Des d'aquí

Havia perdut ja 30 Kg i escaig el mes de setembre (portava 4 mesos de dieta i caminar) i la nutricionista va considerar que ja tocava que em musculés: havia posat una miqueta de múscul al meu cos (cames, esquena) amb les caminades a l’aire lliure durant la primavera i l’estiu, però ara ho havia de treballar directament. Això volia dir anar al gimnàs.

Potser sou dels que no us hi veieu anant al gimnàs. No sé, aquell ambient que ens prefigurem, aquella gent tan musculosa aixecant o movent pesos impossibles, el culte al cos que presumptament s’hi respira… El fet mateix que solen ser locals tancats. I anar-hi a fer esforços, quan a vegades ja estem físicament prou cansats. Potser no, tal vegada sou dels que ja hi van, al gimnàs, o que admireu el treball amb el cos. Sigui com sigui, permeteu que us expliqui el meu cas, la reserva amb què m’ho vaig agafar en rebre la notícia que hi havia d’anar, els però que vaig plantejar, com vaig entrar-hi i fer-hi ben aviat una altra ‘descoberta’ (també molt positiva) de les diverses que m’ha aportat aquesta combinació de dieta i exercici.

Ran de l’anterior règim alimentari que havia fet, vaig passar una temporada per un gimnàs (certament, sense gaire ordre ni concert) i fins vaig practicar un pèl la natació (tot i que no acabo de nedar prou bé, sobretot hi respiro malament, hi vaig molt lent per aquells carrils concorreguts de la piscina…), però m’ho vaig deixar córrer. Per acabar d’adobar, fa uns anys vaig patir un estrip de retina i l’oftalmòloga Dra. Rosa Maria Sust, que m’ho va tractar amb làser, m’havia indicat precaució cas que mai volgués muscular-me (per la cosa d’aixecar pesos…). És així que no ho veia gaire clar, de tornar a les manuelles, a les màquines de peses, a les cintes de caminar… D’una banda, no en tenia pas mal record d’aquella ‘experiència gimnàstica’, però me n’havia cansat aviat i… vols dir que ara no em podria tornar a passar? Per altre cantó, anar-hi era començar de nou una dinàmica d’arribar-te a un d’aquells caus, dels que de debò que no sabia pas gaire com funcionaven (seriosament parlant), i tot se’m feia de sobte una muntanya (preparar-me’n la vestimenta, la bossa, les tovalloles, organitzar-ne l’estesa en tornar-ne… Si voleu, excuses, però una muntanya se’m feia!). I hi havia el tema dels ulls…

Tanmateix, tot es va girar a favor. Consultada, l’oftalmòloga em va aconsellar que, si hi començava, practiqués amb pesos moderats; però dient-me que sí, que hi podia anar. La mateixa Dra. Jauri, veient-me un pèl perdut amb el tema, em va parlar del gimnàs G2 Sport Malgrat, que ella coneix bé. És força petit, si bé permet exercitar-t’hi amb comoditat, té unes bones instal·lacions, fan tot un ventall de classes dirigides, compta amb personal molt amable i col·laborador, les seves tarifes són realment assequibles, cau a prop de casa… i vaig tenir la immensa sort d’entrar-hi per primer cop i topar amb qui després s’ha convertit amb el meu monitor de referència, en Javi Catalán, d’una gran expertesa, qualitat tècnica, intensa dedicació i que et fa molt de costat, assessorant-te, corregint-te de manera cordial els exercicis perquè els milloris. La nutricionista va suggerir que m’apuntés a classes dirigides que comportessin musculació, en els exercicis de les quals m’adaptés inicialment als pesos reduïts, escassos, que jo podia assumir (que en parlés amb els monitors), i que també fes alguna rutina de peses, a més de caminar a la cinta. Per demés, a casa em van treure la mandra amb què jo m’agafava tot allò de l’organització…

I és així que vaig abordar el que, de mica en mica, s’ha convertit en una experiència enormement plaent i profitosa, en què estic superant petits reptes constantment, que m’entreté i em nodreix físicament (i anímicament). Deixeu-m’ho dir: si en començar el règim, el mes de maig, rondava el 20% de massa muscular, ara mateix en vorejo el 40% (reeixint doncs en l’objectiu de capgirar-ne la relació amb el greix corporal, que ja l’he reduït i el tinc al voltant del 14%. Tot gràcies a la combinació de dieta i exercici).

En Javi va proposar-me que, tot primer, anés a una de les activitats col·lectives que ofereixen, el Mindbody (una combinació d’estiraments i equilibrismes, amb elements de ioga i de tai-txi), que li aniria bé al cos, que ho combinés amb unes rutines de musculació (de cames, pectorals, esquena i braços), a raó de 3 sessions setmanals, i que al cap d’un mes i escaig comencés amb ell mateix una classe anomenada Funcional (càrdio i musculació), en què ja tindria en compte les meves limitacions inicials, però que em completarien en aquesta fase de començament. L’Alla, la monitora del Mindbody, va fer-me agafar gust especialment als estiraments (dels equilibris, noi, poc me’n sortia) i quedava com nou després de cada sessió. A més a més, tot i que el grup solia vorejar la vintena de persones, va saber-me animar, reforçant-me, a base d’anar-me’n assenyalant els progressos (en la flexibilitat -penosa al principi, força millor després-, en l’execució, etc.). Eren dues tardes a la setmana que hi anava i ho vaig fer durant alguns mesos, fins que, havent començat ja la resta d’activitats físiques i havent de caminar també a la tarda (ho explicaré al pròxim capítol), vaig decidir d’incorporar els estiraments (ara que els havia après a fer bé) en acabar les rutines programades (que feia i faig al matí).

De mica en mica, a mesura que em notava més fort, vaig anar augmentant de pesos que aixecava o que intervenien a les flexions diverses; amb prudència, sempre pendent que la retina no se’n ressentís (si d’entrada em movia entre els 2 kg i els 5 kg, actualment ja estic fent sèries amb barra de 20 kg -press pla amb barra, esquats amb barra rere la nuca- o de 10 kg -pes mort- i faig anar màquines d’exercici amb plaques metàl·liques ja d’un cert valor: ha estat una progressió mesurada, lenta si ha calgut, però positiva al decurs dels mesos). Tanmateix, va arribar un moment que la massa muscular no m’acabava d’augmentar com era d’esperar (tot vol el seu temps i fer-hi les correccions escaients) i, sempre amb en Javi, vam decidir de passar a una nova rutina de 5 dies a la setmana, amb treballs més específics sobre els diversos grups musculars (cames -quàdriceps i femoral- el dilluns; pectorals el dimarts; dorsals el dimecres; espatlles, bíceps i tríceps el divendres, i cames -bàsicament isquiotibials- el dissabte), afinant l’execució dels exercicis, incrementant-hi els pesos. I aleshores vaig deixar-me córrer les classes de Funcional, perquè d’una banda tot plegat era massa activitat i per altre cantó, he de reconèixer que en sortia un pèl massa cansat.

La Dra. Jauri està seguint de prop tota aquesta meva activitat física. Per a ajudar a la musculació, em va prescriure la ingesta de proteïna animal (en pols, que dissolc en aigua i me la prenc a raó de 2 mesures una estoneta abans d’anar al gimnàs i 2 altres en acabar la musculació). La compro a la farmàcia i és ben gustosa. La d’abans d’anar al gimnàs, en part, també em serveix per agafar més energia i que no hi acabi esgotat. Val a dir que ha estat un pèl crítica amb el fet que jo abandonés les classes de Funcional, amb les quals confia molt -sobretot les impartides per en Javi-, i perquè, amb les 5 rutines setmanals més totes les caminades que faig, no m’acabi excedint d’activitat física (fins al punt que m’ha aconsellat que en descansi absolutament un o dos dies a la setmana). També m’ha fet prendre uns quants mesos un compost que ajuda al metabolisme, específicament quan es fa exercici.

Segurament m’he convertit en un home sanament addicte a les endorfines, una de les anomenades ‘hormones de la felicitat’ que el cos produeix quan fas bon exercici. Benvingudes siguin. El cas és que la sensació de benestar que obtinc després d’una sessió musculadora és ben gran -i encara millora amb la dutxa reconfortant posterior-. Arribar a casa després i notar-te les cames potents, les espatlles marcades, els braços ferms, els abdominals sòlids -en faig un dia per altre-… és francament agradable, et fa sentir bé amb el teu cos i et deixa apunt per encarar la resta de la jornada. Actualment, jo vaig al gimnàs a primera hora del matí, hi faig uns minuts d’escalfaments, després entreno durant uns 40 minuts amb manuelles i màquines i barres de peses, tot seguit em menjo un grapadet de fruits secs i bec la proteïna, per seguir a les cintes, en què camino una hora. Ho enllesteixo tot fent uns quinze minuts d’estiraments -més els abdominals, si toquen- i, abans de dutxar-me, em prenc el batut de fruita i verdura que em duc de casa i… que no hi falti, el cafetonet! Sacrifici? Cap. Plaer? Total. Els esforços físics que hi faig no em signifiquen cap patiment, ans al contrari, petits reptes que vaig superant de mica en mica, amb satisfacció. I el sentiment de recompensa que n’obtinc resulta molt gratificant.

