Vicent Partal, hi ha immigració necessitada que esdevé colonitzadora
Fa uns dies, Vicent Partal va publicar un editorial de VilaWeb especialment interessant i d’agrair titulat ‘Doncs, va, parlem de l’extrema dreta i de periodisme‘. Escrits com aquest ajuden a separar el gra de la palla, és a dir, a saber diferenciar els raonaments fonamentats de la remor eixelebrada de Twitter (per exemple), en una qüestió, com la del racisme, l’extrema dreta i els mitjans de comunicació, en què convé tenir les coses clares, en un moment especialment delicat (per l’avenç electoral de l’extrema dreta) i alhora carregat d’acusacions i retrets carregats de superficial llenguatge ‘woke’ per part de les formacions que es vanten de ser esquerranoses o democràtiques.
Hi ha un punt de l’article de Partal, però, que m’ha deixat preocupat. Diu ell: No hi ha cap invasió d’Europa, ni dels Països Catalans, tal com diu tota l’extrema dreta –inclosa Sílvia Orriols. No existeix aquest “gran reemplaçament”, aquesta teoria conspirativa l’origen de la qual tenim ben documentat a França, sota la direcció d’un conegut escriptor xenòfob. Hi ha una cosa molt més senzilla, que és la necessitat. No solament la necessitat de trobar dignitat per part dels qui vénen, sinó la necessitat de trobar treballadors per part dels qui ja hi érem. L’extrema dreta catalana repeteix una vegada i una altra que Catalunya és el lloc d’Europa amb un percentatge més alt d’immigració. No és veritat, però és molt alt. Ara, per què? Perquè calen treballadors per a fer funcionar el país i perquè la natalitat dels catalans és, aquesta sí, la més baixa del continent. Si els emigrants troben feina, que en troben, com és ben evident, és perquè calen. Perquè ens calen. Perquè els necessitem.
Seré molt obvi en el que diré ara, però no me’n sé estar de dir el que en penso.
Certament, la gent que deixa el seu país i fa cap al nostre ho fa perquè està necessitada (parlant en general). Així ha sigut amb els andalusos, els extremenys, els marroquins… No vénen a colonitzar, no; sinó moguts individualment, familiarment, socialment… pel delit d’un futur com el que no poden assolir al lloc d’origen. Ara bé, quan són aquí (a Catalunya, si més no), la Història ens ensenya que, a partir que ja en són molts i especialment si viuen força agrupats entre ells, tendeixen a reviscolar senyals de pertinença al món que han deixat enrere. No tan sols hi ha la celebració de la pròpia cultura, sinó ‘importació’ d’hàbits, costums, maneres de fer, de vestir… d’aquells indrets. I, en molts casos, resistència a la més mínima integració al país d’acollida. Nosaltres coneixem gent d’arrels andaluses que parlen en català i que, si els abelleix, van a la Feria d’Abril catalana; però també en sabem de força que no volen parlar el català, que no s’interessen per res que sigui català, que freqüenten penyes andalusistes o bètiques (no entraré en les seves aficions futbolístiques i en quan enlairen coets per celebrar victòries esportives), que abonen pràctiques i formes religioses pròpies de la seva terra, que voten partits espanyolistes, unionistes… Per ells, som Espanya, volen que ens governin polítics espanyols, castellans i castellanitzadors. I el mateix podem dir dels d’orígens extremenys, etc. No siguem innocents: han vingut (ells o els pares o avis) per necessitat, però es queden (amb tot el dret del món), si bé amb voluntat que Catalunya sigui com un tros més del que era el seu país. I fan valer el nombre que en són perquè així sigui. I això té un nom, encara que soni políticament incorrecte: colonització. També els europeus que van anar a Nord-amèrica hi van arribar necessitats, però en van ser colons, van acabar ‘envaint’ la terra on vivien els indígenes i, quan van ser més en nombre i més forts, els van exterminar o arraconar. El procés i el moment de la immigració al nostre país és històricament i socialment diferent, però sembla que anem cap al mateix resultat.
