Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

“La Maria de Palafolls” a l’Aplec Maria Sabatera

0
Tinc l’honor que Maria Fenoll, coneguda a Palafolls com la Maria Sabatera i per a qui el mestre Soms va compondre “La Maria de Palafolls”, sigui la meva sogra. Com que sóc el seu únic gendre, no em cal fer-li la pilota… de manera que és amb tota l’estimació, reconeixement i emoció que vull evocar un dels millors moments de l’Aplec Maria Sabatera que va tenir lloc a Palafolls el dia 13 d’octubre de 2013, quan les cobles Palafolls i Santa Maria de Blanes, conjuntament, van tocar “La Maria de Palafolls”:

Imatges de l’acte central de l’homenatge:

“Què passaria si intervinguessin o dissolguessin la Generalitat de Catalunya?”

0
Després de l’editorial d’ahir de Vicent Partal, El pas en fals, i havent publicat dilluns l’entrevista de Pere Cardús a Pilar Rahola, Preparem-nos per a la suspensió de la Generalitat, Vilaweb encara avui la qüestió de Què passaria si intervinguessin o dissolguessin la Generalitat de Catalunya? És bo, necessari, imprescindible, que els ciutadans de Catalunya ens preparem per si arriba el moment, en què la nostra reacció com a país pot revertir irreversiblement la jugada laminadora de l’Estat. Cal saludar, doncs, que s’hi introdueixin aquesta mena de reflexions i que, lluny de mostrar temors, ofereixin lúcidament les contradiccions del que allà anomenen “ordenamiento jurídico” (ai, l’herència de los “Principios Fundamentales”!).

Jo no sóc de mena tan optimista i estic convençut que tenen les fòrmules pensades per a colar com a “imperio de la ley” el que seria una simple (brutal, això sí) “ley del imperio” seu.  L’aspecte clau de les aportacions dels articles de Partal i de la redacció de Vilaweb és: què en farien dels càrrecs electes? O més exactament, com substituirien els càrrecs que estatutàriament han estat escollits democràticament?

Una primera resposta, d’interpretació literal de la norma, seria que podrien no tocar-los: simplement deixar-los sense més capacitat normativa que el simple compliment de les ordres, lleis, decrets i demés martingales de Madrid. De fet, la sentencia de l’Estatut ja sotmet qualsevol producció legislativa catalana a la superior jerarquia de qualsevol ministret del govern central. L’article 155 de la Constitució Espanyola els en rebla la possibilitat: els càrrecs de l’Administració Catalana quedarien com a simples peons de tota la potestat que adquiriria l’executiu de Madrid. Per exemple, podrien decidir tancar TV3 i Catalunya Ràdio, eliminar les subvencions a la difusió del català, alterar totalment els programes educatius dels centres escolars i la seva llengua, etc. Cap funcionari no hauria de canviar d’administració, simplement que els seus directors generals passarien a ser titelles dels secretaris d’estat i ministres, i els consellers, també.

Esclar que el president Mas, els membres del seu govern i els parlamentaris podrien practicar la insubmissió; però només una resposta popular de suport immediat a la decisió d’intervenir l’autonomia podria fer valer el gest polític i finalment revertir la intenció de l’acte salvatge de l’Estat. Perquè altrament, la insubmissió fóra pretext per a destitucions o encausaments sota acusacions d’actes il·legals i sortides per l’estil. Com se n’han encarregat de recordar alguns militars no gens demòcrates: el delicte tipificat de sedició encara està vigent. I l’article 155, com l’article 8 de la Constitució, són dels que s’hi van posar arran de la tutela militar a la redacció del text que després fou sotmès a votació. No els cladria cessar ningú d’entrada: simplement, de mica en mica, anirien “aplicant la (seva) llei”.

Una mixtificació de la capacitat real d’autonomia de la Generalitat durant uns quants anys, donaria temps de sobres a l’Estat a canviar definitivament regles de joc clau: la llei electoral i, perquè no, la Constitució en clau recentralitzadora.

Una intervenció de l’autonomia (i no cal dir si la dissolguessin) hauria de comportar una mobilització massiva, persistent, del pobla català, perquè fóra el moment del pols definitiu, crucial, a vida o mort del nostre futur com a país amb personalitat pròpia. Cal que ens mentalitzem i preparem per si arriba el cas. L’espiral, si ells l’engeguen amb la intervenció o suspensió, només pot ser: reacció del poble i, com a contraatac, mobilització de l’exèrcit o admetre la derrota política seva. Tant la via de l’exèrcit com la d’acceptar la derrota ens obriria les portes del reconeixement internacional. Però esclar, la prèvia seria que el poble català reaccionéssim, irredempts, contundents, pacífics, al costat de les nostres institucions i dels polítics (que potser detestem, però ara com ara són els nostres representants): val més que estiguem preparats.