Com és natural, en un cos que ha passat d’estar informe, fofo totalment, a reconstituir-se físicament, hi ha hagut en el procés algunes molèsties i dolorets, normalment per sobrecàrregues musculars, coses que l’osteòpata Paqui Ibars s’ha encarregat de solucionar manipulant el que convenia o bé donant-me consells sobre la pràctica dels exercicis i estiraments; així com el mateix monitor, en Javi, també me n’ha donat i, a través d’un seguit de classes individuals al mateix G2, no tan sols m’ha ensenyat a fer les rutines de musculació, sinó que me n’ha perfeccionat l’execució i me n’ha afinat la pràctica per evitar problemes amb els músculs i les articulacions. Els pesos a moure els hem adaptat, de les inclinacions i programes de les cintes hem acabat triant les que no em provoquen cap conseqüència… I, per cert, els dies que apareixien aquelles molèsties i dolorets, m’ho calmava amb una pomada -escalfor curativa pels músculs ressentits- o amb una bossa de fred -per a les articulacions-. Res que fes mal de cap importància, petits ajustaments…

No voldria acabar aquest capítol sense proposar-vos una reflexió. Hi ha, a la societat, uns certs prejudicis sobre els gimnasos o el fet mateix de muscular-se. Com si tothom que hi va hagués de ser aspirant a esdevenir una mena de fisioculturista. No diré pas que no n’hi hagi, de gent que va a ‘marcar musculatura’ i quanta més millor. Potser hi són la minoria, tanmateix: al gimnàs et trobes de tot. N’hi ha que es cuiden molt bé, homes i dones amb bons cossos, que en van tenint cura, sense cap gana de lluir-se, simplement pel plaer de trobar-se millor. Us ben asseguro que força d’aquests te’ls trobes pel carrer i en molts casos no diries pas que són clients habituals de gimnàs. També hi ha gent gran, com jo mateix, pels quals mai es tard posar-se ordre físicament. Igualment, coincideixes amb persones esforçades que breguen contra la seva obesitat o sobrepès. Efectivament, allà ens exercitem forçuts i febles, fibrosos i informes, adolescents, gent de mitjana edat i alguns de grans, mascles i femelles, assidus quotidianament i passavolants… Com dic, hi ha de tot. I sobretot llibertat -allà, bàsicament, cadascú va a la seva i ningú es fot amb ningú-: jo no m’hi sento gens coaccionat, no noto pas que em critiquin si soc maldestre amb alguna sèrie, ans al contrari, hi he trobat alguns veterans que puntualment m’han ajudat, he après també molt veient els més experts com de bé treballen… A més, si quan hi vaig començar no coneixia es pot dir ningú, de mica en mica ens hem anat saludant amb els que ens hi hem anat trobant ben sovint, fins a encetar alguna primera conversa -al vestidor, a la sala de càrdio, a la de musculació o a les classes col·lectives-, que ha derivat en una coneixença personal. S’hi crea un ambient com familiar, que fa més agradable anar al gimnàs.

Fruir preparant les menges i aprenent a cuinar-les, ha estat una de les grans sorpreses que m’he endut en aquest règim (tant el d’aprimament com al de manteniment). Jo abans era molt expeditiu amb el menjar, tant a l’hora de fer-lo (si em tocava fer-lo a mi) com a l’endrapar -perquè tendia a empassar-me’l amb avidesa i, a més a més, mai no en tenia prou, ben al contrari del que he après ara, que prenc el que escau i m’abelleix quedar perfectament, lleugeret d’estòmac, sense restar amb gana, prou sadollat-. Crec que hi ha fet molt en aquest canvi, que hagi intentat seguir la consigna de la Dra. Jauri, de mastegar bé i mirar que els àpats durin pel cap baix els vint minuts, i ‘descobrir’ el plaer visual dels plats rics en aliments, tonalitats, textures i colors -em fa bo de mirar-los i assaborir-los també amb els ulls!-. De manera que, força aviat, vaig adonar-me que preparar-los, tenint-ne cura dels components, valia la pena i, de mica en mica, les estones que hi dedico s’han convertit en uns dels millors moments del dia.

Muntar l’amanida variada dels dilluns al matí, estenent-hi la ració pertinent d’enciam pel qual escampo rodanxes de cogombre -que tallo i parteixo per la meitat-, trossets de pebrot i d’api i uns quants xerris, tot prèviament rentat i assecat, en les quantitats adequades per a acompanyar, aportant gust al conjunt i donant-hi varietats al verd i presència del vermell, afegint-hi la ‘blancor’ de quatre o cinc espàrrecs mitjans i tallets de formatge light de cabra, arrodonint-ho amb una espargida de cibulet i, al damunt de tot, làmines d’ou dur… Anar preparant una verdura o altra, en la mida i forma que va bé, completant-ho amb els afegitons apetitosos i amanir-ho amb aquell puntet de sal que li queda tan bé, el raig de vinagre de poma, la culleradeta d’oli d’oliva que m’és permès de posar-hi… És un plaer, que es magnifica encara més amb el resultat final i quan ho poso a taula, a esperar que hi faci arribar les llesquetes de pa integral -sucades amb tomàquet i ‘regades’ amb orenga-: és que entra per la vista i menjar-ho esdevé encara més bo. O el dia que tinc Ruca-canonges amb formatge de Burgos light (havia estat formatge feta, que m’agrada molt i estava prescrit, però el vam haver de retirar perquè du massa sodi), un joc de textures, enriquit per l’amaniment del Burgos a base d’herbes aromàtiques (un combinat d’alfàbrega, romaní i orenga). O quan toca l’escarola amb créixens… esplèndid! Per cert, ‘experimentar’ amb les diferents verdures ha estat també una constant tot aquest temps, un joc entretingut, a vegades no pas reeixit, però amb èxits com el d’ajuntar endívies -regades amb sal, herbes de Provença i vinagre de poma-, tonyina i créixens -passant-hi un rajolí d’oli d’oliva… quina cosa més saborosa!

‘Descobrir’ com lliguen les verdures amb el peix ha estat també una troballa que em dona àpats exquisits, per demés, visualment consistents. Un èxit que també he tingut, per exemple, amb la prova de muntar un plat complex amb les llenties com a proteïna, l’arròs integral com a hidrat de carboni i… vinga, som-hi a afegir-hi petits ingredients que fan salivar i bonic el conjunt: julivert, formatge light (insisteixo, era feta primer), un bon raig de llimona… i tot barrejadet! Per a llepar-se els dits i com llueix a taula!

I com he xalat (i xalo) aprenent a coure al meu gust. La truita m’ha dut de corcoll, ja sigui d’un ou o de dos, amb paella mitjana o petita, amb cada vegada menys oli i jugant amb la intensitat del foc, he anat passat per diversos resultats, però finalment he arribat a fer-les torradetes per fora i poc fetes per dins, que és com més agraden. El pollastre a la planxa, tot primer el coïa amb pell, però vaig acabar fent-lo escorxat, cosa que me’l permet torrar bé, havent-hi afegit fines herbes, que li donen un gran sabor. La carn vermella estava acostumat a menjar-la ben feta, però vaig voler provar-la en diferents nivell de cocció i em vaig quedar amb el que per a mi representa tota una altra sensació per al paladar: poc feta, res, un minut per banda (si l’entrecot és gaire gruixut, tiro a minut i mig o dos -que ja és massa!), havent-la salat una mica abans de posar-la a la planxa. El gall dindi, ‘filatejat’, amb sal i herbes de Provença a cada banda, deixat quatre minuts per costat a la planxa, a foc mitjà. El rap o el lluç, també amb sal, un raig de llimona i un altre d’oli d’oliva abans de coure’ls uns tres minuts i, després, reforçant-ho amb una mica més de llimona i, en el cas del lluç, una miqueta d’all i julivert per a acompanyar-ho: deliciós!

EL ‘VERMUT’.

A casa teníem el costum de ‘fer el vermut’ el cap de setmana i ho vam voler mantenir. Però no era qüestió que jo seguís menjant patates fregides, olives, musclos en escabetx… De beure, hi bevia vi (negre o blanc) i vaig decidir de seguir prenent-ne. A la nutricionista no li va fer gaire gràcia, perquè ingerir vi és sumar calories i, per tant, en certa mesura, és anar en sentit contrari al que portem, i va aconsellar-me -què hi farem!-: “beu-ne 1 copa a la setmana”. Però en això vaig ‘pecar’ des del primer moment. El ‘vermut’ divendres, dissabte i diumenge, abans de dinar, per mi és familiarment important i no ho volia ‘aigualir’, així és que he seguit amb vi cadascun d’aquests dies, però això sí, mirant que sigui només 1 copa cada dia (i, fent exercici, procuro cremar aquesta aportació calòrica puntual). Ara bé, quedava la qüestió de la resta: què hi menjaria? I aquí la meva família va encertar-la de ple: em va proposar de muntar un plat que s’ha convertit en el meu plat estrella, el que més vegades he preparat, imprescindible en àpats a casa d’amics i familiars, amb el qual he començat les celebracions de Nadal, Cap d’Any, Any Nou, Reis, sants, aniversaris, etc.