Per als ianquis, no és problema que els conciutadans d’origen irlandès o italià (per esmentar uns exemples) celebrin festes irlandeses o italianes, però és que aquests conciutadans parlen tots l’anglès i se senten pregonament nord-americans. Per nosaltres, òbviament, no hi ha cap problema que els andalusos celebrin la Feria de Abril, però que n’hi hagi tants que es neguin a parlar en català i que rebutgin la catalanitat, això sí és problemàtic. I, pitjor encara, els polítics i els mitjans nostrats ho mistifiquen en nom del que en diuen ‘multiculturalitat’. Ja sé que, sense tenir un estat català i amb l’estat espanyol (i les seves comunitats autònomes invasives i el seus mitjans de comunicació plenipotenciaris) jugant a l’espanyolització permanent, ho tenim magre. Però no s’hi val a amagar el cap sota l’ala: el que és una colonització, és una colonització.
I anem als magrebins / marroquins / musulmans. Si parles amb la gent que fa dècades els rebia, els ajudava a establir-se a la nostra societat, aviat surt el lament de la vinguda dels imams (aquests, destinats i no sé si precisament ‘necessitats’): la introducció dels senyals salafistes, el manteniment de costums familiars retrògrads… Tot i que hi ha molt jovent d’origen marroquí que sap el català i que, quan el parla, el parlen amb molt bon accent, no és menys cert que la majoria d’immigrants africans han fet del castellà la seva ‘lingua franca’ i la llengua d”integració’ al país on viuen. Això si no són dones tiranitzades pel marit, arraconades a casa sense a penes fer-se amb ningú de fora de la seva comunitat. Certament, aquí s’ha fallat molt per part dels que els havien d’acollir i fer-los entendre on han anat a raure. El cas és que, per a molts, això és Espanya i no els vinguis amb romanços. Però no tot s’acaba aquí. A mesura que són nombrosos, es fan més ostensibles socialment, especialment amb les seves pràctiques religioses (a les quals, no cal dir-ho, tenen tot el dret -malgrat que al seu país no passa el mateix amb les altres confessions religioses-), hi ha polítics que se’ls adrecen específicament com a comunitat ran de les eleccions i fins hi ha regidors, alcaldes, diputats electes que ho són remarcadament com a ‘musulmans’. I es veu com a signe d’integració: ja pot ser, ja; sobretot si el càrrec electe se sent català, parla també la nostra llengua… Ara bé, n’hi ha hagut algun que, eufòric, no s’ha estat de dir que algun dia hi haurà un musulmà que serà president de la Generalitat: cap problema, si passa, essent el molt honorable un ciutadà del país i no pas el representant d’una comunitat al marge. N’estem molt lluny d’això; però no voldria que ni remotament ningú mai pensés a introduir la xaria a casa nostra, de la mateixa manera que molts ciutadans d’origen andalús volen ara una Catalunya (més?) andalusa i sobretot espanyola, etc.
No he parlat dels de Valladolid, les Castelles, Lleó, etc. perquè aquí hi solen haver molts funcionaris desplaçats que, conjuntament amb els seus ‘paisans’, porten la tasca expansiva de la colonització com qui diu a la sang.
Quan gent immigrada esdevé colonitzadora, és normal que gent del país hi reaccioni, gairebé en defensa pròpia, i això no és racisme, si es fa respectant la identitat dels altres i per igual amb tothom que ha vingut de fora. És una actitud perillosa, perquè voreja el rebuig als forans pel fet de ser-ho i això fóra xenofòbia. Estic d’acord que ho és, de racisme, quan la reacció es té envers una comunitat / religió concretes.
De totes maneres, més que jugar a la defensiva i de manera reactiva, millor apostar pel futur del país, de la nostra cultura i llengua, amb força, tirant i mirant endavant, comptant amb tothom que viu i treballa aquí.