El meu pare sempre m’explicava que el 6 d’octubre del 1934 van anar amb son pare al davant de la Casa de la Vila del poble, fent costat a la proclama del president Companys. però que eren molt poca gent. I em deia que molts sobiranistes de l’època es van amagar (i en aquest cas, no es referia pas només als de Malgrat). Les circumstàncies polítiquessón diferents. Un procés ben fet ha d’evitar, si pot, les proclamacions de balcó tipus 6 d’octubre del 34; però sobretot ha de comptar, de debò, amb el gruix del poble. Val la pena que, si arriba cas, demostrem històricament que “no ens perd l’estètica”.

Publicat dins de País | Deixa un comentari

La suspensió de l’autonomia, el moment clau

0
De la mateixa manera que el PP va fer valer el que diu el text de la Constitució Espanyola per anar contra l’Estatut votat pel poble català (i fins i tot el rebaixat per les Corts Espanyoles); de la mateixa manera n’aplicaran l’article 155, que comporta a la pràctica la suspensió de l’autonomia. Eren molts els que deien que políticament, democràticament, no es podia anar ni contra el que havíem expressat els catalans a les urnes del referèndum de l’Estatut ni contra el que ells mateixos anomenen la “soberania nacional”, expressada en la representació al Congrés i al Senat. I tanmateix hi van anar i el (seu) Tribunal Constitucional va retallar i reinterpretar el que li va donar la gana. S’havia plantejat el nou Estatut per a superar una situació d’ofec i el PP ho va reconvertir en una operació de reculada descomunal. I és el que, n’estic convençut, tenen previst a partir del moment que el govern de la Generalitat, el president mas o el Parlament facin el més mínim acte administratiu en base al qual ells puguin aplicar l’article 155 (que, insisteixo, a la pràctica significa la suspensió de l’autonomia). No pas per devoció ni obligacio constitucional, sinó sobretot per aprofitar l’avinentesa i reconvertir el que haurien de ser efectes del soberanisme en fets de recentralització i laminació definitiva de l’Espanya de les autonomies.

La mentalitat FAES que hi ha al darrera d’aquestes estratègies seria, com a mínim, la tercera ocasió que la posen en pràctica. La primera, al meu entendre, va ser el cas GAL: Felipe González i companyia estaven convençuts que el PP no farien res perquè cap militar (i encara menys un general) acabés a la presó; però la gent de l’Aznar ho va tenir clar, calia posar en perill el que fos, si això els permetia fer caure el PSOE i passar ells a manar. La segona ocasió va ser la de l’Estatut. I n’estic cert que, ara, amb la nostra justa reclamació del dret a decidir, hi veuen una oportunitat d’or, que no desaprofitaran. Novament es tracta de posar en perill el que sigui (la cohesió de l’Estat, la pau social i política a Catalunya…) per tal d’aconseguir l’objectiu ideològic que persegueixen. Però els pot sortir el tret per la culata.

Molt probablement, en els càlculs FAES-PP, hi ha la convicció que, suspesa l’autonomia, sortirà gent a protestar, però “els catalanets i catalanetes” seguirem treballant i una “majoria” no voldrà complicar-se la vida (allò de “no ha pogut ser, doncs deixa-ho estar”). És allò que diuen que el 12 de setembre de 1714 la vida comercial es reprengué amb normalitat a Barcelona… En canvi, costa poc especular que ells veuen el potencial que els donaria tancar o controlar/semicastellanitzar TV3, Catalunya Ràdio, els mitjans de comunicació catalanistes (via escanyar subvencions, etc.); així com “netejar també d’ideologia nacionalista” l’escola, etc. Amb tres o quatre anys de suspensió autonòmica, si els catalans i catalanes ens hi hem doblegat, de ben segur que calculen haver pogut conformar una nova realitat político-social al nostre país. I per si això fos poc, tindrien prou temps com per modificar la llei electoral i fins reformar la Constitució de manera que, a la “represa política de l’autonomia”, aquesta a penes pogués ser una unitat administrativa satèl·lit del poder central: el seu gran somni.

Òbviament, compten que, retòriques al marge, Europa i les instàncies internacionals finalment s’avindrien a considerar-ho un “afer intern” en què no intervendrien, per molta raó que ens vulguin donar.