Té diverses variants. Sempre hi ha pastanaga crua, tallada laminarment molt fina, xerris, cibulet i formatge fresc (era feta, però…) i el que canvia en cada ocasió és ruca i canonges un dia, l’endemà cor d’escarola, l’altre, espinacs crus amb pebrot vermell. Per descomptat, tot amanit amb una mica de sal, vinagre de poma i oli d’oliva. I és la ració de verdura del corresponent dinar.

Darrerament i per a millorar el ferro al meu cos, he afegit als ‘vermuts’ un platet amb escopinyes regades amb llimona, que em prenc amb fruïció en començar aquest aperitiu (just després del brindis i abans de la verdura).

He de dir que el ‘pecat’ de beure vi no és l’única cosa amb què m’he apartat de la dieta proposada. Per exemple, no hauria de prendre cafè o només fer-ho una vegada al dia o… quantes menys tasses millor. I, a part del matiner, la resta haurien de ser descafeïnats. Però jo sóc cafeter (la meva família materna és molt cafetera) i no me n’estic: a part del cafè amb llet de l’esmorzar, de cafeïnat en cau un altre a primera hora de la tarda, després de la migdiada, quan em poso a treballar a l’ordinador, i de descafeïnat, que no me’n falti després de prendre el batut, a mig matí. Hi ha el cas de les sardines, més que recomanades al pla d’alimentació i que a mi no m’agraden (gens!): les he substituïdes per un altre peix blau (el verat). O el cas de tot de proteïnes vegetals suggerides, algunes de les quals, amb noms per mi ben estranys, ni les he tastat, i d’altres, després de consumir-ne, les vaig haver de deixar estar perquè em provocaven desordres intestinals…

Tampoc em prenc les 3 infusions al dia que tinc prescrites, tot i que m’agraden, però, amb les diverses activitats que meno, no sempre (es pot dir mai) puc estar per totes les infusions. Normalment, em quedo en 1, després de sopar (camamilla, ‘abraccio della sera’, ‘calma interiore’, que porten coses relaxants, que t’ajuden a agafar el son). Sempre que m’és possible, me’n preparo una altra (de boldo) per al migdia, abans de dinar. I, per a mitja tarda, quan n’hi ha ocasió, són la de farigola, la de gingebre i llimona o el te verd.

Per sort, la Dra, Jauri és molt comprensiva (i, com ja he remarcat, et marca les pautes, espera que les segueixis, deixant-te marge de llibertat, hi insisteixo, i jo, bàsicament, les segueixo es pot dir totes).

LES MENGES: VAM HAVER D’ORGANITZAR-NOS…

Com ja he apuntat anteriorment, quan vam veure el primer pla d’alimentació de la nutricionista, vam haver de fixar-nos en quan tocava menjar cada plat, quan per tant n’havíem de comprar els components -i on els havíem de comprar!-, quan els cuinàvem -sobretot si volíem avançar la cuita de, per exemple, patates, pastanaga, mongeta verda, espinacs, bledes… i guardar-ho en tàpers a la nevera, per no haver d’estar constantment als fogons-, com ens organitzàvem entre nosaltres -a casa només he fet règim jo-… D’entrada, vam anar sobre la marxa, però era un maldecap i vam acabar fent llistes: una que detallava el meu menú diari, especificat per àpats i indicant-hi els diversos aliments que hi eren necessaris; una altra que enllistava aquests aliments, detallant-hi els dies que tocava menjar-los, i una tercera -feta a partir de l’anterior- en què constava els dies de la setmana que els havíem de comprar, a quins establiments i la quantitat que ens en calia de cada. De fet, hi hagué una quarta llista, amb els temps d’ebullició de les menges, en la qual aviat hi vaig afegir els seus amaniments adequats (vinagre, herbes aromàtiques, etc.). I al calendari de la cuina vam marcar els dimarts i els divendres com a dies de les cuites. Gràcies a aquest sistema que ens vam muntar, ho vam poder encarrilar finalment bé i, de fet, encara el mantenim, anant fent modificacions a les llistes, a cada variació de dieta, que diverses n’he tingut i en tinc al llarg dels mesos, per anar reajustant-ho tot, a fi de millorar cada cop més.

AVORRIDA, LA DIETA? NO GENS, AL REVÉS, BEN VARIADA I CANVIANT.

A mesura que la vas descobrint, la dieta que et marca la nutricionista resulta ben variada. Començant pels esmorzars (jo venia de menjar-hi sempre el mateix -torrades amb margarina i melmelades més cafè amb llet- i amb el règim vaig passar a tenir que si un dia ou, que un altre pernil, que un altre formatge light, que un altre salmó, etc., i a més de la verdura i el pa integral corresponent, el deliciós kéfir -ara, de coco, l’endemà, de llet-, més l’imprescindible cafè amb llet), seguint per les amanides dels diferents àpats (un bé de Déu de combinacions canviants i de gustos diversos, amb un joc de colors molt atractiu -verd de l’enciam, escarola, cogombre…, vermell del pebrot, del tomàquet, etc.- ) i acabant amb l’ampli ventall de proteïnes (carns, peixos, vegetals) i hidrats de carboni de què disposava -i disposo- al llarg de la setmana.

Les amanides, per a arrodonir-ho, permeten consumir-ne diferents ‘volums’. M’explico: des del primer dia, he respectat la ració del quart/meitat de plat que els pertoca; però de seguida va aparèixer una pregunta: a quina alçada puc arribar, dins del quart/meitat corresponent? Doncs, mira, segons els components que hi entren en joc: si tens cogombre i/o raves que afegir a l’enciam, posem per cas, l’hi afegeixes al cim, com fas amb els espàrrecs i, si cal,  amb els tomàquets… Per cert, en comprar la verdura et trobes que en tens més de la quantitat que et tocaria i no l’hi pots pas posar en un àpat, cosa que et fa alterar el pla alimentari inicial, per a acomodar-hi el consum d’aquestes menges en diversos dies. Per altra banda, hi ha material diguem-ne ‘escandalós’: les endívies o el mateix tomàquet, per molt que els obtinguis ‘petitois’, les mides solen sobrepassar el quart/meitat de plat estrictament parlant, però tires de dret… (és verdura i no engreixa, dins d’uns límits!). A les fotografies que he anat publicant de les ‘meves’ amanides observareu que han anat tendint a ser de plat sencer: us puc assegurar que, en preparar-les, en mesuro la ració segons la regla del quart/meitat de plat i després n’escampo els components per tot el plat.

O sigui, que d’avorrida i cansada, la dieta proposada no n’és gens i, a més a més, la Dra. Jauri t’hi va fent petits retocs successivament, a mesura que els teus indicadors (greix corporal, el visceral, el pes, etc.) ho aconsellen. Potser la novetat més sonada de totes va ser la incorporació (al cap d’uns mesos) dels batuts a mig matí: batuts de fruita, verdures, oli d’oliva, civada i aigua, per a vitaminar-me més. Mai no n’havia pres, de batuts, i això de ‘liquar’ (de fet alguns queden més com un ‘puré’ que no pas líquids) no em feia gens de gràcia, sobretot tenint en compte que substituïa la peça de fruita matinal a què ja m’havia avesat. Però bé que li havia de fer cas i és així que vaig comprar-me una batedora, vaig retocar les llistes dels àpats (per a incorporar-hi els batuts – al damunt, diferents entre si al decurs de la setmana) i, per descomptat, també vaig modificar la llista de comprar (el gènere havia de ser a casa al moment de preparar-los).

A la verdura a tenir en compte s’hi van anar afegint altres variants (que si endívies, que si créixens…) inicialment no previstos; amb la fruita ens vam anar adaptant a l’oferta de la temporada -benvinguda la d’estiu, saborosa també la d’hivern..-. I a més, nosaltres anàvem ‘descobrint’ noves possibilitats, tipus de productes que ens agradaven més (de pa integral, el molí cereals del Forn Noé; de les diferents classes de tomàquets, el cor de bou, el rodó, el raf, els xerris…; d’enciams, les diverses alternatives  -llarg, francès, fulla de roure…- ; el cor d’escarola de la Cooperativa Progrés-Garbí i el vinagre de poma del MOOMA -que venen al Cabàs de can Mercader-; de vedella, Angus i de pollastre, Cuk -carns que ens serveix la Carniseria Emili-;  dels iogurts desnatats sense lactosa, el de La Fageda -que comprem al Condis-; pel que fa a les sopes de verdures que es venen, la de pastanaga -al Condis-; les herbes aromàtiques que combinen millor amb una o altra menja…). La Cristina, verdulaire del Mercat Municipal de Malgrat, ha estat i ens és un puntal, en proveir-nos (amb qualitat) els productes habituals i les innovacions que hi hem anat introduint (al Mercat, també comprem al Fem Salat i n’hi ha, d’aliments, que els trobem a Mercadona, Condis, Consum, perquè allà efectivament els hi localitzem o bé els presenten de manera pràctica per a la cuina). Certs complements alimentaris -i alguns productes- els hem anat abandonant o substituint, a mesura que ja havien fet l’efecte buscat. I encara més variacions, ja en entrar a la fase de manteniment, incrementant-se els pesos de carn i peix, reforçant-ho amb més llegums, augmentant la quinoa, el mill, les patates, el pa…

Durant tots aquests mesos de dieta i exercici m’he anat fent anàlisis clíniques, pautats pel Dr. Xavier Rius, del centre mèdic Creu Blava, per tal d’anar seguint l’evolució d’alguns indicadors del meu cos i això ha dut a petits retocs de la dieta. Per a millorar el ferro, per exemple, vam introduir una peça més de carn vermella -sense sobrepassar el límit setmanal-, els musclos, les escopinyes i tot de coses que duien vitamina C. Per a abaixar el nivell de potassi, vam rebaixar la ingesta de patata i tomàquet. Etcètera. En definitiva, diversos ajustaments que van atorgar encara més novetats a la dieta (i també n’hi van haver en l’apartat de l’exercici, però això, si de cas, ja ho tocarem en un altre capítol).