PS: Me n’adono que he parlat de la immigració necessitada, però no de com els necessitem nosaltres. De ben segur que si troben feina a casa, és perquè ens calen. Però en això hi ha un mite, també, perquè els països és normal que funcionin amb el seu capital humà i no estirant més el braç que la màniga: per exemple, quants immigrats han vingut al nostre país com a mà d’obra barata de la construcció en ple boom urbanístic fruit de l’especulació i la dèria pel creixement a costa del que sigui (paisatge, serveis, etc.)? Està bé que si la nostra societat pot oferir feina a gent de fora ho fem; però això és discutible quan és de resultes d’operacions capitalistes estrafetes.
Em sembla que el Sr. Partal inesperadament ha encetat un debat força més interessant del que segurament ell mateix preveia. Al punt que es detecta un malestar que es transpira fins i tot en el títol de resposta de la segona editorial sobre aquest tema. On l’hi ha calgut reivindicar que el director pot dir el que vulgui https://www.vilaweb.cat/noticies/doncs-va-parlem-de-lextrema-dreta-i-de-periodisme/
Es un extraordinari diari! Com a molts imagino, habitualment deu de cada nou vegades estic bastant en sintonia amb el que escriu. Tant mateix avui el Sr.Montalt fa un molt bon diagnòstic. Molt acurat, extens i reflexiu. On detalla molt bé les circumstàncies i es troba a la necessària distància honesta per mostrar una millor perspectiva de la situació actual.
Així que el semi-lapsus de Vicent de retruc en realitat ens duu a que debatim el que representa la idea de grup del pensament independentista, de base catalanista i que te que veure això amb Ripoll.
Encara que no ho sembli, ambdós, llevat de malentesos o matisos diuen quasi el mateix i on rau per mi el problema i solució a aquest dilema.
Es força estudiat que els humans, com a especie natural que som. Tenim la necessitat d’integració en grups organitzats especialment per protegir-nos. En aquest sentit ens parla Eduard Punzet de que les persones, a diferència d’altres primats, no raonem encara que creiem que si, però no. Les conveniències individuals simplement les acceptem. Deixem que altre especialitzat en pensar les pensi. O la politòloga Noelle-Neuman ens parla de la por vital al aïllament a la magnifica obra L’Espiral del silenci.
De fet, la exclusió social es segurament per la majoria de les persones el pitjor terror o la major desgràcia on pot caure un individu humà. El concepte es veu fàcilment si pensem en l’amalgama de sentiments que ens provoca quan veiem a cap indigent tirat pel carrer. Culpant-lo a ell o a la societat ens protegim a nosaltres mateixos. Es aquesta la nostra veritable natura humana. La gent i els grups per protegir-se de la exclusió social fa el més increïble a imaginar.
Quin es el pensament abstracte de ser independentista de base catalanista?
Si fos una definició clara jo crec que hi ha consens en especialment el respecte arrelat fortament en la impressionant historia dels països catalans. On es ben farcida de solidaritat. Única al mon pot-ser d’aquestes característiques. Que va des de: La democràcia de Cervera, El mil·lenaria justícia, el repartiment de corones pel reialme, el consolat del Mar… Hi han tants exemples! La justícia i el treball en equip ho ha estat tant com a reialme, com a la clandestinitat. Pot-ser més inclús. Aquesta es l’ensenya fonda al cor.
Tot grup persegueix en definitiva la protecció dels recursos físics, naturals i intel·lectuals i es pot fer de moltes maneres. Es pot fer amb al pensament absolutista i repressor o al estil que preconitzem i que es el punt fort.
Al punt, que el detonant del debat del que parlem es si un partit polític català que apunta clarament a un col·lectiu en concret, si es o no catalanista o si parlem o no de absolutisme tant amplia i històricament rebutjat en aquest grup cultural.
Vull dir que tot plegat es molt estrany pel catalanisme. D’ençà Ferran el Catòlic que perseguia moriscos conreadors de taronges dels camps mediterranis, pel que li deia la dona.
