval, I, p. 28 ] (Lola Badia & Jaume Torró, El Curial e Güelfa i el “comun llenguatge català”, Cultura Neolatina)”. I, després d’una sèrie de consideracions, ho ha reblat: “(..) no és el mateix dir “català, el qual a l’antic Regne de València rep el nom de valencià” o una doble denominació “català/valencià”. Això darrer no ho acceptaria de cap manera, o algú s’imagina “holandès/flamenc/africans”, “portuguès/brasiler” etc? Als polítics ni la sal, amb els diners compren els filòlegs, els historadors i els filòsofs.”