Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

Arxiu de la categoria: General

La llibreria Montalt celebra els seus 90 anys

0

La Llibreria Montalt, de Malgrat, celebra els seus 90 anys. Va obrir les portes per Sant Nicolau del 1933 i segueix ben activa. Una alegria i un honor.

La va fundar l’avi, en Sebastià Montalt Fontrodona, la va continuar el seu fill (i oncle meu), Sebastià Montalt Bunyol, i actualment la porten Caterina Montalt Matas i Sebastià Montalt Matas (els meus cosins). Especialment per a ells, el record, l’enhorabona i l’agraïment!

“Trencadís mudèjar”: Fernando Malo fusiona les seves rajoles mudèjars amb el trencadís gaudinià

0

L’amic Fernando Malo, ceramista aragonès molt vinculat al meu poble, Malgrat (familiarment i també hi va passar temporades, sobretot estiuenques a la joventut, on té força amis), exposa obra a Barcelona amb el títol “Trencadís Mudèjar” (sala de l’Associació de Ceramistes de Catalunya, c/ Dr. Dou, 7, de dilluns a divendres 9.30-13.30h i 17.00-20.30h, fins al 19 d’octubre).

Escriu Fernando Malo:

Després de grans temporades realitzant còpies de rajoles mudèjars per a la restauració, un dia va arribar el moment de jugar, de desconstruir, de descobrir un cop més la màgia de la ceràmica. La rajola plana es va adaptar a les superfícies corbes, igual que feien Gaudí i Jujol amb el banc del Parc Güell, tota una meravella, pel fet de transformar allò més oníric en una realitat de formes, color i vida.

No fa gaire, redescobrint a Gaudí, vaig poder emocionar-me, un cop més, amb la senzillesa de la rajola, “el azulejo y la baldosa” … Quina millor manera que fusionar les meves rajoles mudèjars amb el trencadís! Dues expressions amb gran personalitat pròpia, la ceràmica mudèjar de la meva terra natal, on visc i treballo i el trencadís de la meva segona terra, on vaig jugar, tot creixent, estudiar i aprendre l’ofici.

La ceràmica, el seu llenguatge i la seva història, tornen a unir cultures, espais i moments per compartir.

Per la seva banda, Montserrat Altet, comissària de l’exposició, ens explica:

Fernando Malo (Saragossa 1957) és considerat com un dels grans ceramistes aragonesos. Trencadís Mudèjar és el títol de la seva exposició, que tindrà lloc a l’Associació de Ceramistes de Catalunya el pròxim mes de setembre.

La ceràmica tradicional ha estat el seu punt de partida a l’hora de treballar. Saber mirar la tradició des d’un punt de vista contemporani, sempre ha estat font d’inspiració per als artistes.

En Fernando Malo va començar fent rajoles amb decoracions mudèjars -per restauracions ceràmiques- fins que un dia se li va acudir fusionar-les amb el trencadís -que el va fascinar- de Gaudí i de Jujol, sobretot el del banc del Parc Güell, i adaptar-ho, aplicar-ho a formes de revolució, a formes volumètriques o planes.

L’obra de Fernando Malo és una obra que intenta vertebrar passat i present, tradició i contemporaneïtat amb tècniques tradicionals i formes actuals.

Vicent Partal, hi ha immigració necessitada que esdevé colonitzadora

1
Publicat el 11 de juny de 2023

Fa uns dies, Vicent Partal va publicar un editorial de VilaWeb especialment interessant i d’agrair titulat ‘Doncs, va, parlem de l’extrema dreta i de periodisme‘. Escrits com aquest ajuden a separar el gra de la palla, és a dir, a saber diferenciar els raonaments fonamentats de la remor eixelebrada de Twitter (per exemple), en una qüestió, com la del racisme, l’extrema dreta i els mitjans de comunicació, en què convé tenir les coses clares, en un moment especialment delicat (per l’avenç electoral de l’extrema dreta) i alhora carregat d’acusacions i retrets carregats de superficial llenguatge ‘woke’ per part de les formacions que es vanten de ser esquerranoses o democràtiques.