L’AIGUA -i el que se’n deriva: l’orina, la femta…-.

La nutricionista vol que beguis per anar bé uns 2 litres d’aigua al dia -a mi, des del primer dia, m’ha costat arribar a tanta quantitat de líquid, però he aprofitat la presa de pastilles, d’infusions, de l’aigua de xia, del mateix batut (que du aigua)…en gots de 200 cl i, a més a més, sempre me n’he begut un altre abans dels àpats (mai mentre menjo, seguint indicacions molt clares de la doctora) i  fent exercici també en consumeixo molta-. Certament, t’ajuda a fer net, el cos de mica en mica ho nota, que et fa millorar. I sens dubte, té efectes en la teva orina i la teva femta.

Aviat passes a orinar molt més sovint. Insisteix la Dra. Jauri que caldria fer-ho cada 2 o 3 hores -jo, per raó de l’edat i, de fet com a conseqüència de la ingesta de tant de líquid, vaig més sovint al lavabo, especialment durant el dia (a la nit, veus, no sol passar d’un o dos cops que m’he d’aixecar del llit per anar-hi)-. A la seva consulta, la nutricionista sempre et pregunta per com van els orins i pel color que té la teva orina. I de la mateixa manera hi para molta atenció a com et va la femta, et remarca que les evacuacions haurien de ser diàries, a raó d’un o dos cops al dia. El que mengem i bevem té efectes directes sobre l’estat d’aquesta femta i, al decurs dels mesos de seguir la dieta, a mi m’ha anat variant força: he passat a tenir-ne un règim regular d’evacuacions francament bones, ajudat per la fibra que m’alimenta i l’aigua que em prenc (si bé inicialment vaig passar un breu període que els budells diguem-ne van notar el canvi…). Ha estat un altre factor de variacions en l’alimentació, de petits reajustaments, per anar millorant la ‘salut fecal’.

Tot i que el plantejament era caminar 1 hora al matí i 1 hora a la tarda, la nutricionista va indicar-me que comencés fent-ho 40-45 minuts cada vegada, anant al meu pas, sense necessitat d’anar de pressa. El meu estat físic ho aconsellava. I, mig remugant, mig expectant per saber si en seria capaç, m’hi vaig posar: vaig començar a caminar, de casa a la plaça Xesco Boix  i, anant pel Passeig de Mar, cap a la desembocadura de la riera, anant i tornant. Els primers dies em cansava, però de mica en mica hi vaig anar agafant gust i aviat em vaig veure capaç d’allargar el recorregut, tirant de la riera cap al Passeig de Maripins  (avui un tros, a final de setmana més enllà i així, fins arribar a l’alçada de l’Hotel Cartago Nova ). He de dir que també vaig fer un recorregut per carrers de Malgrat, però la trama urbana no em va tan bé, de manera que vaig anar tendint a agafar l’itinerari costaner, alternat moltes vegades per un altre, de carrer Ramon Turró i cap a l’Avinguda Barcelona, fins a l’Avinguda de Colom (les voreres hi són més amples, no t’hi trobes tants entrebancs i el camí és aproximadament més lineal). Nota: els lectors que no coneguin Malgrat, poden consultar-ne el mapa, si ho desitgen.

No vaig tardar pas gaire a fer l’hora matinal i la de tarda. És més, hi hagué dies que m’engrescava i feia hora i mitja (o dues hores), amb un trajecte que podia anar de Xesco Boix a l’Hotel Tahití, ja a la veïna localitat de Santa Susanna, o de Xesco Boix al Camí de Mas Bages -passant per davant de les fàbriques- i tornar cap a la riera o més enllà, al Tahití. Pensem que va ser a partir de maig, que anàrem cap al bon temps, amb temperatures generalment agradables tant al matí (a les 8 o 9 hores) com a la tarda (a les 6, les 7 o les 8). M’agradava, m’agrada. Hi vas trobant gent coneguda, que també camina, els saludes, en veus que hi corren i d’altres que hi feinegen i tu vas fent. D’antuvi pràcticament passejava, després vaig augmentar la velocitat i vaig arribar a caminar realment de pressa. Me’n veia capaç, me’n sentia satisfet i, molt important, a les successives visites amb la Doctora Jauri, la bàscula assenyalava pèrdua de pes (en què l’exercici feia el seu paper, per les calories que hi cremava, mal no fossin gaires) i un (petit, però tangible) augment de la massa muscular; així com a la consulta de la meva osteòpata (Paqui Ibars) se’m deia que ja se’m notava una musculació incipient.

De tant en tant, trobava veïns i amics que, en veure’m caminar “tot el dia”, em deien “si que t’ho agafes en ‘serio'”, “potser sí que t’aprimaràs, si vas tan fort” i coses d’aquesta mena. A més a més, com que vaig curt de vitamina D i em recomanen que em toqui el sol (cosa que la nutricionista també em remarca per l’enriquiment en minerals), em vaig equipar amb una samarreta imperi (lluint braços!), amb la qual feia el meu efecte i encara semblava (semblo) més que ‘faci atletisme’…

Caminar em va bé pel cor, pel colesterol (em va baixar de més de dos-cents a vorejar els 150), pel sistema digestiu (m’ajuda a ‘estirar els budells’, a anar millor de ventre), per les cames (no tan sols les musculo, sinó que m’alleugereix els moviments), per les articulacions (del maluc, de les cames), per l’esquena (es reforça) i és ben clar, també per a cremar calories. També (ho he pogut comprovar), si camines de dia, a la nit dorms millor i més -en parlarem d’aquí a uns quants capítols-. L’harmonia (física i espiritual) que agafes, quan trobes el teu ritme adequat (després de començar caminant inicialment a poc a poc i més endavant anant més ràpid, vaig adaptar la velocitat, entre un pas viu a les caminades i un pas més lent a les passejades)! Quan el temps i les circumstàncies et permeten caminar a l’aire lliure, gaudeixes a més a més, d’aquest aire -els pulmons ho agraeixen de debò-, del sol, dels arbres -si n’hi ha-, del mar -si és el cas-, del contacte amb altres persones -de les trobades habituals i de les inesperades-…

Us confesso que vaig sortir de la primera visita amb la nutricionista aclaparat pel munt de coses que havia de començar a fer -i les que havia de deixar de fer!-: beure molta aigua durant el dia i, a l’hora dels àpats, abans i després, però no pas mentre menjo; mastegar bé i menjar a poc a poc, dedicant uns vint minuts tant a l’esmorzar, com al dinar i al sopar -jo, que tota la vida he endrapat molt ràpidament-; res de mòbil mentrestant -avesat com estava a tenir-lo a taula!-; ser respectuós amb els horaris d’alimentar-me i respectar-hi les racions de verdura/proteïnes/hidrats de carboni que m’indicava -de seguida en parlarem-; prendre infusions; esquivar la sal i el sucre -per sort, era hipertens i estava acostumat a menges sense sal i de sucre no en prenia pas-; començar els dies amb bicarbonat; beure durant la jornada una quantitat important d’una mena de poció amb granes de ‘xia’, llimona i gingebre, preparada la nit abans; caminar 1 hora al matí i 1 hora a la tarda -uf!-; dormir les 8 hores -ai, que feia anys que clapava només 4 o 5 hores cada nit-…

I perplex també en vaig sortir (de la seva consulta), perquè, d’una banda, m’havia arribat ben endins el missatge positiu de la Dra. Jauri, la possibilitat real de reeixir; però per altra banda, tot se’m feia feixuc, ho veia espès: a més a més de tantes coses a tenir en compte, al primer pla d’alimentació que em va marcar (la primera dieta) hi havia una gran diversitat de menges -res semblant al que tenia per costum-, amb alguns productes alimentaris dels quals no n’havia sentit a parlar mai (potser vosaltres ja sabeu què és el ‘kéfir’, del qual ara jo ja no en sabria pas prescindir, però en aquell moment li vaig haver de preguntar a la nutricionista què caram era i on se’n podia comprar; la mateixa ‘xia’; la cúrcuma…). Me’n sortiria? Era per a mi tot allò? Ho saben, en van ser testimonis, els que em van trobar en sortir de la consulta: feia una cara gairebé d’home espantat!

