Soc un fervent oïdor del “Tot Costa” i no m’interessa l’esport…
No m’interessa l’esport, encara que soc culé per tradició familiar i per allò que el meu entorn és més feliç quan el Barça guanya. M’havia agradat molt la ràdio, n’era un addicte, abans que l’omplissin de tertúlies amb quotes partidistes i que els magazines esdevinguessin fórmules d’emplenar hores amb temàtiques qualsevol no sempre tractades amb prou interès ni ganes d’aportar informació als oients.
Per tant, si no m’interessa l’esport i passo una època que la ràdio m’atrau poc, com és que estic enganxat al “Tot Costa”, de Catalunya Ràdio?
D’entrada, ho he de confessar, els temes que tracten ni em fan mal ni em solen deixar preocupat, cosa que a la meva edat, agraeixo. Però és que admiro la passió i coneixements que, des de la humilitat i professionalitat, sense atabalar, hi demostren cada dia de cada dia en Jordi Costa i la Sònia Gelmà, rodejats d’un simpàtic i eficient equip de col·laboradors. Però de tot el programa, el que més m’atrau és la tertúlia. Sí. Perquè, en general, respecten qui està parlant, no se solen posar uns damunt dels altres, oferint entre tots una visió plural del que tracten. I la quotidianitat els du a fer-se bromes que els oients compartim, perquè en som còmplices. Això no treu que en ocasions puntuals els tertulians es posin nerviosos i vulguin dir-hi la seva encara que el micro el tingui un altre. O que la Sònia Gelmà o la Gema Herrero alguna vegada hagin de fer valer la seva veu femenina enmig dels mascles que els envolten. Però són circumstàncies excepcionals, rares, i per tant aguantables.
Tot i que jo soc partidari de la ràdio només en català, al “Tot Costa” es porta molt bé el tema lingüístic, començant pel fet que els tertulians que s’expressen en castellà demostren ser valuosos amb les seves aportacions i, en general, la resta de participants a les converses mantenen el català quan s’adrecen a ells, en una convivència molt plausible.