Els pot sortir el tret per la culata, però, deia. Si la gent de Catalunya no acceptés la suspensió de l’autonomia, si sortíssim prou massivament al carrer fins a fer-los insostenible políticament la situació que haurien creat… Només els quedaria un recurs, que raonablement la Unió Europea no podria acceptar: els militars contra el poble. Per això, la supensió de l’autonomia pot esdevenir el moment clau. Si ells fan el pas i no se n’ensurten, em temo que hauran creat una situació irreversible contra els seus interessos ideològics, hauran precipitat el procés a un estadi cap a la independència de Catalunya ara mateix molt més llunyà en la millor de les previsions.

Publicat dins de País | Deixa un comentari

Dissabte passat, va morir el pacte CDC-ERC?

0
Dissabte passat, va morir el pacte CDC-ERC? Em temo que sí, que CiU està fent el canvi de parella: deixa ERC i s’abraça amb el PSC. Al capdavall, el Parlament ja ha aprovat aquella declaració del PSC pel dret a decidir, i Artur Mas s’hi pot agafar com a pretext de la transició nacional al ritme PSC… en nom de l’imprescindible acord amb el govern espanyol per a la gestió quotidiana. El seu número 2, els jutges l’han ferit de mort política, i el seu soci preferent, Duran i Lleida, fressa camins d’entesa amb els de Rajoy. Només faltava l’Oriol Junqueras dient el que va dir a Catalunya Ràdio i sentir que Mas invoca la implicació del PSC i ERC en la governació (que és tant com plantejar políticament les coses perquè ERC hagi de dir que no).

(Reproducció de l’apunt que he penjat a Facebook avui, 23.03.2013)

Publicat dins de País | Deixa un comentari

El poder judicial pot carregar-se el vot del poble?

0
Pel camí de les imputacions judicials, els membres de la judicatura poden, si volen, carregar-se els polítics elegits pel poble. Estaria bé que es dimitís davant d’una imputació, però si hi hagués absolució posterior, què? Quants casos hi ha hagut de gent valuosa que ha estat imputada i després no l’han pogut acusar, ni molt menys condemnar? La dialèctica i la correcció polítiques ens poden fer abonar “dimissions” que, a la pràctica, poden acabar sent greus ingerències en l’expressió democràtica del poble. O no.

(Reproducció de l’apunt que vaig penjar a Facebook el 20.03.2013)

Publicat dins de País | Deixa un comentari

Agenda social vs agència nacional?

0
Agenda social vs agència nacional? Si el govern no entén que l’agenda nacional és indissociable de la nacional; si no assumeix totalment que l’alliberament nacional és per a lluitar per la sanitat i l’ensenyament que ens mereixem, per a reduir l’atur a les taxes mínimes que el país s’ha de permetre, per a possibilitar oportunitats que col·lectivament podem generar, si… si no és així, és que no hi ha res a fer, perquè no comptin pas que el poble els segueixi. La independència no ens durà a cap paradís, però hauria de ser un projecte col·lectiu, de nació, de poble: això és, a parer meu, el que du tanta gent a engrescar-s’hi, a il·lusionar-s’hi. Podem ser més pobres o més rics, entre tots, però si som una col·lectivitat el més justa i solidària possible, el més unida possible al voltant d’un futur a compartir, sobre unes bases realistes de suport mutu, som “imparables”, com deia aquell.

(Reproducció de l’apunt que vaig penjar a Facebook el 19.03.2013)

Publicat dins de País | Deixa un comentari

És MAÓ: poca broma.

0
Publicat el 1 d'agost de 2012
San Baudilio de Llobregat? Santa Susana? La Seo de Urgel? Lérida? Gerona? Els castellanistes de les Illes Balears, encapçalats pel Partido Popular ja han mixtificat topònims com el de Maó. Aquesta violenta agressió la patim tots: canviar Maó per Maó/Mahón és com embrotir Girona amb el Girona/Gerona. Fer costat als que defensen el topònim legítim i genuí de Maó és una obligació moral contra els destralers anticatalans i contra els que volen imposar que “todo el monte sea orégano”. Defensar Lleida i no pas Lleida/Lérida és apostar decididament perquè Perpinyà deixi de mal anomenar-se Perpignan/Perpinyà ni Perpinyà/Perpignan, que Alcoi es digui Alcoi, que Castelló es digui com s’ha de dir (Castelló) i València, València. Perquè Sant Boi és Sant Boi i no pas San Baudilio de Llobregat. El nom, sí fa la cosa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Independència: construir-la i compte amb només desfogar-nos

0
La sentència contra l’Estatut va deixar en evidència les lectures possibilistes que, de la Constitució, es van fer durant la transició i molt especialment a la campanya del referèndum que la va aprovar. L’autonomisme havia fracassat. La sensatesa obligava a reflexionar. El Tribunal Constitucional espanyol no havia deixat marge. Especialment en el tema de la llengua, quedava clar que els catalanoparlants passàvem a ser ciutadans de segona a casa nostra mateix. Fer mal al país (i no cal a dir a la llengua) és el que significava persistir en la quimera d’un pacte que només vol una part, d’un autonomisme que l’Estat rebutja. La reflexió a fer era (i és) cosa de cada català individualment i de tots plegats, col·lectivament parlant.