No obstant, en arribar a casa, ens vam mirar bé la dieta que m’havia proposat i ens vam adonar que era molt racional, molt equilibrada, que havia de resultar molt nutritiva i que tenia tot l’aspecte que, seguint-la, no passaria gana (als 3 àpats habituals, hi afegia a mig matí, fruits secs i fruita, i a l’hora de berenar, fruita -mai prendre’n de postres, però!-, amb el comodí d’una altra peça de fruita o iogurt si apareixia gana entre les hores de menjar). Això sí, ens havíem d’organitzar -planificar-nos bé amb els plats que tocaven cada dia, anar-los a comprar sistemàticament, aprendre a preparar-los i cuinar-los…-. I vam estar força setmanes -força, força- a tenir-ho tot ben muntat, mentre anàvem improvisant, però tanmateix seguint escrupolosament les indicacions de la doctora -ho comento amb detall al capítol 4 d’aquests apunts-.

EL PLAT, EN 4 PARTS.

A l’hora d’esmorzar i a la de dinar, el plat va passar a ser com el de la fotografia, conformat per 4 parts: una d’hidrats de carboni, una de proteïnes i dues de verdures (que podien ser, una de verdura crua i una de verdura cuita o totes dues crues). Al sopar, el mateix, però sense hidrats de carboni (per a mi, tota una descoberta: el plaer d’anar a dormir lleuger, sense passar gana a la nit i l’endemà et despertes que l’esmorzar t’entra meravellosament!). Això ha estat així durant tota la fase d’aprimar-me, entre maig i desembre de 2023, perquè si bé a partir de gener de 2024, en entrar ja a la fase de manteniment, l’esquema ha seguit pràcticament igual, els hidrats de carboni han augmentat una mica en esmorzar i dinar i, durant un parell de mesos, els vam fer aparèixer al sopar, tot i que després els hi vam tornar a treure -perquè em feien augmentar el greix visceral i jo enyorava anar lleuger al llit-.

Esclar, vam haver d’agafar la mesura dels aliments que cabien en aquests plats. Per fer-vos-en una idea, de macarrons o espagueti (integrals), n’hi posàvem 30 gr (en la fase d’aprimament). Val a dir que la Dra. Jauri no et marca pesos, t’indica només aquests racions del plat (això, sembla que no, però et dona marge -en el règim que havia fet anteriorment tot ho havia de pesar i la cosa es feia més desagradable, asfixiant-); per cert, de la mateixa manera tampoc no t’atabala amb calories pel que hagis de menjar o cremar (ella, quan et proposa la dieta i l’exercici sí té en compte el balanç calòric i la teva taxa metabòlica, per a preveure un descens o manteniment del pes, segons que sigui el cas, però tu no te n’has de preocupar, simplement seguir les seves indicacions pel que fa als àpats i a l’exercici). A l’esmorzar, dues llesquetes de pa integral / pa de cereals (insisteixo, això a la primera fase). L’arròs (integral, per descomptat), la quinoa, el mill, les patates… són més hidrats que he anat prenent, en dinar. La proteïna: carn -pollastre, vedella, gall dindi-, peix -salmó, tonyina, verat…-, ous -ou dur o truita-, pernil dolç, formatge ‘light’… La verdura: enciam, escarola, cogombre, pastanaga, ruca, canonges, créixens, tomàquet, carbassó, pebrot, endívies… La nutricionista te’n suggereix unes combinacions interessants, apetitoses, que, a mesura que t’hi poses, vas retocant, enriquint, descobrint-hi noves aliances gustatives, amb l’ajut de l’amaniment (l’oli d’oliva, en quantitat reduïda però imprescindible a cada àpat; el vinagre de poma; les herbes aromàtiques -l’orenga, el romaní, l’alfàbrega, les herbes de Provença, les fines herbes, la farigola, l’anet…-; un condiment com el cibulet -oh, com m’hi agrada, amb les amanides, les patates, amb els tomàquets xerri..!-.

ELS COMPLEMENTS.

A més a més dels nutrients que porten el que està indicat a la dieta, la Dra. Jauri hi afegeix la presa -en alguns (pocs) comprimits- de  Ginseng, vitamines A, D, E, C, B3, B5, B6, B12, àcid fòlic, magnesi, ferro, zinc, triptòfan, àloe vera…: minerals, vitamines i demés, per a reforçar-te, així com per a estimular-te i evitar que defalleixis en menjar menys del que tenies per costum i ajudar a matar la possible gana. Tot plegat millora el teu estat d’ànim, combat l’ansietat i l’estrès –La nutrició és medicina preventiva i curativa. Amb alimentació que dugui a nutrició, es nodreix el cos i la ment, sense esperar que el cos cridi o xiscli, em remarca Jauri Villarroel-.

Igualment, per a desintoxicar-te, desinflamar, netejar, el sistema digestiu, et prescriu la xia, el bicarbonat, la llimona, cua de cavall… De la mateixa manera que et dosifica una mica d’Omega 3 per al colesterol bo o et recepta col·lagen, amb calci i magnesi, per a les articulacions (m’havia notat cansat en caminar i ho vam arreglar prenent-ne).

Jauri Villarroel és una gran partidària dels complements alimentaris, com podem sentir-l’hi defensar en aquesta intervenció radiofònica.

Per a trobar tots aquests productes, sort n’he tingut de Dietètica Malva i la Farmàcia Viladevall, i darrerament compto també amb El Racó del (G)Ra -al carrer Bellaire-.

No és només aprimar-te, és passar a sentir-te millor, trobar-te més bé amb tu mateix, ‘descobrir’ nous sabors en les menges, gaudir en tenir cura (ni que sigui una mica més) del teu cos…

Hola! Em dic Salvador Montalt Torrent, soc de Malgrat, i sí, m’he aprimat 47 Kg en 16 mesos (i ja fa més de mig any que vorejo un pes més o menys estable). Començo aquí una sèrie d’apunts en què aniré explicant la meva experiència, per si us pot interessar. Al llarg dels escrits apareixeran noms propis i establiments que són gairebé tots de Malgrat (perquè és la meva circumstància personal), però són extrapolables.

EL MOTIU.

El motiu pel que hom es decideix a fer dieta i practicar exercici (algun tipus de dieta i alguna mena d’exercici físic) pot ser molt divers. Evidentment, pot ser per salut, però també per recuperar ‘la línia’, per a posar ordre en el que es menja i en l’estat general del cos, pot ser per allò que en diuen ‘l’operació biquini’… Fins i tot, quan és per salut, la causa pot ser molt variada (obesitat, qüestió hormonal, alguna o altra patologia…). En el meu cas, certament, va ser per salut. No em trobava pas malament, tot i que, ara, comparant l’abans i el després, me n’adono que sí tenia algunes coses digestives, musculars, etc. que no acabaven de rutllar prou; però aleshores no els donava cap importància, em pensava que estava bé. Tanmateix, diversos professionals de la salut m’anaven dient que m’hauria d’aprimar, cosa a la qual no en feia cap cas, fins que vaig alarmar-me’n. Resulta que el cardiòleg (Dr. Federico Cacace, de la Creu Groga de Calella), al qual visito cada any per un problema sense importància al meu sistema circulatori, finalment em va comentar que hauria de rebaixar alguns quilets. Poca broma, el cor (el meu pare havia mort d’un infart, això sí, als 85 anys, i jo en tenia 66), i és així que, per primera vegada, vaig començar a rumiar-m’ho… però no vaig decidir-me a fer el pas fins al cap de poc. Resulta que, al CAP de Malgrat, em van canviar de metge i ara tinc la Dra. Yauriemir Paredes, que, en començar a treballar-hi, em va voler visitar (perquè, ves, jo tenia la pressió arterial alta i me n’estava medicant des de feia molt: per a mi, això ja era un costum que no significava cap mena de maldecap, però si la dona em volia veure, som-hi!…). Em va fer fer una analítica i, mirant-me a mi i als resultats d’aquella prova, em va dir ‘estàs bé, no tens cap malaltia, però estàs al límit, els teus indicadors són al límit, i, si no perds pes, acabaràs tenint problemes de debò’. Jo, que faig 1,62m d’alçada, aleshores pesava pràcticament 111Kg: és a dir, era obès! Per tant, hi va afegir: ‘et dono 6 mesos, si no ho has corregit en aquest temps, començarem un tractament farmacològic…’. I això va ser definitiu, el cop de gràcia que em faltava per a decidir-me. El punt de partida de tot plegat.

Necessitava, però, algú que m’orientés en el que havia de fer i és així que vaig anar a parar a la nutricionista Dra. Jauri Villarroel, que visita al consultori mèdic Creu Blava. Era el 3 de maig de 2023. A aquella primera visita hi vaig anar amb una gran reticència, perquè feia uns vint anys (o més) que m’havia posat en mans d’una endocrinòloga de Barcelona amb la qual ja havia passat per un règim alimentari (acompanyat de certa activitat física) en què em vaig aprimar 30 Kg en sis mesos (dels 90 que pesava, vam baixar als 60), però al cap de poc em vaig tornar a engreixar, de mica en mica, fins a arribar als 111 Kg. L’hi vaig exposar a la Dra. Jauri, remarcant que no estava disposat a fer ara ‘sacrificis’, per a després perdre tot el que hagués guanyat. I va anar directa a la meva por: es tractava d’actuar ara pel que tenia i després, que no em preocupés, que ja faríem retocs que em permetrien mantenir-me en un pes adequat, sense que hi hagués d’haver ‘efecte rebot’. Em va fer pujar a una bàscula que informa de molts més paràmetres que no només el pes (el greix corporal, el greix visceral, l’índex de massa corporal, el nivell de musculació…), amb un centímetre va apamar-me els volums de panxa, cintura…, em va mesurar el perímetre dels braços… No, no és tan sols una qüestió d’anar a perdre pes, sinó d’anar millorant tots aquests factors. I això fa molt més atractiu i racional seguir una dieta i fer exercici. Des d’aquell moment, les successives visites que tinc amb la Dra. Jauri esdevenen una mena de curiós examen parcial que em permet veure els avenços, a vegades petits, a vegades grans, en els diferents aspectes que anem controlant.