El motiu de ser catalano-independent es per poder actuar amb aquest tarannà català entenc. De justícia, solidari-intel·ligent, de recursos, de justícia, de grup. Tant característic sense les limitacions de diners i repressió?
Per exemple, avui es pot llegir avui la entrevista a Imma Tubella en especial el que diu sobre la princesa Hawaiana https://www.vilaweb.cat/noticies/imma-tubella-sembla-que-lesperanca-de-tots-plegats-sigui-que-espanya-sesfonsi/ per veure que ni xinesos, ni italians o nacions indígenes que se senten tant americans perquè parlin un anglès anostrat intencionadament.
La gent vol ser allò que coneix especialment per la por de ser reconegut normalment en el grup alternatiu. Per exemple. Els que pertanyen al grup “catalans” que marxen fora dels pïsos catalans parlen català sempre que poden. El mateix que tracten de fer amb els seus costums els de Sevilla, Miami o Tinduff.
Això passa perquè a les persones els grups que coneixen des de petits els aporta la seguretat. La por a l’exclusió fa que es protegeixen dins la seva cultura que coneixen, coma qualsevol cultura. Normalment a totes les cultures els fills d’aquest grups que han emigrat. A Catalunya, als Estats Units o on sigui que ja coneixen millor el grup nou i no els sembla tant risc en on d’on son particeps pel fet de neixer. Però no exactament del grup principal si aquest es protegeix d’alguna manera d’ells. Però senzill i si hi veuen l’atractiu. La formidable relat i historia i manera de pensar i volen formar part. Es el millor producte.
Però això no passa, ni passarà, si el nouvingut troba que en comptes de donar-te la mà i desprès apuntar quan i on o es un grup hostil, on les notícies i la incomprensió no se senten exclosos del grup principal.
Jo parlo en primera persona. Jo vaig neixer a Igualada on se sap de segur que la gent ja hi era allà fa sis mil anys i abans. Però segurament d’una cultura diferent a la que van tenir desprès els romans o els cavallers de frontera. Els meus pares com els d’una multitud molt important de catalans actuals i, de tots els temps, van arrelar les seves vides a la ciutat però van neixer a un altre lloc que m’estalvio de dir, per que tant se val pel cas. Ells al igual que jo a Igualada van tenir les seves viviencies d’infantessa que marca cultura allà on eren i es clar es important per a ells.
Dins d’Igualada hi han diferents barris. Hi ha alguns on es parla un català exquisit i habitual. Marca Igualada! D’altres barris i poblacions que son tocar de la ciutat no.
Tots aquests barris son allunyats del centre si fa o no fa el mateix. En el cas del meu una fàbrica que encara duu el nom d’Igualada a la etiqueta i orgull de la ciutat, va fer un bloc de quinze pisos d’alçada molt ben cinquanta anys després encara sembla actual. I li va vendre als treballadors a un preu molt assequible.
Pel cas, una fàbrica a qui no li pertocava solucionar el problema del habitatge va pensar en el problema dels nous treballadors i va fer un dels millors barris de la ciutat. Si no es per mi el millor. On no hi era aquella fàbrica en els altres barris la gent es va fer la casa com va poder venint d’on venien. Ningú els va ajudar i es parla en castellà majoritariament.
En els primers anys de la meva vida vaig poder anar a una escola catalanista perque ho pagaba ala fàbrica fins la crisis del petroli on ja no va poder pagar més els estudis i vaig anar a una escola pública on vaig poder aprendre altres coses.
Que ho fa que jo estigui contestant a aquest escrit en català? De no haver estat així i hagues crescut jo en altre entorn quina seria la meva forma de pensar segurament? Que es podia trobar un noi d’allà? Que es pot trobar un noi o noia d’ara? Com fora probablement la meva manera de pensar vers el tema que es transmuta del que diem?
S’ha d’ajudar sempre al altre, la cultura s’aguanta així i al final es el que ens torna.
Perdoneu per allargar-me tant. Sempre em passa quan vull donar tres pinzellades d’una idea.