IN-DE-PEN-DÈN-CIA, “ESPAÑA, ESPAÑA”…

Alguns ho tenen molt clar: in-de-pen-dèn-cia. D’altres també: els colons espanyols també: més “España” i Catalunya reduïda a suma de les 4 províncies, amb el català com a fòssil lingüístic. La reflexió, però, sempre val la pena. I no és fàcil perquè el camí que emprenguem ha de ser irreversible: seguir com ara ens du a la desaparició i al perjudici greu dels ciutadans i ciutadanes. Tanmateix, no la podem defugir. Hi podem fer tantes voltes com vulguem, però tots i cadascun de nosaltres hem de prendre decisions. Personals, que en esdevenir col·lectives, seran socials.

PSC i CiU; ERC, SI i IC…

Els partits majoritaris de casa nostra, davant la sentència, van desplegar camins dilatoris abocats al fracàs, amb poc dissimulada intenció d’esmorteir els efectes entre la població de la decisió del Constitucional. El PSC, en nom del pragmatisme que s’autoatribueixen, va defensar la via de recuperar per la via de lleis espanyoles el que la sentència ens treia, com si la respresentació mateixa del PSC al govern espanyol d’aleshores no hagués abonat el recurs governamental contra l’Estatut, com si el PSOE no fos corresponsable no ja de la involució autonòmica sinó de la fi de l’autonomisme. La falsedat del seu suposat pragmatisme es tornava a posar de manifest: com sempre, simples gestors més o menys eficients dels interessos creats; incapaços de donar cap resposta de debò ni d’esquerres ni progressista en defensa del poble que diuen representar. CiU, en nom de la defensa de Catalunya, va tirar per la via del Pacte Fiscal: una proposta indecent, en la mesura que, a canvi de diners, acceptaria passivament però acceptaria la resta de retallades, inclosa l’agressió a la llengua i la rebaixa dels catalanoparlants a ciutadans de segona; però (cal reconèixer-ho) que ha tingut la virtut de congriar força partidaris també en la gent que, sentint-se espanyola a casa nostra, n’està fins al capdamunt de l’expoli que patim. El problema és que tots sabem que és una quimera, un impossible que, com a molt, acabarà en un acord de finançament més o menys com el que tenim, d’aquells que uns opinen que és millor que l’anterior i els altres tots al contrari, però que al cap dels anys tots constatem que es tracta d’una ensarronada monumental, com sempre. El presumpte valor específic del que autoanomenen nacionalisme molt probablement quedarà reduït al que sempre ha estat: un simple argumentari de negociador en situació desfavorable. Patètic!

ERC, deixant enrere l’etapa encara inextricable de Carord-Rovira i la seva presumpta alternativa Joan Puigcercós (que ningú no es va creure), ha optat per la via Oriol Junqueras, tan sòlida ideològicament com poc engrescadora programàticament: s’ha tornat a l’estètica de les idees, dels desitjos i voluntats. Però no en percebo ni una estratègia ni d’una tàctica polítiques que es tradueixin en propostes i realitats organitzatives, socials, cara a l’objectiu que es persegueix. Iniciativa, per la seva banda, mai no van abandonar l’estètica ideològica, ni estant al govern, per molt que s’hi perdessin els papers. El fet que (com és fatal tradició a les esquerres) no hagin fet pública i autèntica autocrítica del seu pas per la gestió pública fa perdre eficàcia al carisma dels seus actuals dirigents. Francament, quan penso en IC, penso una mica en un refugi autocomplaent, amb qui pots comptar segurament cara a les mobilitzacions, però poc per a la gestió del procés que ens cal (tant de bo m’equivoqui).

Solidaritat, Joan Laporta, Reagrupament… van tenir uns resultats electorals l’interès del quals, per mi, és que reflectien (igual que, en part els d’ERC) l’arrauxada resposta independentista d’una part de la població davant l’agressió d’Espanya. I treballen cara a la galeria (bé, en Laporta, més aviat viu de fer de submarí de Convergència, però ara deixem-ho estar…), delerosos de pírriques victòries o simbòliques escenificacions parlamentàries; amb el problema que no poden comptar pas amb la complicitat dels mitjans de comunicació perquè tanta gestualitat arribi de la manera que voldrien al poble a què teòricament va adreçada.