Però no correm tant, quedem-nos encara en aquella primera visita. Fruit de l’exhaustiu reconeixement que m’acabava de practicar, em va assenyalar que, d’entrada, jo tenia un nivell elevat de greix corporal i un valor baix de musculació i que, amb la feina que faríem, ho capgiraríem, passaria a tenir una quantitat raonable de greix corporal (i no perillosa per al meu cos, per als meus òrgans vitals) i havíem d’aconseguir que jo arribés a tenir el múscul adequat, propi d’un cos sa. Al respecte, em va remarcar una primera dada favorable: es veu que tinc una bona taxa metabòlica. És a dir, que amb una ingesta controlada d’aliments i un cert exercici físic, puc cremar calories (restar-ne), més que no pas les que ingereixo (les que sumo). Hi havia, doncs, la necessitat que seguís una dieta i la possibilitat que em donés resultats més fàcilment, per mor d’això de la taxa metabòlica. Això sí, també havia de fer exercici…Mira, vaig entendre-ho, però em vaig mostrar molt escèptic amb la meva capacitat de resposta: si no confiava gaire amb el canvi d’hàbits alimentaris, més desconfiava de mi mateix quant a posar-me a fer exercici, jo, que menava una vida absolutament sedentària. Afortunadament, la doctora parla clar, et marca unes pautes (dintre de les quals et deixa llibertat) i et fa veure com a real la possibilitat del canvi, de la millora, et reforça en positiu psicològicament. I tu t’animes a tirar endavant. Això sí, apareix una qüestió clau: la motivació. T’has d’animar, perquè val la pena, i t’has de mentalitzar, per a arribar a bon port.

Més endavant parlaré de la motivació, d’allò que me’n diuen ‘força de voluntat’ per aconseguir l’objectiu d’aprimar-me amb salut; però deixeu que segueixi amb aquella primera visita, l’impacte que em va causar la primera dieta que em va proposar (alguns aliments que m’eren desconeguts, unes combinacions de verdura-proteïnes-hidrats que em venien de nou i en quantitats molt diferents a les que estava avesat, una estratègia perquè no passés gana, etc.), com em va incitar a fer un exercici incipient, adaptat al meu lamentable estat físic d’aleshores (caminar una miqueta)… Això ho explico als capítols següents d’aquests apunts.

He començat a llegir el llibre ‘L’ús parlat del català‘, de Joan M. Serra. És didàctic, entenedor, realista, positiu, encoratja, està ben documentat… Des de la primera pàgina, m’ha enganxat, de tant que m’ha interessat!

Permeteu que en reprodueixi -amb remarques fetes per mi- uns petits fragments, en què es veu ben reflectida la (in)volució de la nostra llengua a casa nostra:

En tots els processos de minorització lingüística hi ha tres etapes que es repeteixen i que se solen succeir en el temps sense que s’excloguin mútuament.

En primer lloc, hi ha una llengua dominant que s’intenta imposar, encara que molt poca gent la parli o a conegui, a través de prohibicions i restriccions d’ús de la llengua sotmesa.

En segon lloc, a través de diferents mitjans com l’escola i els mitjans de comunicació, acompanyats sempre de sancions econòmiques, judicials o laborals, s’engega un procés de bilingüització amb l’objectiu que la gent del poble sotmès no pugui viure a la seva terra sense entendre la llengua que es pretén imposar i, en canvi, els que utilitzen la llengua dominant puguin parlar o exigir que s’entengui la seva llengua.

Quan el procés de bilingüització està avançat i la majoria de la població sotmesa sap parlar la llengua imposada o almenys l’entén, comença el tercer pas: el procés de substitució. La substitució parteix de la idea que ja s’ha aconseguit estendre entre la societat que parla la llengua sotmesa, que la seva és una llengua incompleta, pagesívola, que denota poc nivell cultural o que és inútil per a la vida moderna; a conseqüència d’aquestes idees, determinades persones o capes socials -que ja dominen la llengua imposada- comencen a deixar de fer servir la llengua dominada a la feina o quan parlen amb persones desconegudes; i alguns de més entusiastes deixen de parlar-la amb els seus fills perquè aspiren aspiren a una millor posició social. Habitualment aquest procés de substitució comença a les classes altes urbanes i va estenent-se geogràficament cap a les poblacions més petites.

Aquests tres passos del procés –dominació, bilingüització i substitució– habitualment no es produeixen successivament, sinó que se superposen en el temps i es desenvolupen en un període més o menys llarg, segons l’època històrica i les circumstàncies polítiques. Un fet que pot accelerar el procés és que grans quantitats de població de la cultura dominant s’instal·lin a viure al territori de la llengua sotmesa, amb la qual cosa el contacte lingüístic facilita la pràctica de la llengua imposada per a tota la població i la seva adopció com a llengua de comunicació general dins la societat. Al cap dels anys, la llengua sotmesa queda reduïda a un cercle restringit en què només s’utilitza en determinats àmbits familiars o d’amistat, a determinades comarques o en esdeveniments de caràcter tradicional, folklòric o simbòlic.

Si apliquem aquest esquema al català, ens adonarem que aquest ha passat, i està passant, per totes tres etapes. Hi ha una dominació política secular; des de fa mig segle, tots els habitants dels Països Catalans estan bilingüitzats i, en alguns territoris, la substitució lingüística avança ràpidament (..).

Al llibre parla de diversos casos, d’altres llengües que pateixen/han patit processos de minorització a Europa, etc.

El seguiré llegint…

Adéu, Ferguson! Anit em vaig acomiadar de tu, en acabar de llegir l’esplèndid ‘4321’, de Paul Auster. 893 pàgines que he anat fruint al decurs de molts de mesos, jo diria que potser més d’un any i tot; sí, segur, durant més d’un any, en lectures nocturnes, abans d’anar a dormir, amb períodes que, per son o per qualsevol inconvenient l’he hagut de deixar. Un temps dilatat en què he seguit amb delit el relat iniciàtic d’en Ferguson, en les seves diverses variants, segons l’atzar de la vida en configurava trajectòries personals diferents -i tot el context social i polític dels Estats Units de l’època-, fins a la brillant extenuació literària de l’autor, Paul Auster (i del seu magnífic traductor al català, l’Albert Nolla).

Però, qui és en Ferguson? Permeteu que transcrigui el que en diu la contraportada del llibre, editat per ‘la butxaca’:

3 de març de 1947: l’Archie Ferguson, fill de l’Stanley i la Rose, neix en un hospital de Nova Jersey. Aquest és l’únic fet immutable en la seva existència. A partir d’aquest moment, s’obren davant seu diversos camins, que el duran a viure quatre vides paral·leles, simultànies i independents; a créixer i experimentar de diferents maneres l’amor, l’amistat, la família, l’art, la política i fins i tot la mort. I a través de les múltiples trames íntimes de cada Ferguson, capítol rere capítol, ens endinsem també en l’ampli fresc d’uns anys convulsos en la història dels Estats Units.

I expliquen també a la contraportada:

Què hauria passat si en algun moment crucial de la vida haguessis pres un camí diferent? A ‘4321’, la seva primera novel·la en set anys, Paul Auster exposa algunes d’aquestes qüestions i ens convida a mirar a través d’un calidoscopi que ofereix quatre cares d’una mateixa història. Perquè tota tria, per insignificant que sigui, obre unes portes i en tanca d’altres. Però, i si hi ha més d’una sortida i tots els camins mereixen ser recorreguts?

En Ferguson, en les seves quatre variants vitals, recorre uns quants camins diferents, carreteres d’aprenentatge vital que transiten pel seu temps, pel seu paisatge i paisanatge, en un bé de Déu literari.

PS: Permeteu que agraeixi públicament la meva cosina, la llibretera Caterina Montalt, que m’hagués facilitat el llibre, editat uns quants anys abans de quan me’l vaig comprar, i al meu cosí, Sebastià Montalt, que tan bé m’hi va introduir.

Fa dies que ho estic rumiant: des que en David Verdaguer va parlar, a Malgrat, a l’inici del pregó de Festa Major de Sant Roc 2024. De les moltes coses que va dir, em vaig quedar especialment amb la seva reclamació/reivindicació que s’estableixi una programació cultural estable al poble. I també em va confirmar el fet meravellós, a vegades paradoxal, que quan organitzes un acte cultural mai no saps ben bé el profit, el bé, les conseqüències que tindrà per a (potser no tots, a vegades només per a alguns o algú) dels espectadors/públic… Anem per parts.

