Des d'aquí

Quan, fa tres anys, va morir l’Antoni Monguilod, només vaig poder transmetre el meu condol. No em sortien les paraules. Permeteu que avui en digui algunes coses personals, que tenen a veure amb el meu vincle amb ell.

Jo el coneixia de ser del poble, Malgrat; del seu lligam amb l’escoltisme, moviment de què jo havia format part i hi tornaria més endavant, i també, com a lector, li havia seguit la tasca com a corresponsal d’algun diari de Barcelona -crec que era a “El Correo Catalán”-. I, evidentment, hi havia tingut contacte ran de mobilitzacions culturals i cíviques, fos al voltant del Congrés de Cultura Catalana, fos per Can Campassol, etc.

L’octubre de 1977 arribà la sortida al carrer de la revista “Som-hi!”, que en Toni capitanejava, amb en Pepito Mora. Un projecte que feia temps que movia la cua i al qual, anys abans, jo hi havia fet una molt modesta aportació econòmica -quan en Mora, aleshores cap d’Agrupament, ens va demanar als del Consell d’Agrupament (jo amb 14 anys ja en formava part) de participar-hi-. Em va saber greu que s’edités el número 1 de la revista i ningú no m’hagués dit de publicar-hi res. Vaig fer saber el meu descontentament a algú, que m’indicà allò tan elemental de “ves a la reunió de la redacció i els dius que en vols formar part”. Així ho vaig fer i de seguida hi vaig ser acollit amb calidesa. Érem al novembre de 1977 i jo ja tenia vint anys -en aquell moment encara estudiava la carrera a Barcelona i baixava els caps de setmana a Malgrat-. De mica en mica hi vaig anar escrivint, embolicant-me cada vegada més en articles que volien una certa preparació -“investigació” modesta, se’n podria dir- i a vegades tenien alguna cosa de polèmics. Encara els escrivia a màquina. En Toni Monguilod em va ajudar molt, a escriure millor, a documentar-me el més bé possible, a ser respectuós i crític alhora. A les reunions, en Toni era generós amb tothom i no s’estava de plantejar qüestions i dubtes quan d’algun article n’apareixien. Val a dir que ell era sempre el que més es carregava de feina, no tan sols compaginant, sinó corregint-nos el català, redactant el que quedava pendent, recollint informacions de “tutti quanti” per a publicar-les, etc. Més d’una vegada, sobretot al començament, jo li vaig provocar una tasca complementària: arreglar i retallar i ajustar els meus textos massa llargs, de manera que no perdessin contingut i “hi cabessin”.

Quan el 1979 -enllestida la carrera- vaig incorporar-me al Cineclub Garbí -amb les sessions als divendres, dia que coincidia amb les reunions de la redacció- vaig haver d’allunyar-me un pèl de la dinàmica de la revista, però no hi vaig perdre el contacte; si bé l’abril de 1980 me’n vaig anar a Andalusia a fer el servei militar durant 13 mesos. Era una època d’ebullició i participació a Malgrat, amb el primer ajuntament democràtic -hi vaig estar particularment lligat mitjançant la Comissió de Festes, fins i tot en la distància-. De manera que tornat al poble el maig del 1981, amb més temps lliure que mai, vaig reemprendre tanta activitat com em fou possible -si bé la del Cineclub és la que més em va agafar- i de mica en mica vaig tornar-me a vincular amb el “Som-hi!”. Com a pont entre el món del cinema en què ara em movia i la premsa local, a què la revista pertanyia, vaig començar la meva tasca de comentarista cinematogràfic, en què en Toni Monguilod va tenir un paper clau. En primer lloc, perquè em va permetre dedicar-hi una secció cada mes a “Som-hi!”; en segon lloc, perquè em va posar a la meva disposició l’ordinador de casa seva, on vaig escriure no pocs textos -fou, a més, la meva iniciació a la informàtica-; en tercer lloc, perquè va fer possible que, amb el seu suport, pogués acreditar-me a festivals de cinema -entre els quals, Canes, durant força anys-, autèntica escola de formació en el setè art i font de contactes personals que després han estat molt importants a la meva vida. En Toni i la Magdalena eren tot generositat i, més enllà de saber que així es dotava la publicació d’un contingut diguem-ne especialitzat, eren conscients que col·laboraven al meu creixement. Sempre recordaré aquelles llargues estones al carrer Indústria!

Em sembla que he estat molt injust amb en Toni i, en vida, mai no li vaig agrair prou tot el que féu per mi i tot el que va fer per Malgrat.

El procés català ha de servir, fiscalment, perquè el dèficit fiscal que patim reverteixi en la població de Catalunya; no per asfixiar-la més, carregant-la de més impostos. Cosa diferent és el reajustament, per fer-los més justos; però d’asfíxia, res.

La CUP ha proposat que retorni l’impost de successions a com estava a l’època del tripartit. Tota una gressió a les classes populars. Rebre una senzilla herència paterna o materna es pot convertir, així, en un malson econòmic per als treballadors que, amb el seu sou que els permet anar tirant (això si tenen feina i cobren cap sou), han de fer front a l’impost de successions. Sembla que la CUP vol ajudar els grans beneficiaris del mercat hipotecari, en provocar que molta gent de les classes populars s’hagi d’hipotecar per a pagar l’impost o renunciar a la casa dels pares.

A mi això de “Podemos” em sona com allò d’ “el canvi” o “el canvi del canvi”, que té connotacions de voluntat que les coses canviïn, però no en tens ni idea de cap on es vol canviar de debò. I en aquest país i a Espanya, tenim tirada a voler deixar enrere el que no ens agrada, anar “a la contra”, més que a mirar el futur, amb projectes pels quals apostem, disposat a assumir les conseqüències del que puguem canviar.

Passo per alt la facilitat d’un nom-eslògan amb connotacions del “Yes, We Can” d’Obama. Els mimetismes, en política, sempre em semblen oportunismes.

L’eslogan-nom “Podemos” tanmateix ja queda desmentit, abans fins i tot que puguin aconseguir cap nou bon resultat electoral, en referir-se al procés català: és un “Podemos, pero no podeis”.