Hi ha un punt de l’article de Partal, però, que m’ha deixat preocupat. Diu ell: No hi ha cap invasió d’Europa, ni dels Països Catalans, tal com diu tota l’extrema dreta –inclosa Sílvia Orriols. No existeix aquest “gran reemplaçament”, aquesta teoria conspirativa l’origen de la qual tenim ben documentat a França, sota la direcció d’un conegut escriptor xenòfob. Hi ha una cosa molt més senzilla, que és la necessitat. No solament la necessitat de trobar dignitat per part dels qui vénen, sinó la necessitat de trobar treballadors per part dels qui ja hi érem. L’extrema dreta catalana repeteix una vegada i una altra que Catalunya és el lloc d’Europa amb un percentatge més alt d’immigració. No és veritat, però és molt alt. Ara, per què? Perquè calen treballadors per a fer funcionar el país i perquè la natalitat dels catalans és, aquesta sí, la més baixa del continent. Si els emigrants troben feina, que en troben, com és ben evident, és perquè calen. Perquè ens calen. Perquè els necessitem.

Seré molt obvi en el que diré ara, però no me’n sé estar de dir el que en penso.

Certament, la gent que deixa el seu país i fa cap al nostre ho fa perquè està necessitada (parlant en general). Així ha sigut amb els andalusos, els extremenys, els marroquins… No vénen a colonitzar, no; sinó moguts individualment, familiarment, socialment… pel delit d’un futur com el que no poden assolir al lloc d’origen. Ara bé, quan són aquí (a Catalunya, si més no), la Història ens ensenya que, a partir que ja en són molts i especialment si viuen força agrupats entre ells, tendeixen a reviscolar senyals de pertinença al món que han deixat enrere. No tan sols hi ha la celebració de la pròpia cultura, sinó ‘importació’ d’hàbits, costums, maneres de fer, de vestir… d’aquells indrets. I, en molts casos, resistència a la més mínima integració al país d’acollida. Nosaltres coneixem gent d’arrels andaluses que parlen en català i que, si els abelleix, van a la Feria d’Abril catalana; però també en sabem de força que no volen parlar el català, que no s’interessen per res que sigui català, que freqüenten penyes andalusistes o bètiques (no entraré en les seves aficions futbolístiques i en quan enlairen coets per celebrar victòries esportives), que abonen pràctiques i formes religioses pròpies de la seva terra, que voten partits espanyolistes, unionistes… Per ells, som Espanya, volen que ens governin polítics espanyols, castellans i castellanitzadors. I el mateix podem dir dels d’orígens extremenys, etc. No siguem innocents: han vingut (ells o els pares o avis) per necessitat, però es queden (amb tot el dret del món), si bé amb voluntat que Catalunya sigui com un tros més del que era el seu país. I fan valer el nombre que en són perquè així sigui. I això té un nom, encara que soni políticament incorrecte: colonització. També els europeus que van anar a Nord-amèrica hi van arribar necessitats, però en van ser colons, van acabar ‘envaint’ la terra on vivien els indígenes i, quan van ser més en nombre i més forts, els van exterminar o arraconar. El procés i el moment de la immigració al nostre país és històricament i socialment diferent, però sembla que anem cap al mateix resultat.

Per als ianquis, no és problema que els conciutadans d’origen irlandès o italià (per esmentar uns exemples) celebrin festes irlandeses o italianes, però és que aquests conciutadans parlen tots l’anglès i se senten pregonament nord-americans. Per nosaltres, òbviament, no hi ha cap problema que els andalusos celebrin la Feria de Abril, però que n’hi hagi tants que es neguin a parlar en català i que rebutgin la catalanitat, això sí és problemàtic. I, pitjor encara, els polítics i els mitjans nostrats ho mistifiquen en nom del que en diuen ‘multiculturalitat’. Ja sé que, sense tenir un estat català i amb l’estat espanyol (i les seves comunitats autònomes invasives i el seus mitjans de comunicació plenipotenciaris) jugant a l’espanyolització permanent, ho tenim magre. Però no s’hi val a amagar el cap sota l’ala: el que és una colonització, és una colonització.