Comencem per això darrer. Va explicar en David la importància que va tenir per a ell, en identificar la seva vocació d’actor, en encendre-li la passió pel Teatre, assistir de menut a una representació escènica que van portar a Malgrat els de Rialles. Dius ‘Rialles’? Però això no és/era per a ‘entretenir’ la canalla una estona del cap de setmana? Sí, però un ‘entreteniment’ profitós, dels que sembren i, si entre els espectadors troben algú com en David, és la revelació o hi ajuda. També va comentar la potència que va tenir per a ell que li oferissin de representar ‘la Ira’ en uns Pastorets: llarga és la llista d’actors catalans que han començat pels Pastorets i és que, ja veus, de ser un ‘entreteniment’ nadalenc per a la mainada (i els avis que hi fan d’acompanyants) a esdevenir tota una escola incipient en l’art escènic (consti que jo, que no soc gens de Teatre, no acabo de veure bé que, a moltes pel·lícules i sèries catalanes, els intèrprets sembla que segueixin fent Pastorets: sort que en David n’ha evolucionat i molt! -prova que els Pastorets no en tenen la culpa del que molts segueixen fent tota la vida-).

Cultura és conreu i oferir cultura al poble és elevar-ne l’esperit, sembrar en la gent, en tots nosaltres, encara que cadascú després en cull el que pot/vol/etc. I no saps mai, està ben vist, quan d’una iniciativa cultural concreta n’acabes traient fruit de debò. Mireu, quan era a la Junta del Cineclub Garbí, organitzàvem també unes sessions de cinema per als estudiants. Sessions en què, aprofitant la foscor de la sala, hi havia adolescents que llençaven avionets de paper contra la pantalla, cridaven… Francament, a mi em desanimava (això i la lluita amb les monges, sempre preocupades per si hi havia sexe o violència a les pel·lícules, o amb alguna associació de pares que no sé pas què hi veien d’estrany en el que oferíem…) i, a la curta o a la llarga, vaig desinteressar-me per a seguir-ho muntant. Doncs bé, al cap d’un temps vaig assabentar-me que uns quants joves que s’havien incorporat a les sessions regulars del cineclub ho van fer perquè havien descobert el cinema de qualitat en aquelles projeccions… que jo tenia per caòtiques. I és que no saps mai, quan n’acabaràs traient fruit de debò: per això és tan important sembrar!

Vet aquí la necessitat que a Malgrat hi hagi una programació cultural estable. Que de manera regular, al poble hi hagi oferta de cinema d’autor, de teatre (entre el de producció local i el forà que es faci venir), de dansa (i danses i sardanes), de música (clàssica, jazz, catalana, rock, etc. -actuacions d’artistes diversos, d’estils diferents, per a públics variats-)… que s’incentivi l’exposició (i creació) d’artistes, la lectura de llibres, etc. Una programació cultural estable és sembra. I és possible, combinant les temporades de tardor/hivern/primavera, les festes majors, les activitats d’estiu… Els festivals, festivalets i mostres són recursos bons, sobretot si s’integren en un continu d’oferta; però no pas si són bolets aïllats, que creixen en territori erm… És possible, una programació cultural estable, combinant les iniciatives de les entitats i artistes locals, les propostes municipals habituals i afegint-hi les activitats que calgui perquè a Malgrat es respiri això: cultura (que, insistim-hi, té a veure amb conrear).

És ben clar, tanmateix, que perquè hi hagi una programació cultural estable cal una infraestructura avinent. El Centre renovat ha de ser un primer pas, subsidiari i a la llarga complementari de la desitjada ‘Casa de Cultura’ / ‘Auditori’ / diguem-ne com vulgueu. I l’amfiteatre del Parc Francesc Macià, que es pugui cobrir, també hi ajudaria. (Vegeu Infraestructura cultural a Malgrat).

FOTO, de Vicens Tomàs: David Verdaguer

El 26 d’octubre de 2024 es preveu que reobri el Centre, de Malgrat, després de les importants obres de renovació que s’hi han fet. Esperem que sigui amb totes les condicions necessàries per a l’activitat del local.

El Centre ha estat i ha de ser una infraestructura cultural essencial del poble, però sobretot subsidiària. Té les dimensions que té, l’aforament que té, és l’espai que és, de manera que ha permès i ha de permetre que s’hi desenvolupin les activitats pertinents (teatre, cinema, dansa, lleure per a la mainada, conferències, exposicions, reunions, etc.), mentre no comptem amb equipaments de mida i característiques avinents al que requereix una població dinàmica i propera als vint mil habitants (circumstància en la qual el Centre passaria de ser subsidiari a complementari).

Des de fa molts anys, alguns hem reivindicat per a Malgrat una Casa de Cultura. Això vol dir, un edifici dotat d’una sala amb aforament important (unes 400 persones, per exemple), amb escenari gran i alt (evidentment amb tots els requeriments d’il·luminació i so), vestidors, magatzem per a vestuari i ‘atrezzo’ escènics, sales d’assaig, cabina de projecció cinematogràfica (amb el corresponent projector DCP i altres estris de projecció audiovisual), pantalla gran per a projeccions… Evidentment, amb calefacció, aire condicionat… Una sala gran d’exposicions… Quan s’ha plantejat això, la resposta política que s’ha trobat, en el millor dels casos, ha estat: ‘Auditori’ (amb un cert projecte no-nat sembla que de característiques monumentals…).

Tanmateix, i mentre la Casa de Cultura no la tinguem (la tindrem mai?), ni tampoc es vegi en un futur la materialització de l”Auditori’ (o digueu-li com vulgueu), convindria dotar Malgrat de més infraestructura subsidiària (que, en algun cas, podria tenir més usos).

Fóra bo que les entitats culturals concretessin un llistat de les respectives necessitats infraestructurals, especialment les més bàsiques i urgents (potser al Consell Sectorial de Cultura), perquè l’Ajuntament en tingui ple coneixement (o, si ja el té, perquè el consistori compti amb el suport i guia de les entitats en la tasca d’aconseguir l’objectiu de cobrir els requerimens que al respecte hi ha a la nostra vila).

Permeteu que faci alguns suggeriments, per si es volen/poden tenir en compte:

Locals. Per a les entitats que necessitin local (per a reunir-se, per a treballar-hi, com a magatzem, per a assajar, per a exposar -si és el cas-…): que l’Ajuntament els faciliti o, si cal, en llogui (que d’haver-n’hi, a Malgrat n’hi ha un munt de disponibles), mirant (si cal) que siguin al màxim de compartibles entre diversos grups.

Cobertura mòbil i adaptació de l’Amfiteatre del Parc Francesc Macià. Perquè s’hi poguessin desenvolupar activitats diverses (culturals, sí, però també de lleure) sense dependre dels elements climatològics (ballades de sardanes, sopars o àpats comunitaris, festes diverses… però també actuacions de caire ben variat amb aforaments importants…), fóra bo trobar-hi un sistema de cobertura (jo en dic mòbil, però vull dir que es pugui desplegar i recollir) i, evidentment, mirar de complementar-ho amb sistemes d’il·luminació, so, aire condicionat, carpes adjacents que facin de vestidors (i, si escau, també alguna com a barra de bar/restauració)…

No construir més sales de conferències. A veure, a vegades hi ha la temptació de fer sales polivalents planes, bàsicament amb cadires i una tarima. Em sembla que, de moment, ja podem comptar amb el Centre, la Sala Joaquim Garriga de l’Arxiu, la Sala de la Cooperativa, etc. (i si es cobrís i s’adaptés l’Amfiteatre del Francesc Macià, ben gran fóra també per a conferències).

Parlant d’infraestructura cultural em podria estendre molt i no em vull fer massa llarg. Deixo aquí aquests (pocs) suggeriments; però sobretot, la proposta que s’activi el més urgent en les necessitats d’infraestructura cultural a Malgrat.

El jovent catalanoparlant que parlen en castellà entre ells. Preocupant. Aquest matí, tot passant pel carrer cèntric del meu poble he pogut sentir alumnes del col·legi Vedruna que parlaven, en castellà entre ells, amb un accent català que et feia caure d’esquena i s’adreçaven amb noms tan catalans com Arnau, però xerraven en castellà. Arribo al gimnàs i, al vestidor, dos xicots habituals que em parlen en perfecte català a mi, ho fan en castellà entre ells (avui i sempre que els he sentit).

Quan va començar aquesta actitud lingüística (lingüísticament, identitàriament, suïcida)? Per què ho fan?

Em comentava aquest dia una mare de quaranta-i-tants anys que li passa el mateix amb el seu fill de vint anys i els seus amics: tots se li adrecen en català a ella, però entre ells… en castellà! I no hi ha res a fer (no?), aquesta mare em comenta que els ho fa notar, els ho retreu, els ho diu, però l’engeguen… I al Vedruna, no hi poden fer res?

Quan els sento, em ve a la memòria una estada en solitari que vaig fer el 1983 a Perpinyà (tenia uns dies de festa, crec recordar que era per Setmana Santa i eren les meves primeres ‘vacances’ laborals): en veure-hi el jovent totalment afrancesat, parlant en francès entre ells, em van venir ganes de preguntar-los: per què ho feu això? Per què no parleu en el català dels vostres avantpassats? Però no vaig gosar (tampoc no els coneixia de res i em semblava impertinent ‘assaltar-los’ amb aquella pregunta). Aleshores, al meu poble, els joves (si més no els que jo coneixia) parlàvem el català, entre nosaltres per descomptat.