LA INDEPENDÈNCIA COM A RETÒRICA

Permeteu que recordi el que ja he escrit altres vegades: no sóc essencialment independentista. Els estats són maneres d’organitzar-se i, sovint, a costa realment dels organitzats. Podríem viure bé (o malament) en moltes i diverses formes d’organització política. No obstant això, atès que l’actual situació ens perjudica com ho fa, contemplo la independència com una exigència ètica: penso si no tenim l’obligació generacional de provar-ho, de mirar que sigui possible, perquè en el futur la gent de casa nostra no hagi de patir el que patim nosaltres. Ja he dit també en altres ocasions que, per mi, salvar, vigoritzar i projectar la llengua i cultura catalanes és molt més important que disposar d’un estat propi, confederat, federat, o ser-ne autonomia, regió o el que es vulgui: una cosa és patrimoni de la humanitat i l’altra, una manera d’organitzar-se. Certament, hi ha tota la qüestió dels símbols i les identificacions, el reconeixement nacional; però la gamma de maneres que hi ha per a tenir-lo és àmplia: si hem d’optar per la independència (una d’aquesta formes) és, si més no, perquè les altres que s’han provat no han reeïxit.

Enmig de les reflexions que vaig encetar d’ençà la sentència de l’Estatut, veig com va penetrant el discurs independentista en la nostra societat. D’una banda, entenc les iniciatives mobilitzadores, els escrits i manifestacions verbals dels que la veuen molt a prop. Però he de confessar que tot plegat m’inquieta, perquè segons com fem les coses, anirem malament, possiblement de manera irreversible.

No dubto que hi hagi independentistes a CiU (i pel que es veu també al PSC), però em temo que l’estelada i la retòrica independentista al si de Convergència és sobretot una estratègia, en bona mesura capitanejada per Oriol Pujol des que va veure a venir com el sobiranisme se’ls en n’anava a ERC ja a la campanya electoral que donà peu al primer tripartit. I ara mantenen el bull d’aquesta olla perquè els calen tots els vots. Fins i tot, valdria la pena saber fins a quin punt en Laporta o la mateixa Solidaritat (per no esmentar altres opcions) no han estat en algun moment instruments d’aquesta estratègia. Certament, sigui el que sigui, ves que el discurs no acabi resultant majoritari i l’hagin d’encaixar més del que es pensaven; però CiU sap que li calen tots els vots i que, segons que faci, perdrà molts votants poc amics del anomenen “aventures”.

Per altra banda, tots coneixem sobiranistes de pedra picada avesats a trobar la resta de la humanitat fluixos, tous, venuts… espanyolistes disfressats!

Però potser el que més m’inquieta és el caire de desfogada, de resposta emocional, de gestualitat sense gaire res més al darrere, que traspua el sobiranisme.

CONSTRUIR LA INDEPENDÈNCIA

La independència l’hem de construir, si la volem. És més, val més treballar-hi amb sentit integrador, de manera que si els autonomistes (i fins els espanyolistes) en treuen profit (és possible, això?), que en treguin.

Per mi, construir-la vol dir:

  • No estar pendents de respondre a Espanya, ni  França, ni  Itàlia. Hi ha sobiranistes amb la síndrome Barça: que sense el Real Madrid no sabrien viure.
  • Pensar i actuar com a sobirans en el món, amb les interdependències que calgui, defugint sempre la dependència majoritària d’Espanya, de França i d’Itàlia.
  • Ser autoexigents, rigorosos i oberts.
  • Ser creatius, imaginatius: apostar per nosaltres, creure en nosaltres. I quan dic nosaltres, dic tothom.
  • Emprar amb normalitat la nostra llengua, peti qui peti, costi el que costi (si convé, canviant la mena de versió del diari que llegim, eh?)
  • Emprar els nostres símbols, sense deixar-nos arrossegar pels dels altres.
  • Aportar al nostre país eines i recursos que l’enforteixin i ajudin a fer-lo sobirà.
  • Trasmetre amb normalitat al nostre entorn privat, familiar, social els valors de dignitat, futur, risc, necessitat, integració, llibertat… de l’aposta sobiranista.

Seguiré pensant-hi… Però el que ja fan milers de catalans i catalanes, sense gaire escarafalls, sovint em sembla més productiu que la gestualitat estètica.

PS: perdoneu les obvietats, però he sentit la necessitat de dir el que penso, com bonament he pogut.

Publicat dins de General | Deixa un comentari