I anem als magrebins / marroquins / musulmans. Si parles amb la gent que fa dècades els rebia, els ajudava a establir-se a la nostra societat, aviat surt el lament de la vinguda dels imams (aquests, destinats i no sé si precisament ‘necessitats’): la introducció dels senyals salafistes, el manteniment de costums familiars retrògrads… Tot i que hi ha molt jovent d’origen marroquí que sap el català i que, quan el parla, el parlen amb molt bon accent, no és menys cert que la majoria d’immigrants africans han fet del castellà la seva ‘lingua franca’ i la llengua d”integració’ al país on viuen. Això si no són dones tiranitzades pel marit, arraconades a casa sense a penes fer-se amb ningú de fora de la seva comunitat. Certament, aquí s’ha fallat molt per part dels que els havien d’acollir i fer-los entendre on han anat a raure. El cas és que, per a molts, això és Espanya i no els vinguis amb romanços. Però no tot s’acaba aquí. A mesura que són nombrosos, es fan més ostensibles socialment, especialment amb les seves pràctiques religioses (a les quals, no cal dir-ho, tenen tot el dret -malgrat que al seu país no passa el mateix amb les altres confessions religioses-), hi ha polítics que se’ls adrecen específicament com a comunitat ran de les eleccions i fins hi ha regidors, alcaldes, diputats electes que ho són remarcadament com a ‘musulmans’. I es veu com a signe d’integració: ja pot ser, ja; sobretot si el càrrec electe se sent català, parla també la nostra llengua… Ara bé, n’hi ha hagut algun que, eufòric, no s’ha estat de dir que algun dia hi haurà un musulmà que serà president de la Generalitat: cap problema, si passa, essent el molt honorable un ciutadà del país i no pas el representant d’una comunitat al marge. N’estem molt lluny d’això; però no voldria que ni remotament ningú mai pensés a introduir la xaria a casa nostra, de la mateixa manera que molts ciutadans d’origen andalús volen ara una Catalunya (més?) andalusa i sobretot espanyola, etc.

No he parlat dels de Valladolid, les Castelles, Lleó, etc. perquè aquí hi solen haver molts funcionaris desplaçats que, conjuntament amb els seus ‘paisans’, porten la tasca expansiva de la colonització com qui diu a la sang.

Quan gent immigrada esdevé colonitzadora, és normal que gent del país hi reaccioni, gairebé en defensa pròpia, i això no és racisme, si es fa respectant la identitat dels altres i per igual amb tothom que ha vingut de fora. És una actitud perillosa, perquè voreja el rebuig als forans pel fet de ser-ho i això fóra xenofòbia. Estic d’acord que ho és, de racisme, quan la reacció es té envers una comunitat / religió concretes.

De totes maneres, més que jugar a la defensiva i de manera reactiva, millor apostar pel futur del país, de la nostra cultura i llengua, amb força, tirant i mirant endavant, comptant amb tothom que viu i treballa aquí.

PS: Me n’adono que he parlat de la immigració necessitada, però no de com els necessitem nosaltres. De ben segur que si troben feina a casa, és perquè ens calen. Però en això hi ha un mite, també, perquè els països és normal que funcionin amb el seu capital humà i no estirant més el braç que la màniga: per exemple, quants immigrats han vingut al nostre país com a mà d’obra barata de la construcció en ple boom urbanístic fruit de l’especulació i la dèria pel creixement a costa del que sigui (paisatge, serveis, etc.)? Està bé que si la nostra societat pot oferir feina a gent de fora ho fem; però això és discutible quan és de resultes d’operacions capitalistes estrafetes.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Antoni Monguilod

0

Quan, fa tres anys, va morir l’Antoni Monguilod, només vaig poder transmetre el meu condol. No em sortien les paraules. Permeteu que avui en digui algunes coses personals, que tenen a veure amb el meu vincle amb ell.

Jo el coneixia de ser del poble, Malgrat; del seu lligam amb l’escoltisme, moviment de què jo havia format part i hi tornaria més endavant, i també, com a lector, li havia seguit la tasca com a corresponsal d’algun diari de Barcelona -crec que era a “El Correo Catalán”-. I, evidentment, hi havia tingut contacte ran de mobilitzacions culturals i cíviques, fos al voltant del Congrés de Cultura Catalana, fos per Can Campassol, etc.