A cada bogada perdem un llençol i al pas que anem ens quedarem sense aixovar!

FOTO DE L’APUNT: arreplegada a la xarxa (els joves que hi surten no tenen res a veure amb els xicots de què parlo).

S’ha mort en Ramon Ramis i Avellí. ACS. Mataronenc, advocat, empresari, home de cultura, cinèfil, cineclubista, dirigent durant anys del Patronat de Cultura de Mataró, va ser l’ànima durant molt de temps de la magnífica ‘Mostra de Cinema de Mataró‘ (en paraules del seu enyorat amic Manuel Cuyàs, al diari ‘El Punt Avui‘: Les pel·lícules de la Mostra de Cinema de Mataró agradaven a tothom perquè eren triades a tret segur. (..) Per afany de justícia haig de dir que l’ànima de la Mostra, l’home que anava amb un fanal al nas perseguint les pel·lícules més presentables i que després elaborava uns programes de mà exhaustius perquè el públic estigués informat del que veuria o acabava de veure, era en Ramon Ramis i Avellí. En Ramon Ramis té a casa seva tantes revistes de cine perfectament classificades, que un dia que els responsables de la Filmoteca les vegin quedaran petits i disminuïts, perquè la seva hemeroteca no és res al costat de la d’en Ramis (..)). S’ha de dir que al costat del gran home que era en Ramis hi havia la seva gran dona, l’estimada Maria Rosa Soler. Jo els vaig conèixer arran de la fundació legal de la Federació Catalana de Cineclubs i conformar-ne, sota la presidència de l’Arnau Olivar, la primera Junta Directiva. Aviat ens ho vam haver de deixar córrer perquè l’Arnau, en Ramon i jo no encaixàvem amb el tarannà (diguem-ho així) del professional que portava el dia a dia de l’entitat (era ell o nosaltres i ell en vivia); però d’aquella experiència en va quedar una llarga i sincera amistat, renovada cada any amb uns sopars entranyables amb l’Arnau i la seva dona, la Ma Rosa Seix, en Ramon i la seva dona, Ma Rosa Soler, i jo i la meva dona, Assumpció Ribot: àpats que fèiem quan tornava del Festival de Venècia, l’Arnau, i quan jo tornava del Festival de Canes. En Ramon Ramis em va convidar a col·laborar amb la Mostra de Cinema de Mataró, no en recordo l’any, encarregant-me un estudi sobre el cinema anglès de l’època de Margaret Thatcher, del qual ell en va preparar tot un cicle. I recordo haver-hi estat molt en contacte també ran d’un cicle sobre el cinema italià del moment (en què vam poder veure, entre d’altres, tot el primer Nanni Moretti). Després de les sentides morts de la Ma Rosa Soler i de l’Arnau Olivar, poques vegades ens hem vist i el contacte freqüent que havíem mantingut s’ha anat dilatant en el temps, especialment d’ençà la pandèmia de COVID-19. En Ramon Ramis s’ha mort i el trobaré molt a faltar, se n’ha anat sense que hàgim parlat de tantes coses (cinema, cultura, país…) que teníem pendent de tractar. El meu condol als familiars i amics.

LA FOTO DE L’APUNT és de LLUÍS SERRAT i es va publicar al diari ‘El Punt Avui’.

La Llibreria Montalt, de Malgrat, celebra els seus 90 anys. Va obrir les portes per Sant Nicolau del 1933 i segueix ben activa. Una alegria i un honor.

La va fundar l’avi, en Sebastià Montalt Fontrodona, la va continuar el seu fill (i oncle meu), Sebastià Montalt Bunyol, i actualment la porten Caterina Montalt Matas i Sebastià Montalt Matas (els meus cosins). Especialment per a ells, el record, l’enhorabona i l’agraïment!

L’amic Fernando Malo, ceramista aragonès molt vinculat al meu poble, Malgrat (familiarment i també hi va passar temporades, sobretot estiuenques a la joventut, on té força amis), exposa obra a Barcelona amb el títol “Trencadís Mudèjar” (sala de l’Associació de Ceramistes de Catalunya, c/ Dr. Dou, 7, de dilluns a divendres 9.30-13.30h i 17.00-20.30h, fins al 19 d’octubre).

Escriu Fernando Malo:

Després de grans temporades realitzant còpies de rajoles mudèjars per a la restauració, un dia va arribar el moment de jugar, de desconstruir, de descobrir un cop més la màgia de la ceràmica. La rajola plana es va adaptar a les superfícies corbes, igual que feien Gaudí i Jujol amb el banc del Parc Güell, tota una meravella, pel fet de transformar allò més oníric en una realitat de formes, color i vida.

No fa gaire, redescobrint a Gaudí, vaig poder emocionar-me, un cop més, amb la senzillesa de la rajola, “el azulejo y la baldosa” … Quina millor manera que fusionar les meves rajoles mudèjars amb el trencadís! Dues expressions amb gran personalitat pròpia, la ceràmica mudèjar de la meva terra natal, on visc i treballo i el trencadís de la meva segona terra, on vaig jugar, tot creixent, estudiar i aprendre l’ofici.

La ceràmica, el seu llenguatge i la seva història, tornen a unir cultures, espais i moments per compartir.

Per la seva banda, Montserrat Altet, comissària de l’exposició, ens explica:

Fernando Malo (Saragossa 1957) és considerat com un dels grans ceramistes aragonesos. Trencadís Mudèjar és el títol de la seva exposició, que tindrà lloc a l’Associació de Ceramistes de Catalunya el pròxim mes de setembre.

La ceràmica tradicional ha estat el seu punt de partida a l’hora de treballar. Saber mirar la tradició des d’un punt de vista contemporani, sempre ha estat font d’inspiració per als artistes.

En Fernando Malo va començar fent rajoles amb decoracions mudèjars -per restauracions ceràmiques- fins que un dia se li va acudir fusionar-les amb el trencadís -que el va fascinar- de Gaudí i de Jujol, sobretot el del banc del Parc Güell, i adaptar-ho, aplicar-ho a formes de revolució, a formes volumètriques o planes.

L’obra de Fernando Malo és una obra que intenta vertebrar passat i present, tradició i contemporaneïtat amb tècniques tradicionals i formes actuals.

Del programa d’avui previst a Malgrat Vila del Llibre 2023, en remarco:

(Nota: els actes previstos a les Peixateries Velles es faran a la Biblioteca o a l’Arxiu, si plou)

18.00h. Peixateries Velles. Presentació. Al Portal, una revista de l’Alguer. Des de l’Alguer, ens visita Carlo Sechi per presentar-nos “Al Portal, veus de l’Alguer” una revista de cultura i actualitat algueresa en català que surt tres cops l’any i que va veure la llum durant el Sant Jordi 2022. Una iniciativa que no només posa en valor el català a l’Alguer, sinó que és una nova eina per als joves i les escoles i un nou estímul per recuperar tant com es pugui l’ús de l’alguerès en forma oral i escrita. Carlo Sechi, polític i activista alguerès, forma part del consell de redacció de la revista. Aquest acte ha comptat amb la col·laboració de Plataforma per la Llengua de l’Alguer.

19.00h. Peixateries Velles. Xerrada. L’Alguer, el gran desconegut de la cultura catalana. Si el grau de coneixement d’un poble és proporcional a les vegades que la gent l’esmenta, l’Alguer seria més conegut que moltes viles del Principat. Malauradament, no és així. Més enllà de saber que s’hi parla català, o això diuen, i que és a l’illa de Sardenya, en sabem ben poques coses. La distància geogràfica, el temps i altres motius que no podem escatir aquí han afavorit aquest desconeixement. L’historiador alguerès Marcel A. Farinelli ens ajudarà a omplir part d’aquest buit amb la xerrada L’Alguer, passat i present de la ciutat catalanoparlant de Sardenya en la qual, a més, ens introduirà a la part més literària de l’Alguer.

20.00h. Peixateries Velles. Diàleg. Jaume Aubanell: El gust és meu. Escriptor, gastrònom, gurmet, diletant i malgratenc, Jaume Aubanell es va proclamar l’any passat vencedor del Premi RECVLL de narrativa Joaquim Ruyra de la veïna vila de Blanes. I ho va fer amb un títol que el defineix a la perfecció: ‘El gust és meu’, un aplec de narracions breus marcades per les passions humanes que tenen relació, en major o menor mesura i com no podia ser d’una altra manera, amb la cuina. Presentarà el llibre l’editora de Vibop i periodista Montse Serra.

21.00h. Arxiu Municipal. Espectacle musical. Carles Belda viatja pel cançoner. Mestre de l’acordió diatònic, Carles Belda ens convida, com a tancament d’aquesta segona edició de Malgrat de Mar Vila del Llibre a fer un viatge pel cançoner popular dels Països Catalans. Una actuació que convida a cantar i a ballar al ritme de cançons que potser fa anys que no visitem però que de ben segur no hem oblidat.

A més a més: literatura al carrer, tallers, espectacle, exposicions…