Des d'aquí

M’agradava veure com Laura Borràs parava els peus als feixistes al Parlament. M’agradava veure com anava recorrent el país, duent pels pobles i ciutats la senyera de la institució, trepitjant país, oimés quan fa temps que els líders (sic) polítics han deixat de fer-ho (i mal tingués tot plegat cert regust populista).

Però van aparèixer uns quants assumptes delicats (imputació Juvillà, permisos molt cars a funcionaris del Parlament…) i es va mostrar matussera políticament i administrativament. Les situacions eren complexes, però d’una alta responsable política cal esperar-ne alçada política, finor, que no va demostrar. I, des del punt de vista administratiu, va passar per certs embolics amb els subordinats, que feren patir. Diria, a més a més, que el seu entorn no hi va ajudar gens, perquè se’n pogués sortir millor (recordem l’esbombat cas Dalmases).

És evident que, a mesura que anava guanyant popularitat, l’oposició i ERC s’anaven neguitejant i que van anar segant-li l’herba, amb el lideratge mediàtic del nostre Goebbels, Sergi Sol, i el dictat polític marcat per les subvencions escandalosament esbiaixades del Govern nostrat.

Però va venir el judici que, objectivament, va tenir un procediment previ i un desenvolupament molt polititzats, de caire unionista i amb cara vocació de cacera del personatge públic Laura Borràs. Del que en va transcendir, tanmateix, es pogué arribar a la conclusió que ella, quan era al capdavant de la ILC va ser (ultra els mèrits pel que hi féu) prou matussera amb els procediments administratius que tenen a veure amb el cas, fins al punt de donar munició a l’acusació i al tribunal per a sortir-se’n amb el que pretenien, que tampoc era fer justícia justa.

I s’ha emès la sentència, que confirmant totes les sospites prèvies mal pensadores, ha estat desproporcionada, injusta, d’acarnissament.

La situació, doncs, em resulta paradoxal. D’una banda, crec que Laura Borràs ha de deixar la política, perquè, com he dit, no té el tarannà avinent a les greus necessitats que requereix un càrrec públic oimés si és del màxim nivell. Però per altre cantó, em sento totalment solidari amb ella davant el que li han fet els col·legues polítics, els mitjans públics o privats subvencions, la podridura unionista, fiscalia i jutges. Entenc que s’ha de defensar, via recursos, fins al final, buscant justícia de debò, i que m’hi he d’estar al seu costat, des del convenciment que hi ha hagut conxorxa, aprofitament de circumstàncies i febleses, per a carregar-se-la com a MHP i com a presidenta de Junts, mal fos arruïnant-li també la carrera professional.

Per mi, doncs, el millor fóra que plegués de la política (si s’ho pot permetre econòmicament, mentre no pugui exercir professionalment, tot sigui dit) i que bregués de valent perquè la veritat pregona s’imposi, mal serveixi per a restituir-li drets personals que ara se li volen treure i mal sigui també per deixar en evidència que tot plegat no ha pretès altra cosa que fer-la fora, decantar-la, aixafar-la com a líder política. Però les males intencions dels altres, no li haurien d’impedir de fer el que ha de fer, retirar-se. No s’hauria d’aferrar al clau roent de la injustícia per seguir amb la seva vocació pública fracassada, derrotada.

D’un temps ençà el sistema d’atendre’t a les administracions, a les entitats bancàries, etc. és demanant prèviament “cita”. Per això s’ha estès el costum de “demanar cita”; però nosaltres teníem de tota la vida una manera diferent de dir-ho. Per anar al metge, si calia, “demanaves hora”; per anar al barber, si calia, “demanaves hora”… I encara, en molts àmbits, inconscientment, se segueix “demanant hora”. Són les institucions que ens han fet tirar cap a la fòrmula més semblant al castellà, de “cita prèvia”, perquè nosaltres, quan ha calgut, de totat la vida que hem “demanat hora”. així doncs, potser que comencem a exigir les institucions que canviïn això de “demanar cita prèvia” per “demanar hora”.