L’octubre de 1977 arribà la sortida al carrer de la revista “Som-hi!”, que en Toni capitanejava, amb en Pepito Mora. Un projecte que feia temps que movia la cua i al qual, anys abans, jo hi havia fet una molt modesta aportació econòmica -quan en Mora, aleshores cap d’Agrupament, ens va demanar als del Consell d’Agrupament (jo amb 14 anys ja en formava part) de participar-hi-. Em va saber greu que s’edités el número 1 de la revista i ningú no m’hagués dit de publicar-hi res. Vaig fer saber el meu descontentament a algú, que m’indicà allò tan elemental de “ves a la reunió de la redacció i els dius que en vols formar part”. Així ho vaig fer i de seguida hi vaig ser acollit amb calidesa. Érem al novembre de 1977 i jo ja tenia vint anys -en aquell moment encara estudiava la carrera a Barcelona i baixava els caps de setmana a Malgrat-. De mica en mica hi vaig anar escrivint, embolicant-me cada vegada més en articles que volien una certa preparació -“investigació” modesta, se’n podria dir- i a vegades tenien alguna cosa de polèmics. Encara els escrivia a màquina. En Toni Monguilod em va ajudar molt, a escriure millor, a documentar-me el més bé possible, a ser respectuós i crític alhora. A les reunions, en Toni era generós amb tothom i no s’estava de plantejar qüestions i dubtes quan d’algun article n’apareixien. Val a dir que ell era sempre el que més es carregava de feina, no tan sols compaginant, sinó corregint-nos el català, redactant el que quedava pendent, recollint informacions de “tutti quanti” per a publicar-les, etc. Més d’una vegada, sobretot al començament, jo li vaig provocar una tasca complementària: arreglar i retallar i ajustar els meus textos massa llargs, de manera que no perdessin contingut i “hi cabessin”.

Quan el 1979 -enllestida la carrera- vaig incorporar-me al Cineclub Garbí -amb les sessions als divendres, dia que coincidia amb les reunions de la redacció- vaig haver d’allunyar-me un pèl de la dinàmica de la revista, però no hi vaig perdre el contacte; si bé l’abril de 1980 me’n vaig anar a Andalusia a fer el servei militar durant 13 mesos. Era una època d’ebullició i participació a Malgrat, amb el primer ajuntament democràtic -hi vaig estar particularment lligat mitjançant la Comissió de Festes, fins i tot en la distància-. De manera que tornat al poble el maig del 1981, amb més temps lliure que mai, vaig reemprendre tanta activitat com em fou possible -si bé la del Cineclub és la que més em va agafar- i de mica en mica vaig tornar-me a vincular amb el “Som-hi!”. Com a pont entre el món del cinema en què ara em movia i la premsa local, a què la revista pertanyia, vaig començar la meva tasca de comentarista cinematogràfic, en què en Toni Monguilod va tenir un paper clau. En primer lloc, perquè em va permetre dedicar-hi una secció cada mes a “Som-hi!”; en segon lloc, perquè em va posar a la meva disposició l’ordinador de casa seva, on vaig escriure no pocs textos -fou, a més, la meva iniciació a la informàtica-; en tercer lloc, perquè va fer possible que, amb el seu suport, pogués acreditar-me a festivals de cinema -entre els quals, Canes, durant força anys-, autèntica escola de formació en el setè art i font de contactes personals que després han estat molt importants a la meva vida. En Toni i la Magdalena eren tot generositat i, més enllà de saber que així es dotava la publicació d’un contingut diguem-ne especialitzat, eren conscients que col·laboraven al meu creixement. Sempre recordaré aquelles llargues estones al carrer Indústria!

Em sembla que he estat molt injust amb en Toni i, en vida, mai no li vaig agrair prou tot el que féu per mi i tot el que va fer per Malgrat.

 

Contra el retorn de l’impost de successions

0
Publicat el 16 de maig de 2016

La CUP ha proposat que retorni l’impost de successions a com estava a l’època del tripartit. Tota una gressió a les classes populars. Rebre una senzilla herència paterna o materna es pot convertir, així, en un malson econòmic per als treballadors que, amb el seu sou que els permet anar tirant (això si tenen feina i cobren cap sou), han de fer front a l’impost de successions. Sembla que la CUP vol ajudar els grans beneficiaris del mercat hipotecari, en provocar que molta gent de les classes populars s’hagi d’hipotecar per a pagar l’impost o renunciar a la casa dels pares.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Podemos, pero no podeis

0

A mi això de “Podemos” em sona com allò d’ “el canvi” o “el canvi del canvi”, que té connotacions de voluntat que les coses canviïn, però no en tens ni idea de cap on es vol canviar de debò. I en aquest país i a Espanya, tenim tirada a voler deixar enrere el que no ens agrada, anar “a la contra”, més que a mirar el futur, amb projectes pels quals apostem, disposat a assumir les conseqüències del que puguem canviar.

Passo per alt la facilitat d’un nom-eslògan amb connotacions del “Yes, We Can” d’Obama. Els mimetismes, en política, sempre em semblen oportunismes.

L’eslogan-nom “Podemos” tanmateix ja queda desmentit, abans fins i tot que puguin aconseguir cap nou bon resultat electoral, en referir-se al procés català: és un “Podemos, pero no podeis”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari